Filoeleutheria

5 Octubre 2011

I la família? Bé, gràcies.

Filed under: Antropologia,Filosofia batxillerat,Societat — agrinan @ 07:33
Tags:

esquimal

Es difícil, por no decir imposible, encontrar una institución más mostrenca, opresiva y anacrónica que la familia actual. La misma veneración sagrada con la que sus defensores la tratan, da idea de la que se nos viene encima. En medio de una sociedad laica, construida siglo a siglo, en busca de la libertad, la familia sigue entronizada como una piedra bendita a la que se atribuye, tanto en los fascismos como en cualquier régimen autoritario, la categoría de célula de la sociedad. Una sociedad compuesta acaso por células familiares o células madre que operan como recias sucursales del orden, las obligaciones jerárquicas, el vínculo de sangre y cosas así.

Estar en familia resguarda, no cabe duda. Estar en la familia encarcela, no hay la menor vacilación. Una familia en sentido amplio, una fratría o un campamento de amigos serían una familia sana y actual pero la otra familia, la estricta familia, lleva en su seno un paralizante riego sanguíneo que impone, por ese conducto venoso (venenoso) respetos, órdenes y subordinaciones que en nada tienen que ver con el proyecto de ser individuos enteros. Seres íntegros para lo que sea y no seres demediados, dirigidos y humillados por la institución.

No es amor lo que construye una familia en la mayoría de los casos sino, sencillamente, cemento hormonal, herencia burguesa. No es, de ninguna manera, afinidad electiva lo que produce ese artefacto, bendecido por los Papas, una y otra vez.

El Papa bendice a la familia porque si antes obtenía su cénit rezando juntas y emitiendo una felicidad de purpurina dominical, ahora acoge a los parados, da socorro a los divorciados, ayuda a la hipoteca del que empieza a trabajar y, encima, los resigna económicamente a todos. Con estos elementos funcionales, monetarizados y beatos, la familia hace las veces de un banco natural sin intereses, sin comisiones, todo en nombre de la parentela.

¿Un querido y hasta divertido familiar? Esto ya importa menos porque la familia pertenece a la prehistoria del amor cortés y seriamente se cimentaba en intereses ajenos a la voluntad personal. No había que quererse para casarse ni para tener hijos, no había que reunirse por ganas de disfrutar una conversación. Sencillamente, la familia operaba como una máquina cuya característica fundamental, determinante y eficiente, era crear lazos que además de ensartar a los sujetos bajo un patriarcado, convertía esa autoridad, a la manera divina, en indiscutible trueno de Dios.

Este constructo que tanto hizo por articular espacios rurales y guanxis internacionales permanece ahora tanto como un estafermo para el amor como, todavía, un posible ingenio para el negocio.

Siempre, en las épocas de cambio como la actual, aparecen flotando conceptos e instituciones arrastrados por el naufragio del pasado, pecios inútiles o zombis de la actualidad. En esta institución bendita los yernos no aman a las suegras, o más bien las odian; los padres no entienden a los hijos, más bien los soportan; los hijos no saben como emanciparse de los padres y, en el intervalo, los explotan; los hermanos se ignoran o envidian entre sí y las parejas de los hermanos, salvo excepciones, ni se hablan. ¿El padre? ¿La madre? El padre, antes cabeza de familia, ha perdido su gloriosa potestad mientras la madre, paño de lágrimas de otros tiempos, apenas tiene un fin de semana libre para enjugar las penas. Y todo ello, en el caso de que unos y otros se encuentren lo bastante cerca como para reconocerse y saber quiénes son.

Los padres se declaran tan impotentes para comprender los intereses de los hijos como los hijos se reconocen a una distancia sideral del pensamiento paterno. Y no sólo porque haya llegado el diablo de Internet sino porque internamente, en el interior de la familia, no queda casi nada que comunicar. Los chicos tienen sus pandillas y los padres las cenas de matrimonios más sus amantes.

Los primeros rechazan pasar las vacaciones con los padres, las Navidades o el Fin de Año. Pero encima tampoco los respetan o necesitan espiritualmente. Definitivamente, los hijos no ven el momento de emanciparse y ese momento, ahora difícil, ayuda poco a que la relación sea cordial. Los padres desean proteger a los hijos y los hijos, muy pronto sienten como una insoportable humillación depender de los padres. No significa esto que no se quieran. O no se quieran a su manera. Prácticamente todo el mundo se quiere porque siempre es más grato amarse que aborrecerse. No significa pues que la familia cree un odio adicional. Crea el odio o el malquistamiento propio de vivir encerrados en un mismo piso personas que no han elegido al compañero y, encima, un señor o señora mayor pretende dar consejos y tener una razón superior.

Si el autoritarismo se soporta muy mal, todavía más aquel que se entromete en tu intimidad. Los chicos forman agrupaciones, se sienten apegados a las bandas o tribus urbanas, se hacen colegas de otros que no viven en los metros cuadrados inmediatos a su habitación. La fratría regresa sustituyendo a la jerarquía. Gracias a Dios. Dios mismo, sin ir más lejos, solo es una figura simpática cuando no es ni Padre ni Amo sino tan sólo un educado amigo más.

Vicente Verdú, Contra la familia, El País, 30/07/2011

FONT: http://pitxaunlio.blogspot.com/2011/08/la-familia-avui.html

Malgrat els entrebancs, Fofito prova de refutar els arguments de Vicente Verdú.

150 comentaris »

  1. Aquest article pretén mostrar-nos la família com si fos una cosa inútil, opressora, una institució del passat que avui segueix dominant-nos, però crec que tot això és molt exagerat. Se’ns presenta la família com si no servís per a res, però la veritat és que no es pot generalitzar d’aquesta forma. La família no és només una institució opressora i plena de normes, sinó que és el conjunt de persones que ens cuiden des que naixem, ens eduquen i ens ajuden. És veritat que això tampoc no és sempre així, però no es pot generalitzar cap dels dos extrems, ja que sempre hi haurà casos particulars que depenen de les circumstàncies.
    Sí que és veritat que hi ha casos en els que la família resulta perjudicial. Si un nen es troba dintre d’una família alcohòlica, que el maltracta i que el fa sofrir, llavors sí que segurament no voldria estar amb ells.
    Però això no és sempre així, casos com aquests passen, però també n’hi ha d’altres en els quals la família ajuda amb algú i li serveix de suport. La família no es tria, al contrari que els amics, però sempre podem fer amics i perdre’ls, però la família sempre estarà allà. Per això crec que aquest vincle de les pandilles del carrer que s’exposa a l’article no pot substituir la família. Sempre serà necessari tindre les dos coses, la família i els amics. Podem apreciar molt els amics, sí, però l’article diu que com que tenim amics no necessitem la família. Algú pot trobar-se amb els amics i passar una bona estona, però si tingués que viure amb ells tots els dies de la setmana les vint-i-quatre hores, seguirien sent tan bones aquestes relacions? Amb la família, en canvi, hi convivim des del naixement, tot i que la majoria de cops no veiem mai als tiets i cosins, o potser no hi ha bona relació, però almenys sempre estem amb els pares, que s’ocupen de nosaltres desde que naixem, tot i que molt sovint els donem molts maldecaps.
    Amb això no dic que la família sempre sigui perfecta, sempre hi ha casos de maltractaments, etc., però no crec que sigui correcte el que diu l’article de que la família és només una institució opressora, com si fos un residu del passat, i que no ens serveix gairebé per res. Molts cops és l’únic que ens queda, i ens dóna un entorn afectiu, de forma que no crec que pugui desaparèixer com a tal, tot i que sofreixi transformacions, com ser més o menys liberal, però en qualsevol cas, si la família resulta només una cosa que ens oprimeix o un entorn estimat, dependrà de les circumstàncies particulars de cada cas.

    Comentari per Piotr Szoldra — 23 Octubre 2011 @ 13:22 | Respon

  2. El propòsit d’aquest article es mostra’ns com es la família d’aquests instants, en la qual les diferents generacions que conviuen juntes mostren un desacord en el que es proposa.
    La generació adulta (pares) intenten sobre-protegir als fills, en canvi la generació mes petita (fills) tenen interès de estar sols, sortir amb els amics perquè els amics a diferència de la família es poden elegir, perquè la família et toca i moltes vegades et perjudica perquè potser drogoaddicta , criminals…
    La pregunta intenta de respondre es que es molt diferent . Abans la família tenia una persona autoritària en la qual ara mateix en alguns casos no existeix, els fills vacil·len i exploten als pares per aconseguir els seus objectius, els pares no saben com manejar-los.
    La informació més important es que la família sempre hi serà al nostre cantó, o almenys en molts casos, perquè ells ens han fet les persones que som i sempre estaran als bons i dolents moments, en canvi l’amistat es pot perdre fàcilment perquè mai arribes a conèixer una persona de veritat.
    Però el més important d’aquest text es que intenta explicar-nos, fer-nos veure i entendre que les families han sofert modificacions tant laboral-ment com estructural-ment.

    Comentari per Genís Bellver — 25 Octubre 2011 @ 15:20 | Respon

    • Em fa la impressió que l’autor fa una crítica molt més dura de la institució familiar, en el sentit tradicional. El que ha entrat en crisi és el concepte autoritari i imperatiu de la família. L’autor la veu com una gran limitació de les llibertats individuals. Hi podeu estar d’acord o no, però és important mostrar que s’ha entès bé el que s’argumenta al text.

      Comentari per agrinan — 26 Octubre 2011 @ 17:42 | Respon

  3. El propòsit d’aquest article es dir-nos que la família es lo més important que hi ha, perquè ens ajuden a fer totes les coses, a resoldre els nostres problemes que puguem tindre , que sempre estan allí per ajuda’ns , però els amics també son molt important perquè son els que et fan fer “feliç”.
    El autor ens intenta explicar que la família ha anat evolucionant i modificant-se al llarg del temps. Abans a la família “manava” una persona i ara rarament no hi es, perquè la dona s’ha introduït al món laboral i porta un sou a casa com el home.
    En aquest text el més important es que no hem de deixar de banda a la família, perquè ells també ens podran necessitar en qualsevol moment que ho necessitin, d’altra banda els amics també son “família” que nosaltres volem que estiguin a la nostra vida en tots els moments.

    Comentari per Jordi Delgado Caparrós — 25 Octubre 2011 @ 15:41 | Respon

    • Crec que el més important en el text és definir la família tradicional com un llast, una institució caduca, un residu opressiu del passat que ha perdut bona part del sentit i la funció que abans podia tenir. És important que us fixeu en quina és la idea principal (tesi) del text. I que no la confoneu amb el que a vosaltres us agradaria que digués.

      Comentari per agrinan — 26 Octubre 2011 @ 17:48 | Respon

  4. La família… És un concepte que tenim tan present i valorat que resulta gairebé fàcil fer-se una idea de la infantesa i la vida en general d’una persona només llegint la seva opinió. Donada aquesta “agressivitat” que s’endevina en el text, que em recorda en alguns punts a la de Nietzsche, no puc evitar comparar la impressió que pot fer aquest article a una persona que ha crescut en una família càlida i feliç amb la que va poder fer l’Anticrist, en el seu temps, a un lector de doctrina evangèlica, per exemple. Probablement, a una persona que provi de mirar-se el tema de manera objectiva, se li faria impossible extreure’n només una opinió que en cap punt quedés distorsionada.

    Tot i aquest caire directe i agressiu de l’article, potser ofensiu per alguns i font de fortes discrepàncies, jo li dono a l’autor una part important de raó i resumeixo la meva opinió en una frase: la família està sobrevalorada.
    És cert que necessitem un mur que ens recolzi i suavitzi les caigudes, aquesta base afectiva per tenir sempre present en un racó de la consciència quan ens fem mal; però no tothom corre la mateixa sort en la vida i, mentre que alguns són fruit de pares que els brindaran aquest afecte, altres es troben, per algun motiu, amb un mur entre ells mateixos i els seus parents. Vol dir això que aquestes últimes persones creixeran amb un trastorn, tindran una carència afectiva o que, en definitiva, seran diferents a les del primer grup? De cap manera. Fem, si no, una mirada enrere en el temps, situant-nos a les generacions de la guerra i la postguerra, i ens trobarem amb que molts dels nostres avis i besavis vivien aleshores en situacions que ara consideraríem “una barbaritat”. Uns eren orfes; d’altres treballaven amb set anys d’edat o totes dues coses. En qualsevol cas, els que tenen la sort o la desgràcia de ser encara vius, són o han estat persones fortes i plenes.

    Una cosa que està clara és que “caiem on caiem”. Hi ha famílies de tota mena i no cal ser absolutistes i tampoc quedar-nos curts: l’atzar pot assentar bé a alguns i fer que fills, pares i germans s’estimin i es portin bé, i no crec de cap manera que aquests llaços favorables es formin perquè siguin més còmodes que viure enfrontats, tal com diu l’autor al novè paràgraf. Però si, en el cas contrari, la mala fortuna ens fa prescindir del recolzament parental, som lliures per cercar-lo en qualsevol altre persona, activitat, creença o objecte en el món i trencar d’una vegada aquestes estructures en què la societat porta tant de temps embotida. De la mateixa manera que podem decidir i afirmar les nostres creences, hauríem de poder rebutjar sense problemes aquesta cultura que se’ns ha engegat per naixement i renegar de la pertinença familiar si aquesta ens fa infeliços. Les restriccions i els límits, de tota manera, ja ens els posarà la vida.

    Att, Laura

    Comentari per Laura Rambla — 25 Octubre 2011 @ 16:10 | Respon

  5. En la meva opinió, el text fa una reflexió de com ha anat canviant la família al llarg del temps fent-nos una citació una mica exagerada a les coses dures que alguns cops la família fa per nosaltres. En alguns casos crec que exagera una mica però sempre hem de tenir present que la família sempre ens ajuda i ens ajudarà des del moment del naixement fins a la mort encara que, nosaltres reaccionem d’una manera o d’una altre.
    Tot i així, també s’ha de tenir amics ja que també ens divertiran i ens faran passar bones estones amb ells però, per molt bons que siguin mai podran igualar a un bon pare o una bona mare.

    Comentari per Adrià Costa Canelles — 26 Octubre 2011 @ 18:11 | Respon

  6. el text mostra com la famíli ha anat canviant al llarg del temps. Hi ha coses bones i coses dolentes en aquesta evolució. Hi ha lo de viure diferents generacions junts, que hi haurà gent que li agradarà i gent que no, a mi personalment, no m’agradaria viure amb els meus cusins o avis, ho trobaria agoviant. La família es com és i l’hem d’acceptar tal i com ens toca. En conclusió la família son les únniques persones que no ens fallaran mai, o aixo esperem de elles.

    Comentari per Oriol Betbesé Viola — 26 Octubre 2011 @ 21:42 | Respon

  7. El texto está muy bien, en que exagera un poco las cosas porque no llegan de ser del todo acertadas.
    Hoy en día como en el pasado la familia que nos toca no la podemos escoger, es el destino. La familia es la que tendremos siempre, la que estará en lo buenos momentos y en los malos, la que nos tendrá que apoyar si o si, gracias a ella nosotros ahora mismo somos quien somos y estamos donde estamos, y tendríamos que dar gracias a ello ya que muchos niños no saben quien son su familia.
    La visión que tenemos de la familia tradicional es la del padre como cabeza de familia, la madre hace el trabajo domestico y los hijos estudias o ayudan a los padres. Pero ahora está forma ha cambiado, los padres acostumbran ha trabajar los dos, los niños estudian y la resta del tiempo hacemos actividades estra-escolares o estamos con los abuelos.
    Pero llega el día que los hijos nos vamos de casa, nos independizamos, nos vamos ha estudiar a fuera, tenemos novio/a…y entonces los padres nos dan el apoyo más grade, en que donde nos vayamos o con quien nos vayamos no les guste para nosotros.
    Sobre este texto tendríamos que reflexionar sobre los cambios que da la vida, que la misma unidad de familia que tenemos todos cambia mucho durante las distintas épocas, va evolucionando.

    Comentari per Teresa Alarcón Carbí — 27 Octubre 2011 @ 17:48 | Respon

  8. Según mi punto de vista, el texto tiene la mayor parte de razón y si exagera un poco supongo que es para que nos podamos dar cuenta de ello. Es verdad que la sociedad ha ido evolucionando y con ella la familia. Antes la gente se casaba desde que eran muy jóvenes, como por ejemplo la mayoría de nuestros abuelos, y también se acostumbraban a casarse entre el círculo familiar. Es decir, cuando nacía una niña, iban planeando con quién de su familia se casaba, no se tenía en cuenta el amor, ni nada; se casaban, mantenían relaciones y hacían hijos. El padre tenía todo el “poder” y la mujer a obedecer. Afortunadamente ahora hay más igualdad. Volviendo al tema de la familia, según mi punto de visto, es verdad que cada vez menos nos gusta estar con los padres, notamos que nos agobian y que son muy “pesados” que nos gusta más pasar el tiempo y las fiestas con nuestros amigos. Deberíamos ponernos un poco en su lugar, intentan que seamos las mejores personas y guiarnos por el camino que ellos creen correcto; no creo que podamos llegar a entenderles del todo hasta el día que nosotros seamos padres de verdad. La familia también influye en el comportamiento del hijo, es decir, si hay muy mal ambiente en casa, es normal que el hijo tenga un comportamiento que no se pueda tolerar. Puedo acabar diciendo que la familia son los seres más importantes de nuestra vida, quien de verdad nos quieren y quieren lo mejor para nosotros (siempre hay excepciones, generalizo) y cuando uno no puede encontrar este cariño con los seres más cercanos intenta buscarlo en el exterior, es decir, con sus amigos.

    Comentari per Salwa Ashraf El Sayed — 28 Octubre 2011 @ 19:06 | Respon

  9. Des de mi punto de vista, estoy muy de acuerdo de lo que dice el autor. En que una família de siglos pasados és muy diferente de una família del presente. Que:
    -Los hijos estiman a la família, por la herencia que les dan. ( No todos )
    Antigamente no existia familias “compuestas” ( de 3 padres o de 3 madres ). Ahora existen “infinitos” de parejas que tienen más de una pareja ( de matrimonio o no ). No todos, la majoria están juntos para reduir los costos económicos, y se separan por problemas que no dan importancia ( antigamente los matrimonios aguantavan para estar juntos ).
    -Ahora una familia que és “feliz”, aquella que los padres y los hijos són amigos. És decir, que el padre no le puede mandar, y a veces és el hijo que manda el padre (Antigamente el padre és el tueno de la casa).
    Ahora una familia estrista ( hijos sin liberdad),ja no está de moda. Auque en los paises del Africa y los del oriente aun existen famílias estrictas. Pero al paso del tiempo todo será diferente.
    -Siempre, en las épocas de cambio como la actual, aparecen flotando conceptos e instituciones arrastrados por el naufragio del pasado, pecios inútiles o zombis de la actualidad.
    -El hecho de tenen hijos en el punto de vista para las parejas del presente, és solamente por diversión. No saben como educar a un hijo ( parece que tener un hijo és como tener una muñeca ).
    -Podemos decir que una familia de ahora és muy “triste”. En que entre hermanos se ignoran, las parejas de los hermanos no se hablan, entre los padres y los hijos (o la pareja de los hijos ) no haya comunicación (todo hay excepciones). A veces pasa esto porque los padre no saben como dar amor a sus hijos y los hijos no notan que sus padres le dan amor. Los niños de ahora solo utilizan los padres como bolsillo.
    -És verdad que los chicos se siente más apegados a los amigos que a las padres.
    Eso, des de mi punto de vista pasa porque, com los padres podemos tener problemas, pero no podemos canviar de padres. y si pasa algo com los amigos, podemos canviar de amigos, que esto nunca será possible con los padres.

    Comentari per Ji, Chen — 29 Octubre 2011 @ 11:00 | Respon

  10. La societat canvia continuament i amb ella també evolucionen factors que sempre han sigut vigents d’una manera determinada, que a poc a poc, i sense que ens en podem adonar en un periode de curt termini, canvien d’una forma radical. Entre ells, un clar exemple seria la família política.

    Podríem dir que cada individu ha deixat de tenir una sola família. Una d’elles, la més tradicional, la família estricta que està determinada per pura biologia, la qual conserva un amor cortès. Per dir-ho d’alguna manera, una institució a la que pertanyem forçadament, simplement perquè ens ha tocat i no podem fer res per canviar el fet de que en som membres fins la mort, inclús mes enllà, ja que les teves influències probablement marcaran l’existència dels nous membres que encara hi han de pertànyer.

    Com hem dit, cada individu deixa de tenir tant sols una família estrictament consolidada, i d’alguna manera la societat en la que vivim, que ens envolta allà on anem de mitjans i ajudes per tal de poder comunicar-nos amb persones llunyanes a nosaltres (i per llunyanes no entenem ni tant sols d’altres països, tant sols el simple fet de que no resten a l’habitació del costat), ha fet que paral·lelament a la nostra família real es creï una nova família mes sana i actual, una família la qual nosaltres podem elegir-ne els components, creada a base de confiança mutua i, perquè no dir-ho, avenències i interessos comuns.

    Aquesta nova manera de veure la relació familiar, ha tingut un efecte molt negatiu sobre la família tradicional, fins a tal punt de que els més joves han arribat a repelir-la: a poc a poc, han deixat de viure moments que fins ara eren fonamentals com el Cap d’Any, la Pascua,… i així, proporcionalment a la pèrdua de contacte amb els pares també s’han perdut valors com la confiança i, en especial el respecte cap a ells, fent que la convivència familiar es desequilibri i es vagi degradant a marxes forçades. Els joves arribaven a avergonyir-se de ser mantinguts per els seus pares, i els pares es limiten a soportar els alt i baixos dels mes petits, sense ficar ordre ni fer-se valdre. En defintiva, els pares han perdut l’autoritat que feia que la família estigués estructurada.

    En conclusió, està bé poder tenir l’autonomia de triar persones alienes a la família en les que trobar un punt de suport en els problemes que dia a dia se’ns plantegen, però no per això s’ha de menysprear als més propers a un mateix, ja que al cap i a la fi seran els que sempre estaran al nostre costat quan no tinguem res a que aferrar-nos, encara que hi siguin per obligació, però hi seran.

    Comentari per Clàudia Trepat Garcia — 29 Octubre 2011 @ 15:28 | Respon

  11. Aquest text ens explica que la visió que tenim actualment de la família ha canviat respecte la visió que tenien els nostres pares. Es veu els pares com a mitjà de supervivència i que cada vegada preferim emancipar-nos més aviat. L’autor troba també que hi ha una gran distància entre pares i fills i que hi ha molta manca de comunicació. Personalment crec que el text exagera una mica, però tot i que actualment no sigui realista, sembla que anem pel camí de crear una societat en que la família sigui només un grup que que menja i dorm amb tu en la mateixa casa, i poca cosa més.

    Comentari per Josep Alòs Pascual — 29 Octubre 2011 @ 15:36 | Respon

  12. Cada vegada donem més importància a l’amistat que a la família, i com a conseqüència, tenim que avui en dia el concepte de “família” està més relacionat amb una simple amistat, un vincle que ens uneix a ells. Hi ha una simple i gran diferència entre una amistat i una família. La família et “toca”, no la pots triar, no pots escollir des d’un principi qui vols que sigui el teu pare o la teva mare; és així, ens agradi o no. I en canvi, l’amistat l’escolleixes(esculls) tu mateix, som nosaltres els responsables de qui considerem amics i qui no. La família sempre estarà allà, però els amics els podem perdre al llarg del temps. Personalment, he arribat a tal punt de considerar un amic com un germà, i de relacionar un tiet, un cosí, etc, amb un amic.
    Què serien dels fills sense els pares? Qui t’ensenya el què fas bé i el que no? Abans d’aprendre a córrer, has d’haver catgut moltes vegades.
    He llegit una frase que m’ha cridat realment l’atenció “Los padres desean proteger a los hijos y los hijos, muy pronto sienten como una insoportable humillación depender de los padres”. Penso que aquesta frase diu moltes coses, moltes realitats. Quan som joves trobem que els pares sempre estan a sobre nostre, i a vegades arriba un punt que es fa insuportable i desitges estar sol per un moment. Suposo que a mesura que ens fem grans ens donarem compte que simplement volien el millor per a nosaltres. Quan tinguem fills, probablement, farem exactament el mateix que els postres pares han fet amb nosaltres. Són actes que es transmeten amb el temps, que actues així perquè és l’única manera d’actuar, si no ensenyes al teu fill que no es menja amb la boca oberta, quan sigui gran continuarà menjant així.
    El text pretén dir-nos que la família no serveix per a res. També ens diu que: si tenim amics, per a què volem a la família? Un dels arguments principals del text és que la família ja no té les mateixes funcions que tenia abans. Ens exagera els conceptes perquè tinguem clar el que ens vol dir. Estic d’acord que la família no és el que era, si ho comparem amb anys enrere. Abans tenia l’autoritat principalment el pare, i ara és indiferent. Tots som iguals. He arribat a la conclusió que tot canvia amb el temps…

    Comentari per Marta Boladeres Lloses — 29 Octubre 2011 @ 15:43 | Respon

  13. El texto pretende darnos una visión de la familia como una institución opresiva, la cual en los tiempos de libertad actuales, se impone tal cual como si se tratase de una dictadura, y se basa en el hecho de que no podemos elegir con qué personas nos toca convivir durante parte de nuestra vida bajo un mismo techo.
    Sinceramente, no estoy demasiado de acuerdo con el texto. Pienso que la familia es una de las piezas del gran rompecabezas que es la personalidad de un individuo, y dudo que sin la estructura de familia, podamos comprender el mundo tal y como lo comprendemos ahora. También creo que esa estructura jerárquica de la que habla el autor es completamente necesaria, y me gustaría demostrarlo poniendo en duda una oración dicha en el texto: “un señor o señora mayor pretende dar consejos y tener una razón superior.” Si ese señor o señora da consejos, es realmente porque pude y debe darlos, ya que ha vivido mucho más que a la persona que le da consejos, y ha cometido una serie de errores que no quiere que cometa otra vez su hijo.

    Comentari per Eduard Torres Montiel — 29 Octubre 2011 @ 16:10 | Respon

  14. En aquest article l’autor vol transmetre la manera com ha evolucionat la família. Actualment tenim un punt de vista amb la famìlia més relacionat amb l’amistat, però podem trobar diferències en la família no la podem triar sinò que ens toca, encanvi els amics és tot al contrari sinò que nosaltres els triem amb ells i sentim una acceptaciò.
    Però s’ha de dir que la família no ens fallara mai (això esperem), en canvi els amics et poden fallar d’una manera menys literal.

    Comentari per Jordi Mateu i Pla — 30 Octubre 2011 @ 08:44 | Respon

  15. El text tracta del paper que forma la família actual dins la societat. Ens diu que la família és una institució opressiva i anacrònica.
    En la meva opinió, hi ha coses que estic d’acord i n’hi ha que no.
    Crec que la família et dóna suport i seguretat, resguardant-nos de tot el que ens pugui succeïr en el nostre entorn. Que la família et resguarda sens dubte però no t’encarcela, perquè tothom té la suficient llibertat i sentit comú per saber fins a quin punt s’ha de seguir el camí de la vida. La família no és només fer un dinar familiar per Nadal o per la Festa Major, sinó que és el suport moral i el puntal que t’ajuda a canvi de res en obstacles que et trobes al llarg de la vida. En canvi, les amistats i les colles mai ens ajudaran com la família i, moltes vegades, només són de conveniència. A més, crec que en temps de crisis també fa que les famílies s’uneixin més, s’ajudin i es retrobin. També crec que el Papa no és vital per la família. Pot donar suport a les persones moralment, però no pot ajudar als parats ni a pagar les hipoteques tal com diu el text. En el 7è paràgraf, que tracta de les èpoques del canvi actual, no sempre la família és així. Jo penso que tot depén de la convivència, els caràcters i les influències de cada persona.
    En definitiva, no crec que totes les famílies siguin una institució opressora. Hi ha gent que no sabrà mai el que és una família, sigui per maltractaments, etc. Però en canvi, també hi haurà famílies en les que hi haurà un fort lliga’m entre elles, afecte i estima, que és el que generació en generació s’ha anat transmetent i això no canviarà mai perquè, en excepcions minoritàries, la família sempre serà la família. Crec que tot depén de les circumstàncies. Cada casa i cada família és un món.

    Comentari per Júlia Reixachs Clarisó — 30 Octubre 2011 @ 10:32 | Respon

  16. En aquest article és critica les famílies actual com si fossin una cosa dolenta ,i també ens vol fer veure que la família es una cosa que només te l’ús de protegir-se entre ells i que abans la família operava com una maquina que les seves característiques principals son crea llaços que a més enfilar els subjectes sota una jerarquia, convertia aquella autoritat, a la manera divina, en la indiscutible tro de Deu i en canvi ara la família no te cap finalitat.
    Jo estic d’acord amb el que diu en aquest text.

    Comentari per eudald — 30 Octubre 2011 @ 10:46 | Respon

  17. L’article ens explica què cada vegada els fills donem més importància al sortir amb els amics que el estar a casa una tarda de diumenge amb els pares, cosins, padrins etc.
    Hi tindria que haver temps per a tot, per anar amb els amics, estudiar, estar amb els pares.
    Ells són els que tan educat i tan ajudat i si alguna vegada et renyen no és per que sigui per “fotre’t” sinó que per ajudar-te.
    Els amics també són molt important però els amics es poden comptar amb una mà només, i hi han coses que ells no et podran solucionar, en canvi la família sí.
    El text vol dir-nos que la família no la necessitem per a res; doncs no, la família és el més important que puguem tenir en aquesta vida, lo únic és que la família ha agafat una altra estructura, abans era el pare el qui prenia les decisions importants, i ara es discuteixen entre el pare i la mare, i algun cop amb la opinió dels fills.

    Comentari per Júlia Pujol — 30 Octubre 2011 @ 10:50 | Respon

  18. Aquest article pretén explicar-nos, d’una manera certament dura i potser en alguns aspectes exagerada, del model de família que hi havia fa uns anys i l’actual. El tret més característic és el de que, segons l’autor, la família en èpoques passades es tractava d’una institució basada en l’autoritarisme, la submissió dels fills en vers als pares, el masclisme de l’home respecte la dona, i que en l’actualitat ha donat un gir tant gran que tot és basa en una absoluta incomprensió; els pares vo2len manar però no poden, els fills es senten uns incompresos i volen més llibertats cada cop més joves…. Inclús amb aquesta duresa sembla com si ens volgués dir que la família avui en dia és innecessària.
    Potser és veritat que les coses han canviat, però crec que encara existeixen famílies on hi regna la “dictadura patriarcal”. Com també crec que no totes les famílies viuen en una absoluta incomprensió dels pares i fills. Per no dir que des del meu punt de vista, la família no pot ser mai una “institució innecessària” .
    El concepte de família com a tal, potser partia i parteix d’unes pautes, (pare i mare, autoritat sobre els fills absoluta, fills submisos) que crec que no hauria de ser així. No pot ser una agrupació d’individus unida per llaços de sang i sotmesa a una jerarquia autoritària.
    Potser em deixo influir per la meva experiència personal, però la família hauria de tenir com a pilars importants: la confiança, la comprensió, el respecte, la complicitat i la sinceritat. No cal dir que els pares juguen el paper “líders”, ells han de saber o intentar guiar-nos, però sense imposar. Han de saber escoltar també. En definitiva, hi hauria d’haver un respecte i una complicitat entre pares i fills. Però tampoc ens hauriem d’oblidar que les famílies les formen persones, i no tots som iguals. Vull dir que certs aspectes depenen de cada persona com a individu independent. (caràcter, manera de ser, etc).
    Per tant per mi, personalment i com a ésser amb lliure pensament, puc dir que la família per mi si que és important i no entenc una família que no es bassi en afecte, estimació, lleialtat, respecte…, és més, em sap greu que hi hagin “famílies”, si es que se’ls pot dir així, que les seves bases siguin indiferència, incomprensió, “passotisme”… i molt malauradament, en alguns casos, maltractaments. Per mi això no són famílies.

    Comentari per Ferran Pascual — 30 Octubre 2011 @ 11:31 | Respon

  19. En aquest text, es dona a entendre que la família no es realment formada per amor sinó que és un lligam de sang que obliga a les persones a mantenir-se unides.
    Comença dient que la família es una unió cel•lular, simplement heretada que no dona la possibilitat d’escollir si vos formar part de ella o quedar-te’n al marge.
    Explica la evolució del significat de família. Antigament no es podia escollir amb qui es formava el matrimoni i tenir fills, es feia simplement per un llaç econòmic. Actualment, el pare no té un paper autoritari com abans que era el cap de la família, ell era el que la mantenia i la dirigia, el fet de que la dona tingui una feina i tingui un reconeixement en la societat ha fet canviar la estructura familiar que sempre havia tingut.
    Es considera que les amistats son com una segona família en la que et pots recolzar i això també li ha tret una important part amb la família, que perd comunicació, els fills rebutgen als pares creient que amb(en) els amics sempre s’hi pot confiar més. La verdadera família es la gent que t’envolta desde el naixement i t’acompanya mentre creixes i t’ajuda en tot moment. Però quan un amic se’n va la família de sang encara està allí per ajudar-te.
    Tot i això crec que aquest text exagera i generalitza molt, ja que si que hi pot haver casos problemàtics en que la família no es relaciona positivament però no es pot generalitzar en cap cas, ja que també hi pot haver famílies perfectament unides i ben comunicades. Ningú escull de quina família formarà part, si hi tindrà una bona relació o no. La vida simplement ens deixa en un lloc on em d’aprendre a viure-hi. I miri des d’on es miri, tot depèn de les circumstàncies de cadascú.

    Comentari per Mar Tena — 30 Octubre 2011 @ 11:43 | Respon

  20. Este artículo principalmente, nos quiere hacer ver que la familia “actual” no sirve para nada, es decir, que es innecesaria. Pienso que este articulo exagera demasiado el concepto de familia y sinceramente no estoy de acuerdo, con muchas cosas de las que dice.
    La familia no es una sociedad de consumo, no es un ejército represor, no es una tiranía, como nos quiere hacer ver el autor, y si quizás dependa de las circunstancias de cada persona y en el lugar donde se desenvuelva cada una de sus historias, pero a mi entender la familia es un apoyo incondicional, son todas aquellas personas que nos guían por el buen camino.
    Pienso que la autoridad en una familia es indispensable aunque muchas veces no nos guste, es cierto que las ideas entre abuelos, padres e hijos son muy distintas por las diferentes culturas en la que cada uno se cría y los diferentes avances tecnológicos de cada época, por eso que sin unas mínimas normas de convivencias y sin un poco de tolerancia ni respeto, esta misma podría llegar a ser un verdadero caos.
    La familia, nos cuida, nos protege, nos alimenta, nos ayuda y es para siempre, es para toda la vida, no se pierde nunca, (excepto de algunos casos) en el texto se compara con los amigos, los amigos en(desde) mi punto de vista, también son como una familia, te ayudan cuando más lo necesitas, te apoyan indiscutiblemente, etc. Pero aunque no quieras y lo intentes evitar, todos estos se van perdiendo o ganando a lo largo de los años, en las diferentes etapas que construyen una vida, lo mejor es disfrutar de todos ellos y no olvidar nunca lo que un día hicieron por ti.
    Y como dice Fofito, No hay nada más lindo que la familia unida.
    ¿Cómo podríamos reconocer y distinguir el bien del mal, lo correcto de lo incorrecto, la maldad de la bondad, sin alguien que nos hicieran ver y nos enseñaran las diferencias?
    Así como una pequeña plantita necesita un tutor para crecer fuerte y recta, nosotros también necesitamos quién nos guié y en un futuro tomar las decisiones oportunas en nuestra propia vida.

    Comentari per Mariel Martinez Malaret — 30 Octubre 2011 @ 12:02 | Respon

  21. No es pot negar que la família tingui una influència important sobre nosaltres ja que és la que ens ha format durant els primers anys de vida i aquest fet resulta, a vegades, decisiu.
    En al majoria de casos, l’entorn en el que creixem marcarà la nostra forma de pensar i de ser, sigui cap a bé o cap a malament.
    Com en tot, hi ha excepcions, però li dono tota la raó a l’autor d’aquest text ja que crec que generalment la relació que uneix una família és merament genètica i gairebé sempre aquesta estructura social ens lliga a unes persones que no hauríem triat si es pogués.
    Per tant, no crec que sigui necessari viure encadenat a la família per costum o tradició.
    “No significa pues que la familia cree un odio adicional. Crea el odio o el malquistamiento propio de vivir encerrados en un mismo piso personas que no han elegido al compañero y, encima, un señor o señora mayor pretende dar consejos y tener una razón superior.”

    El Piotr Szoldra diu: “sempre podem fer amics i perdre’ls, però la família sempre estarà allà” i la meva resposta és: De que ens serveix la família en els moments en que ens prohibeixen fer coses que realment desitgem i tenim l’oportunitat de fer? Ens ajuden en alguna cosa quan ens presionen per fer la carrera que ells han triat per nosaltres o quan no accepten que tinguis una mentalitat diferent a la seva?
    Pensem-hi, que siguin els nostres progenitors no els hi hauria de proporcionar el dret d’interferir en les nostres decisions ni en la nostra intimitat ja que com bé he dit, són nostres i cada un ha de tenir les seves pròpies.
    La meva conclusió és que la idea d’envoltar-te de la gent que tu vols és més important que el viure en família.

    Comentari per Duna Plana Blanco — 30 Octubre 2011 @ 14:19 | Respon

  22. La idea principal d’aquest text és que l’autor fa una dura crítica de la família tradicional, que considera que és opressora dels drets i les llibertats dels homes i que és totalment arcaica. Considera que l’estructura de la família no es vàlida avui en dia perquè les persones que conviuen en famílies, no ho han triat, sinó que s’hi troben. I moltes vegades els membres, no s’entenen sinó que simplement se suporten. També creu que la societat ha anat progressant, modernitzant-se i innovant en tots els sentits i actualment encara hi ha aquest model de la família tradicional que és idealitzat per l’església.
    Estic d’acord en la reflexió que fa l’autor quan ens diu que la família es una institució que ens és hereditària i per tant, hi pertanyem forçadament. Si tenim la sort de néixer en una família afectiva hi estarem a gust, però si no és així podem tenir molts problemes de convivència i haver de buscar l’afecte en altres persones.
    D’altra banda, crec que la visió que dóna l’autor és molt parcial perquè només destaca el que al seu entendre són inconvenients que limiten la llibertat i condicionen la persona.
    El fet de viure en família comporta molts aspectes positius, des dels afectius, aspectes socials, de convivència i també evidentment, avantatges econòmics. A més l’aixopluc que pot donar una família dóna seguretat, t’ajuda a formar com a persona i el fet de pertànyer a un grup t’ajuda a relacionar amb altres persones.

    Comentari per Mariona Jordana Farré — 30 Octubre 2011 @ 15:22 | Respon

  23. En este artículo nos habla del modelo familiar tradicional, opresiva sin derechos ni libertades.
    Considera que el modelo familiar antiguo (tradicional) no encaja en la sociedad de hoy en día, ya que la familia no se elige sino que se hereda o formamos parte, en algunas familias los mismos miembros no todos se llevan bien entre ellos pero no por ello dejan de ser familia y aprenden a convivir aunque piensen de manera diferente.
    También comenta que la sociedad se ha ido modernizando, este modelo de familia arcaica esta idealizado por la iglesia.
    Estoy de acuerdo con la mayor parte de este artículo, ya que nosotros no elegimos a la familia con quien queremos compartir nuestra vida sino la que nos toca.
    La familia nos ayuda a madurar y formarnos como persona en todos los sentidos.
    Pero también si no estás cómodo con la familia que te pertenece siempre buscas fuera, como por ejemplo los amigos, que muchas veces también actúan como familiar

    Comentari per noemi Pina Salazar — 30 Octubre 2011 @ 16:56 | Respon

  24. La idea principal d’aquest text és mostrar la família com una institució vinculada al passat. L’autor d’aquest article ens presenta la família actual lligada als règims que sempre han dirigit la cèl•lula familiar amb un ordre jeràrquic, autoritari i privat de llibertat.
    Segons l’article la família resguarda però empresona, humilia i no respecta la individualitat de les persones. És millor el clan d’amics que el nucli familiar. La base en que està construïda la família, no és l’amor sinó interessos econòmics i sanguinis.
    L’autor comenta que l’església que abans unia la família amb resos i pràctiques religioses, avui dia, actua acollint als parats, als divorciats, als sense feina… tot en nom de que perduri la base familiar.
    Actualment, la família influenciada pels grans canvis, fa que s’enfonsi amb les institucions que deriven del passat. Les relacions entre pares i fills cada vegada són més distants, no hi ha respecte entre ells, no es comprenen mútuament. Els germans en molts casos, s’ignoren o no mantenen cap tipus de relació. La figura del pare ha perdut potestat. Els fills voldrien emancipar-se però les circumstàncies no els afavoreixen. A l’interior de la família no hi ha comunicació i crea problemes. Els fills es troben millor envoltats dels grups d’amics i creen les seves pròpies colles.
    Les vacances amb família, festes familiars i culturals… cada vegada perden motivació. Els pares volen protegir els seus fills però ells no suporten la seva autoritat.
    Aquest text és una aportació personal i exposició de la família actual segons el criteri i el pensar de l’autor. No és el model de familiar únic sinó que hi ha molta diversitat, i segons el meu entendre la família és la institució en que l’amor, la companyia, la comprensió, l’ajuda… sempre estaran per damunt de les institucions socials.

    Comentari per Laura Gregori Borrell — 30 Octubre 2011 @ 18:51 | Respon

  25. En aquest text l’autor crítica molt durament a la família tradicional, perque pensa que en aquesta època la família tradicional és innmoral, és injusta i que no hi ha cap tipus de dret. En el text també comenta que nosaltres no creem una família perque volem si no que la fem perque és una cosa que s’ha anat fent desde sempre i ens sentim forçats a crear-la.
    També explica que la família ha anat evolucionant al pas dels anys, explica que tenir unja família té uns anvantatges i uns inconvenients.

    Comentari per Gerard Diaz Tribó — 30 Octubre 2011 @ 18:59 | Respon

    • Apart de fer un resum de l’article, has de fer una reflexió sobre la teva concepció personal del valor actual de la família i exposar la teva opinió amb arguments, que poden o no estar d’acord amb els de l’autor. Revisa les instruccions que us vaig donar per fer aquestes activitats de comentari.

      Comentari per agrinan — 30 Octubre 2011 @ 20:07 | Respon

  26. En este texto el autor nos quiere hacer llegar como son las familias en nuestra actualidad, comparándolo como era antes, mi opinión es que el texto no tiene toda la razón porque muestra una visión negativa sobre las familias, sin conocerlas, la visión que tiene el autor se puede ver en este ejemplo que él mismo dice: No es amor lo que construye una familia en la mayoría de los casos sino, sencillamente, cemento hormonal, herencia burguesa. No es, de ninguna manera, afinidad electiva lo que produce ese artefacto, bendecido por los Papas, una y otra vez.
    Su pensamiento está bien destacado con esta frase, pero es su opinión, igual que mi opinión es que cuando te formas en una familia al paso que vas conociendo, vas encontrando afecto.

    Comentari per Aitor Tahull Garcia — 30 Octubre 2011 @ 19:24 | Respon

    • Si fa una ullada a la trajectòria professional de Vicente Verdú (per exemple, consultant la Wikipèdia: http://es.wikipedia.org/wiki/Vicente_Verdú ) t’adonaràs que a més de ser un sociòleg veterà, té més d’una obra publicada sobre el matrimoni i la família en la societat moderna. Probablement és una institució sobre la qual està força informat.

      Comentari per agrinan — 30 Octubre 2011 @ 20:13 | Respon

  27. En l’article ens vol fer veure la família com una institució del passat ja que diu que és opressiva i anacrònica. També diu que no és l’amor el que fonamenta una família, sinó altres interessos. Jo trobo que en aquest sentit s’equivoca, ja que hi pot haver famílies en què es doni aquesta circumstància , però normalment no succeeix així. La família, quan una cosa va malament, et donarà un suport i t’ajudarà en qualsevol cosa i els amics no ho podrien fer d’igual manera. Però també es veritat que els amics els tries i ells et trien a tu i que la família et ve donada, no la pots triar.
    En el que estic d’acord és que els pares desitgen protegir-nos sempre, d’ençà que som petits fins a fer-nos grans, però si fan això és perquè de veritat els importem i no volen que ens passi res dolent. Però aquesta sobreprotecció genera que trobem els pares “pesats” i com a retruc vulguem deixar de dependre d’ells.

    Comentari per Laia Prió Farré — 30 Octubre 2011 @ 20:02 | Respon

  28. Vicente Verdú carrega de forma provocadora contra una de les institucions claus de la nostra societat: la família. El propòsit d’aquest article és fer-nos reflexionar sobre el paper que juga la família en les nostres vides i que a parer de l’autor exerceix un rol castrador per als “petits de la piràmide jeràrquica”.Segons l’autor aquest és un model de família “anacrònic”, del qual l’Esglèsia s’ha apoderat i ha aprofitat per inculcar els seus models opressors. En el text es parla d’una família que està basada en l’interès, més que no pas en llaços emocionals i d’afecte. Una família basada en relacions de dominadors i oprimits que ofeguen les llibertats dels individus i no en relacions d’iguals, que són les “families sanes”, segons l’autor. Vicente Verdú creu que ningú està content en la família convencional actual:

    “Los chicos tienen sus pandillas y los padres las cenas de matrimonios más sus amantes”

    És significatiu el fet que l’autor descrigui la composició de la família a base de ” cemento hormonal” i no d’amor i d’afecte. És per aquest motiu, que els joves busquen un suport moral, i alhora, liberal, fora de la família estricta, en agrupacions d’amics, que ells trien, d’igual a igual:

    “la fratía regresa sustituyendo la jerarquía”

    Si ja no ens queda ni la família que és un dels pocs referents que hem pensat sempre que no ens pot fallar, quines altres institucions queden i estan capacitades per generar nous individus lliures i feliços? Potser el que hauríem de fer seria reformular la família enlloc de destruir-la, i que els seus pilars fossin el respecte, l’amor i la confiança. Només d’aquesta forma aconseguirem crear individus íntegres, equlibrats i preparats per las nous reptes del futur.

    Comentari per Ignasi Vilarasau Antolín — 30 Octubre 2011 @ 20:35 | Respon

  29. Aquest text desde el meu punt de vista, ens intenta fer veure que la familia actual no serveix per res. Jo no estic d’acrod en alguns punts, ja que penso que si que serveix poer moltes coses, perquè tè proprciona un habitatge i un plat a taula cada dia, perquè estan al teu costat en els bons i en els mals moments, perquè volem el millor per tu, etc. Això es el que passa normalment encara que en alguns casos sigui diferents. En una de les coses que estic d’acord es que les families actuals han canviat respecte al que passava anteriorment, onla familia jugava un paper molt important en la vida de cada humà. També crec que per molts joves es difícil dependre tot el dia dels pares, ja que de vegades ens fa vergonya que estiguin tot el dia damunt nostre, però com he dit abans ells només volen el millor per cadascun de natres
    El text tambè parla de les amistats i si que es veritat que tu la teva familia no la pots triar, te toca la que te toca, en canvi les amistats si que le pots triar, tu tries aquelles persones que creus que estaran al teu costat, que t’ajudaran, que et respectaran, que t’estimaran tal com ets, etc. Perquè per tu aquestes amistats poden formar part de la teva familia comun germà o germana, com un cosí, etc, més que una altra persona de dins de la teva familia en que no et relaciones tant. Penso que tè raó en el vídeo Fofito que “No hay nada más lindo que la familia unida”.

    Comentari per Clàudia Serra — 30 Octubre 2011 @ 20:46 | Respon

  30. El propòsit principal d’aquest article és critica la institució de la família, presentant-la com una relació “obligada” pels vincles de sang.
    Jo crec que la pregunta clau que l’autor intenta respondre en aquest article és el fet de per què no hi ha la possibilitat de poder triar la nostra família, aquell grup de persones amb les quals hem de conviure durant la major part de la nostra vida, deixant de banda els vincles de sang.
    L’autor es basa en els estereotips negatius del concepte de la família, lligats aquests a un concepte religiós i inclús polític, parlant de la família com una dictadura o fins i tot li assigna el paper de cèl·lula de la societat.
    Les conclusions a les que arriba l’autor és que totes les funcions que se li atribuïen a la família tradicional han desaparegut perquè estem en una societat laica, democràtica i a més a més en crisi, per això l’autor parla de la família com un banc: els fills no es poden emancipar, de vegades els pares han de mantenir econòmicament dues generacions i un terme que fa servir l’autor que me sembla una mica massa dur és el de suportar, d’acord que tu no tries la família però em sembla inadequat el poder dir: “he de suportar la meva família”.
    En aquest article hi ha un únic punt de vista molt clar, el de l’autor. L’autor en aquest article està pecant de atribuir-se la veritat absoluta sobre el concepte de família, sense donar cap oportunitat, ni cap confiança a aquesta institució.
    Jo em plantejo, llavors, que potser l’autor no seria una persona adequada per a formar part d’aquella família que ell proposa que estigui formada per amics.
    Jo crec que hi ha coses normals que es donen a la família i que estarien explicades pel xoc generacional entre pares i fills, però per molt en desacord que estiguem amb la família que ens ha tocat viure aquesta complirà la funció correcta quan ens doni les estratègies i criteris per superar, positivament, aquest desacord.

    Comentari per Guillem Gordillo — 30 Octubre 2011 @ 20:47 | Respon

  31. El text ens exposa l’evolució que hi ha en les famílies actuals, comparades amb les de fa un temps enrere, ho exagera una mica encara que així ens és més fàcil poder veure les diferències, encara que sembli que ens vulgui fer veure que la família és una cosa dolenta.
    Actualment, per algunes persones, pot haver-hi dos classes de famílies, la família que et toca, amb la que compartiràs els teus dies, que et veuran créixer… i t’ajudaran quan ho necessitis i la família que tu et crees, aquelles persones que a mida que creixes et demostren que la seva confiança, afecte i que en teoria saps que ells també t’ajudaran, però no es poden comparar, encara que alguns cops ens avergonyim dels nostres pares, i preferim estar sols o estar amb els amics (l’altra família) amb la que creiem que ens entenen i pensem el mateix, que seria tot el contrari pràcticament, que els nostres pares.
    Jo penso que no hem d’abusar del que tenim, hem d’aprendre a compartir la nostra vida amb les dos famílies i que s’ha de disfrutar cada instant que passis amb ells.

    Comentari per Núria Coma Burgués — 30 Octubre 2011 @ 21:24 | Respon

  32. El propòsit principal d’aquest article és la manera que ens fa veure a la família tradicional, una família que només està formada per conviure i per a tenir descendència. La família s’ha desenvolupat molt d’antigament, tenir un “Déu” com a pare, una mare sota la disposició d’ell, i uns nens que no tenien dret a decidir. En aquelles èpoques era totalment incrèdul que, en un futur no molt llunyà, un pare, seria una persona autoritària, sí, però tindria la mateixa autoritat que la mare, fins i tot, en alguns casos, menys, i els nens tindrien dret a decidir, el color de les sabates, com a molt, però en tindrien.
    Ara, tot i que tampoc podem triar la família, tenim alternatives, a mesura que et vas fent gran, vas tenint més llibertat, per tant, et sents millor amb tu mateix al veure que ja no depens dels teus pares al cent per cent, que et deixen un marge de dubte, que t’estalvien alguns dinars familiars que costen de pair, no obstant, no dubtis que t’estimen. I quan ja tens una certa edat i vols emancipar-te, els teus pares es posen nostàlgics i decideixen fer-te el dinar de la setmana en un “tupper” i que els hi tornis buit els diumenges quan t’obliguen a anar a dinar, sobretot la mare. Tret que ara amb això de la crisis, tots ens volem quedar amb la família.
    Vicente Verdú hi està en contra, jo crec que creu que hauría de seguir havent-hi un “Déu” autoritari com a pare, una mare que tingui temps de descansar, però quan ja hagi acabat la feina que havia de fer, i uns fills que estiguin sempre lligats, que no es perdin cap dinar familiar.

    Comentari per Núria Guiu — 30 Octubre 2011 @ 22:05 | Respon

  33. En el text s’exposa que la familia és una societat anarquica i opresora, una societat que ha anat canviant al llarg del temps fins a tal punt que el fet d’estar en familia crea un cert mal estar: el pares es limiten a suportar els fills, els fills ignoren als pares i a mesura que creixen comencen a rebutjar les activitats en familia.
    Amb cada nova generació creix la distancia entre pares i fills i , aquests, volen emancipar-se cada vegada més joves. Ha desaparegut el model de familia tradicional. En el moment de neixe no elegim els nostres familiars, les persones amb qui compartirem bona part de la nostra vida.
    El text planteja la familia actual com una cosa dolenta, que ja no hi ha amor, que hi havia families a la prehistoria però ja no. Sincerament no comparteixo l’opinió de l’autor ja que, personalmet, la mava familia em dona suport i m’ajuda en els moment difícils, sí que devegades hi ha mal estar i tensió, però jo no ho veig com una societat opresora.

    Comentari per Xavier Planes — 30 Octubre 2011 @ 22:25 | Respon

  34. Aquest text, hem sembla que denota molt l’evolució amb tots el àmbits del terme que ideològicament anomenem família, la qual cosa tambe ens va a explicar que el terme família ve caracteritzat, al concepte de que no podem triar la família que ens toca, es una qüestió del destí, sens dubte no tenim el poder de esbrinar com serà la nostra família.
    En alguns comentaris del text, deixa entre dit que alguns cops la família pot ser “dolenta” pro en aquest cas per mi la família es una de les coses que més pots apreciar amb aquesta vida, sens dubte hi han casos i casos, en aquestos casos hi han vegades en que aprecies més als amics ,que a la mateixa família, una qüestió d’afinitat o que et sents més “arropat” es el que anomenariam germans sense la mateixa sang.

    En resum crec que les dos parts (família i amics) són molt important per a nosaltres però realment savem que sempre la família estarà en lo bo i en lo dolent, ara tots els amics hi seran?, aquesta és la qüestió..

    Comentari per Franco Friz Rodriguez — 31 Octubre 2011 @ 01:06 | Respon

  35. Apart de que m’he passat del temps de comentari, el deixo aquí.

    El text ens explica cóm ha anat evolucionant la paraula família, entre els seus significats. Explica que una família et dona un hogar, però també ens diu que potser és una simple relació de que ets , per exemple, el fill/a d’algú i aquell et resguardará per “obligació”, però en la meva opinió al ser fill/@ d’algú automàticament s’estableix un efecte especial(que no treu que puguin haver confrontacions, o fins i tot rebuig), pero que cap ésser humá al meu veure podria viure sense tindre una família(sigui la progenitora o no). Clarament, la família predomina per sobre dels amics. Una estará en el bo i el dolent de la teva vida, pero els amics ho dubto, sincerament

    Comentari per Angel Cortés — 31 Octubre 2011 @ 10:22 | Respon

  36. Estoy de acuerdo con la mayoría de las ideas expuestas por Verdú. Estoy de acuerdo con que la familia se quiere, pero a su manera. Estoy de acuerdo con que la familia no se elige y simplemente por eso, no tiene porque estar a tu gusto. Será tu madre o tu padre, sí, pero lo son por genética, tan sólo por eso.
    Pienso que por ese motivo, muchas de las relaciones familiares son menos puras o intensas que otro tipo de relaciones. A un amigo lo escoges tu y lo escoges porque es compatible contigo, porque estas a gusto con él. Quizás el motivo de la obsesión por la emancipación de los hijos sea eso, que no son compatibles del todo con sus padres, que los quieren con locura, porque son sus padres, pero que no les gusta su forma de ser o su forma de hacer las cosas.
    Quiero decir que en mi opinión, la familia es una de las bases que dan soporte a tu vida. Influye casi más que nada y ayuda más que nada en el mundo.

    Comentari per Isabel Sanuy — 1 Novembre 2011 @ 18:05 | Respon

  37. Penso que aquest text fa una exageració de com són les families actualment. Descriu la família com la institució més opressiva i anacrònica de la societat actual, però en molts casos no crec que sigui així. La família, en la majoria dels casos, et dona suport quan el necessites i la tranquil·litat de que passi el que passi pots contar amb ella. Si que hi ha casos en que la família pot ser perjudicial, però, en aquests casos, si es pot, s’intenta separar als pares del fill per poder-li buscar una altra família que li pugui oferir el que necessita.

    Certament, també està bé tenir una colla d’amics amb els que et sents a gust i que creus que t’ajudaran quan sigui necessari, però això no exclou que la família també pugui fer-ho.

    Potser si que en l’antiguitat, la família era una institució autoritària erigida al voltant de la figura del pare, però en l’actualitat hi ha infinits models de família, i la gent s’ajunta per amor i no per interessos de tercers, cosa que ajuda a que realment la família es formi per un conjunt de persones que s’estimen entre elles.

    En conclusió, crec que aquesta crítica es exagerada, una generalització d’una minoria de famílies desestructurades i perjudicials pels individus que les formen, probablement com la que va tenir l’autor, però en cap cas una descripció de la família actual.

    Comentari per Ton Juny Pina — 2 Novembre 2011 @ 17:46 | Respon

  38. El text ens critica l’actual família, generalitzant als màxim en tots els casos. La família actualment, no és un simple lligam de sang sinó que hi ha amor. Antigament quan els matrimonis eren de conveniència i els fills simplement s’havien de tenir per ser hereters dels pares, la família no gaudia de la felicitat. Ells no consideraven estimar-se, ja que amb la persona que havien de viure la resta de la seva vida, no la coneixien de res, ni s’havien enamorat d’ella, ni tan sols havien volgut per voluntat pròpia formar una família.
    Respecte al text, tinc punts a favor i punts en contra . Es menciona una recent tecnologia, Internet. Estic d’acord en que Internet està afectant d’una manera molt directa entre les relacions pares i fills. Molts dels adolescents actualment ja no expliquen com els hi ha anat el dia als seus pares, sinó que prefereixen passar l’estona parlant amb un company per un xat. Els adolescents també arriba una edat a la qual ja no volen fer sopars amb els seus pares o passar les vacances junts, cosa errònia.
    La família és un punt clau en la trajectòria de la vida, una cosa molt important de la qual se n’ha de gaudir, sempre i quan tingui unes mínimes condicions. Aquella persona que ha patit maltractaments o ha descobert mentides al llarg del temps, no considera tenir una bona família. Per altra part, aquella gent que després d’una discussió diu que odia al seu germà i el deixa de parlar, hi estic totalment en contra. Un germà és una persona que t’ajudarà sempre en el bo i en el dolent, algú que sempre que arribis a casa saps que li podràs explicar els teus problemes i t’entendrà. No s’ha d’oblidar, que després d’un llarg camí, la vida, n’arriba un altre, la mort. Quan arribarà el nou camí, te n’adonaràs de que la família és clau en la felicitat, i et penediràs del temps perdut.
    Amb el transcurs del temps, moltes coses han canviat. Les decisions de família es decideixen entre el pare i la mare, els matrimonis es formen per amor i es tenen fills per voler formar una família feliç.

    Comentari per Júlia Altisent Gómez — 30 Novembre 2012 @ 16:44 | Respon

  39. La crítica de la família tradicional és la idea principal d’aquest article.
    L’escrit vol mostrar la família actual com una nova manifestació del vincle tradicional que perdura, però que no té gaire que veure amb el concepte de família que es tenia fa uns anys.
    Segons el que s’entén de les seves paraules la relació entre parents ve donada per la herència genètica i no tant pel factor “amor”.
    Els rols de pare i mare no són iguals que els del passat. El pare ja no és el patriarca autoritari i la mare ja no és la dona patidora que amagava les maleses dels fills. Els fills són més independents i els importa més el seu grupet d’amics i no els importa tant la relació familiar.
    Hi ha famílies que el vincle real és l’econòmic i no el sentiment d’afecte que s’hauria de sentir entre els parents.
    En la meva opinió no és certa aquesta teoria per a totes les famílies actuals. També hi ha famílies modernes en les que predomina el sentiment amorós abans que qualsevol de les altres motivacions que ens explica el text.

    Comentari per Jaume Fernández Ramells — 2 Desembre 2012 @ 15:06 | Respon

  40. En aquest article la visió que ens dóna l’autor segons la meva opinió és molt agressiva. Segons ell, la família ja no existeix, sinó que és una cosa de la prehistòria, opressora en la que els lligams sol es feien per interès, sense tenir en compte la voluntat i els sentiments personals. Afirma que la família ha canviat molt. Antigament la família tenia un caràcter matriarcal, ja que l’home era el que estava fora treballant i la dona es quedava a casa cuidant de la llar i dels fills, i era ella la responsable de l’educació dels fills i del seu futur, i els pares ostentaven una autoritat inqüestionable i inculcaven uns forts valors de la família.

    Avui dia ja no trobem quasi res d’això i l’imatge de la família ha evolucionat al igual que els seus membres. Si abans era sol el pare qui mantenia la família, avui dia tenen que treballar els dos progenitors, i tot i així a vegades no hi ha prou. S’ha perdut els respecte que els fills professaven als pares, i un dels factors, a part de que avui dia ja no hi ha tant respecte en general a la nostra societat, és el fet de que sempre estan treballant, és a dir, fora. Això ens ha portat a un desmembrament de la família tan greu que, ara ja ni les festes més importants com per exemple, Nadals, aniversaris, Cap d’any, etc. es celebren junts.
    És tan fort aquest desmembrament, que fins i tot quan es tracta d’alguna sortida familiar, hi ha vegades que els fills estan més pendents en parlar pel mòbil amb els seus amics, que gaudir de la situació amb la família. Un dels factors culpables de tots aquests canvis, és la falta de comunicació de la família, ja que ara la majoria d’adolescents prefereixen explicar els seus problemes als amics que no pas als seus propis pares. Una altra cosa que ha influït és la diferència de mentalitat i de valors entre els pares i els fills, ja que una persona gran considera que sempre té una raó superior, i això de vegades xoca en la mentalitat dels joves i doncs, es crea una falta de comprensió i comunicació.

    La família, tot i que no ens donem compte, és una peça clau i la més important en la nostra formació com a persones, ja que és el lloc on rebem les nostres primeres sensacions, ja siguin bones, mostres d’afectivitat, benestar en general, o dolentes, quan per exemple, pares que discuteixen sovint, maltractament ja sigui cap a la mare o cap als fills. Tot això marca la personalitat de cadascú, tot i que una persona que ha sofert maltractament no té perquè ser un maltractador, al igual que una persona que els seus pares s’han preocupat per ella, pot acabar sent una persona conflictiva en la societat.

    Estic d’acord amb certes coses que afirma l’autor. És cert que la família ja no és la mateixa entitat d’abans, però tot i que ha canviat o evolucionat, la família continua sent la família. Un lloc on els membres formats pels pares i fills, i fins i tot es pot considerar família a persones sense afinitat sanguínia, de refugi, d’acolliment, on sempre seràs benvingut i acceptat, i on sempre pots recórrer.

    Comentari per Alexandra Arsintea — 2 Desembre 2012 @ 17:21 | Respon

  41. He leído este texto y estoy de acuerdo en algunas cosas y en otras no siento lo mismo, es verdad que los hijos muchas veces no demostramos que amamos de verdad a nuestros padres, no nos sentamos con ellos a hablar de nuestras cosas y pocas veces les pedimos consejos , quizás porque creemos que lo sabemos todo , por vergüenza o otros motivos desconocidos, pero creo que la familia es lo más importante que hay en esta vida y no se puede comprar con nadie es verdad que a lo mejor cuando eres mas pequeño tienes más cariño y pasas más tiempo con tu padres , pero cuando ya eres más grande y intentas aplicar tu sentido a las cosas por eso en tu época de la adolescencia tienes muchas discusiones con tus padres porque quieres hacer lo que te da la gana y muchas veces los consejos que te dan tu padres no los escuchas y luego acaban teniendo razón. Creo que todos debemos cuidar a la familia porque ellos son los únicos que siempre estarán contigo , ni tus amigos de verdad te van a apoyar en todos tus malos momentos porque creo que en esta vida de amigos de verdad solo existen 2 o 3 porque cuando crezcas tengas tu propio trabajo es posible que te separes de ellos y solo tendrás contacto con tu familia , hay que valorar a tus padres porque estoy convencido que el día que se mueran lo vas a pasar mal y pensarás , ¿ porque pase tan poco tiempo con ellos? y te arrepentirás.
    Creo que es bueno tener una buena familia , como dice el texto antiguamente la gente se casaba por razones económicos o simplemente por no estar solo. Pero ahora es más complicado creo que para formar una familia hoy en día tienes que encontrar a la persona adecuada que sepas que realmente quieres pasar toda una vida junto a su lado y cuando tengas hijos y tu propia familia creo que entonces entenderás lo que significa “familia” porque creo que hasta que no tengas tus propios hijos y sientas ese amor paterno protector muchas veces pesado , no por la desconfianza sino por miedo a que su seres queridos les pase algo , cuando llegue ese día entenderás los castigos de tus padres , porque aveces son tan pesados y todas esas cosas .

    Comentari per Valeri Trunov — 2 Desembre 2012 @ 17:26 | Respon

  42. Avui en dia una família es crea a partir de l’amor de dues persones i no per una obligació com abans, que dues persones eren obligades a casar-se i a tindre fills, en la qual no hi havia un mínim de felicitat. Hi pot haver molts casos de famílies perquè com diuen cada família es un món i dins d’aquell món hi pot haver felicitat o rancor.
    En el text l’autor exagera molt en alguns aspectes de la família,com per exemple quan diu que ‘’los padres no entienden a los hijos, más bien los soportan’’ ningú no pot triar el tipus de família que vol tindre, respecte als amics , ells et troben a tu i tu amb ells.
    En la meva opinió si tens un problema greu i els hi comentes als amics, a vegades et poden dir que no passa res amb allò i que ho ignoris , mentrestant la família et pot guiar una mica millor i ajudar-te a progressar amb aquell problema. En resum, la família sempre estarà al teu costat per molt que a nosaltres ens agradi o no , els amics i depèn de qui van i venen.

    Comentari per Naila Tamargo — 3 Desembre 2012 @ 15:41 | Respon

  43. La finalitat d’aquest text és un tant estranya, L’autor comenta que la família, és família no perquè s’estimi, sinó perquè està unida per lligams de sang. Perquè al cap i a la fi és la que ens toca i compartim alguns gens hereditaris. Tenim llaços de sang, vaja. Tot i que en alguna ocasió Vicente Verdú contradiu diferents aspectes de la família com ara dir que resguarda i que al mateix temps ens empresona, crec que l’objectiu del seu text és que ens preguntem què és per nosaltres la família. És cert que avui en dia la societat ha canviat molt i es pensa que els adolescents ja ho sabem tot i no necessitem consell de res, però com sempre he pensat, generalitzar no és una cosa que estigui gaire bé. Tot i que l’adolescència sigui considerada l’etapa més difícil i els adolescents les persones més insensibles, rebels i independents, hi ha joves que a les primeres persones que acudim quan hi ha un problema és als pares. Hi ha joves que ens sentim orgullosos de la família que tenim, que estimem tots i cadascun dels membres amb més o menys intensitat i que difícilment aconseguiríem fer una passa sense rebre l’amor que ens donen. Perquè al cap i a la fi la família és la única cosa que podem fer que duri eternament,

    Una pregunta que es planteja és si hi pot haver un familiar estimat i alhora divertit, Vicente Verdú parla del verb estimar com si fos una cosa realment dolenta, com si no valgués la pena. Ens explica que abans no calia estimar a ningú ni per casar-se, ni per tenir fills, ni tampoc per tenir una conversa amb algú, cosa que desmoralitza bastant ja que sembla que estem tornant a aquells temps on a la gent li era gairebé igual estimar i ser estimat per la família o qualsevol altra persona. Al cap i a la fi la nostra societat actual es veu bastant resumida per l’enveja, l’ambició i el poder entre altres factors que ens perjudiquen als que volem viure la vida de manera diferent. Tornant a la pregunta, jo donaria una resposta que potser deixaria confusa a la gent, però quan sents amor per un familiar, trobes que no té gairebé defectes, ja que l’acte d’estimar fa que veiem a les persones perfectes o si més no, que aspiren a ella.

    Per donar la resposta necessita això bàsicament. Argumentar que la societat d’abans no entenia gaire de sentiments. Al principi del text diu que la família sana vindria a ser una colla d’amics i l’estricta família, la que ens ha tocat per dir-ho d’alguna manera. Si que és curiós ja que els amics, els triem nosaltres. Triem en qui confiar i qui mereix que li prestem atenció i totes aquelles coses bones que podem donar, en canvi a la família de sang, des del meu punt de vista no és necessari descobrir-ho. Confiem en ells cegament pel simple fet de que ens han fet créixer i han fet d’un nadó inconscient una persona. I a través de la persona que som avui en dia, es veu reflexat el seu treball i l’educació que se’ns ha donat, així com el que els amics d’alguna manera, ens han fet aprendre i ens han ensenyat quan fem referència als valors de la vida.

    Concepte clau.. Família. Crec que no hi ha més secret. Cada família és un món, de manera que aquest text em pot semblar completament erroni en tot el que diu, mentre que a un company de classe li pot semblar que Vicente Verdú ha plasmat el que és realment la seva vida en l’àmbit familiar. Parlar de la família és una cosa un tant difícil si ens ho parem a pensar. Com ja he dit, als amics aprens a estimar-los ja que podem interpretar que les accions que fan són per protegir-nos, per fer-nos feliços o qualsevol altra cosa, però molta gent podria preguntar-se si a la família també aprenem a estimar-la o l’estimem ja des del moment en que els mirem als ulls i ens abracen. Si ens ho parem a pensar, igual que totes les famílies són diferents, també té un significat diferent per a tothom. De totes maneres el que amaga la pregunta, suposo, és que no estimem els nostres familiars per què ens semblin divertits, sinó que són divertits perquè els estimem.

    A una conclusió que he arribat, és que tenim dues famílies. En aquest cas generalitzo perquè és realment poca la gent que prescindeixi d’una de les dues. Quan l’autor ens parla de família, parla de la família de lligams i els amics. I en què es basa la família? En la confiança i l’amor, bàsicament. Sabem que hi seran quan tinguem problemes, que ens ajudaran quan d’alguna manera estiguem perduts i que faran el possible per a que somriguem mitjançant gestos amorosos. Una altra conclusió, aquesta ja més rebuscada potser, és que l’autor ha escrit sobre la família i allò que l’envolta de manera negativa per a què aprenguem a valorar-la més, ja que el fet de tenir els mateixos personatges en les nostres vides cada dia, seguidament, faci que no els hi donem l’importància que es mereixen en ocasions.

    Una cosa que es dóna per sabuda és efectivament, que no sempre ha d’haver-hi pau i harmonia en la família. De fet, no sempre hi és. La família es veu afectada per diferents problemes i més encara si ens referim a les relacions entre pares i fills. Els fills evolucionen al temps que els pares també travessen per diferents etapes o problemes laborals, emocionals o problemes que nosaltres també patirem algun dia, i això fa que les coses es compliquin. Però precisament en la família les coses es parlen per tal de poder solucionar-les. L’autor dona per certes les idees que jo no comparteixo com ara que els fills no suportem els pares, que els gendres odien les sogres, que els pares no ens entenen, que no sabem com independitzar-nos i els explotem i un parell de coses més. No estic gens d’acord en res d’això. Per què? Doncs perquè els fills sabem que tot el que tenim, ho tenim gràcies als pares. Perquè no tots els gendres odien a les seves sogres, sé que el meu pare no és l’únic, però sé que ell estimava la seva sogra com si fos la seva pròpia mare, i si ell ho feia, altres homes són capaços de fer-ho. Perquè els pares sempre intenten entendre els seus fills ja que si s’entén, després es pot procedir a ajudar i finalment, sabem que tard o d’hora haurem d’emprendre una vida nova lluny dels pares, ja que és el cicle de la vida. Que ens costi perquè són els éssers més importants i amb els que hem viscut molts anys, és una altra cosa.

    Sobre el meu procés de raonament, si tot fos com he exposat, el món seria millor. Però per desgràcia hi ha massa gent egoista, insensible i en aquest cas, també podria dir narcisista. Sembla que el que té més importància en la societat són els diners, els culpables de que les persones no estiguin pendents de la gent que els estima. Una cosa que he de dir, és que no existirà mai res, ni tan sols els diners, que sigui capaç de reemplaçar la sensació de felicitat quan sabem o algú ens fa saber que ens estima. Quan sentim que la família és realment una família.

    El meu punt de vista, doncs, és que l’autor ha tingut una vida pèssima en quant fa a la família, ja que no hi ha cosa que senti millor que saber que compartim la nostra vida amb certes persones que ens fan sentir vius. És realment un problema que hi hagi adolescents que considerin que els seus pares només són dues persones que manen sobre certs aspectes de la seva vida i que l’únic que desitgin sigui créixer per estar lluny d’ells, ja que d’aquesta manera es perden records bonics que seran necessaris en la seva maduresa i també en la seva vellesa. Tot i així, tenim la sort que hi ha joves que són conscients de que la família va per davant de tot, o si més no que es mereixen com a mínim la lluna per tots els esforços que han fet al llarg de les seves vides.

    Comentari per Noemi Fabregat Rodriguez. — 3 Desembre 2012 @ 17:05 | Respon

    • Molt bon comentari Noemi. Veig que alguns de vosaltres comenceu a entendre en què consisteix fer un comentari crític. No paris.

      Comentari per agrinan — 3 Desembre 2012 @ 22:33 | Respon

  44. Bé, es tracta d’un text que té a veure amb la família, aquella sèries de persones que t’han criat i breguen per veure’t feliç. I ara qualsevol que hagi llegit el text em pot contrariar, ja que precisament, el que fa l’autor del text és aclarir-nos que la família és una gàbia, una gàbia constituïda per persones que ens ha tocat aguantar a l’atzar, gent que ens empresona i que no té cap utilitat de les que nosaltres li atribuïm.

    La pretensió de l’autor, jo crec que intenta ser positiva, procura desenganyar-nos, fer-nos veure que la família de sang realment només té com a base precisament això, la sang, la genètica, i defensa fins i tot que cap membre s’interessa per cap altre,i que ni tan sols arriben mai a saber el que aquests volen, fet en què estic en desacord, ja que si la comunicació és fluïda i clara i tu, per la part que et toca observes el tarannà de les persones que estimes, t’és fàcil endevinar els seus menesters materials i espirituals, ja que la família és això, cobrir les necessitats de diners i les d’amor i estima.

    Vol contestar-nos qüestions que tots ens hem plantejat algun cop, com si realment aquella família és la nostra (sí, tots ens hem preguntat si som adoptats, m’hi incloc), si ens estima, si nosaltres els estimem a ells… L’autor respon aquestes preguntes de forma molt radical, pel meu gust, ja que en tots els interrogants que planteja, hi etziba una resposta molt extrema, com ara dir que la família engabia, en comptes de parar-se a analitzar diferents casos, punts de vista externs…

    Per poder analitzar i rebatre els arguments de l’autor ens és suficient amb analitzar la nostra pròpia situació familiar i podrem corroborar el punt de vista de l’autor o per contra, refusar-lo.

    Si hagués de fer una tria de conceptes que definissin l’espectre més bàsic del text, serien, òbviament, família, captivitat, necessitat…
    Aparentment el text no planteja cap pregunta directament, mes si llegim entre línies, el text també ens convida a plantejar-nos quin tipus de família tenim nosaltres, o sigui que ens empeny a filosofar.

    Les meves conclusions sobre el text? Doncs que jo l’aplicaria més aviat a les famílies de l’Espanya dels anys 40 o 50, quan la família estava només per castigar i fer que les normes se seguissin al peu de la lletra, de veritat… Jo considero que les famílies actuals són molts més obertes que el que planteja l’autor, i estan per ajudar-te, per empènyer-te a viure la vida plenament, no per capturar-te com si d’una trampa es tractés.

    Tot i això, també reconec que de fet, sempre suposem que totes les famílies estan ben estructurades, però el cert és que moltes famílies estan encara pitjor que el que descriu el text, estan completament desestructurades completament,i mai ens parem a pensar en aquest tipus de possibilitats…

    Si les conclusions que he reivindicat són certes (que realment la família és una eina que et facilita la vida i t’omple d’amor) casa nostra seria una lloc més on podríem trobar la vertadera felicitat i seríem més capaços en tots els sentits, ja que sabríem del cert que tindríem unes persones que s’interessen per nosaltres, així que suposo que és el més semblant a l’amistat i l’amor.

    Per concloure, simplement aclariré que com he dit, jo concebo la família d’una forma molt diferent a la de l’autor del text, la tinc com un lloc on parlar, riure, recolzar-nos, com un lloc on s’aprenen nocions de la vida que no s’aprenen a les escoles.

    Comentari per Ismael Profitós León — 3 Desembre 2012 @ 23:12 | Respon

  45. La idea és aquesta: La família com a tal sembla que hauria de ser un punt important de recolzament, reflexió, treball, amistat, convivència, d’ajuda, d’estima, amor, etc… però acostuma a ser tot el contrari. Hi ha criteris i punts de vista diferents entre les persones de la mateixa sang, la diferència d’edat es també un factor molt important que pot alterar el dia a dia i si hi afegim la influència de familiars que són a llocs més distants tot i suma a aquest sentit.

    Jo crec que des de que vam començar a avançar tecnològicament, les persones ens hem estat tornant més materialistes, cada cop estimem més els bens materials, el poder, els diners, etc…

    L’autor d’aquest article també ens recorda com eren de diferents les famílies d’abans amb les actuals. Per començar fins no fa massa temps molts matrimonis es feien per conveniència. I els qui “elaboraven el contracte” dels mateixos no eren precisament els nuvis, sinó els pares d’ells, més concretament el pare i no la mare. Per què? Doncs perquè volien fer un bon casament, és a dir la unió dels fills era com un negoci. L’amor ja aniria venint.
    Evidentment això també passava entre les famílies nobles, per engrandir el territori i ser és poderosos. Doncs tot al seu nivell, igual entre grans terratinents, pagesos senzills, comerciants, etc… Per tant, el pare era una figura molt respectada, de fet era i és anomenat el “Cap de família”. Però, hi ha el mateix respecte avui en dia envers ell? Tot dependrà dels valors que tenim les persones. Jo vull pensar que sí, però hem de reconèixer que la nostra societat ha canviat moltíssim i que hem crescut en un ambient materialista. Potser l’anomenada crisis, que s’està patint al nostre país, farà que les famílies tornin a ser una pinya, és a dir que s’ajudin i així poder suportar més bé aquesta mala època. Fins ara, les residències geriàtriques eren el darrer sostre de molts padrins i padrines perquè els seus fills o familiars no se’n podien fer càrrec. Molts ja estan tornant a casa perquè per a moltes famílies la pensió d’aquesta gent gran és una ajuda econòmica.
    En resum, crec que l’autor de l’article té força raó quan ens vol dir que les famílies ja no són el nucli tan fort com havia arribat a ser i que pot esdevenir com una mena de niu de problemes i desavinences, però també penso que la societat canvia, evoluciona per bé o per mal i que ara les famílies en general estan passant per moments molt durs (econòmics, laborals,…) i això fa que la majoria d’elles tornin a unir-se perquè “la unió fa la força”.

    Comentari per Albert Nogueró Trepat — 3 Desembre 2012 @ 23:19 | Respon

  46. Aquest article el que ens mostra és que la família és molt diferent que la de fa molts anys, ens mostra que actualment estem molt distanciats de la família ens mostra com si la família no servis de res, com si no ens estiméssim que estiguéssim junts per respecte i per costum. Jo crec que el que diu el autor no es veritat, crec que ell formava part d’una família que no passava massa temps amb ells, que no el respectaven gaire. El que jo crec sobre la família és que no només son persones sinó que son persones que ens estimen i que des de que vam néixer ens han cuidat, ens han alimentat i s’han preocupat de nosaltres, però amb part el autor te una mica de raó, en que no passem massa temps amb els que ens estimem i que algun dia desapareixeran, per exemple no fem suficients activitats amb ells i de vegades no volem que es fiquin o s’adonin d’algunes coses però no es com diu el autor. El cas que mostra el autor es una petita porció de totes les famílies.

    Jo el que m’he adonat és com si ens distingíssim amb dos tipus de famílies els que tenim una bona relació i és fan coses junts i les que no hi ha una bona relació tot i que de vegades, depèn de la situació és millor no estar amb els pares que portin una mala conducta, perquè el fill la gran majoria dels casos s’assemblarà amb la imatge que tenen els seus pares.

    En conclusió el text es erroni per la majoria dels casos, però en part si el seu cas és que ha tingut una família que no és preocupava amb el seu fill llavors seria correcta.

    Comentari per Genís Biel — 4 Desembre 2012 @ 15:52 | Respon

  47. Aquest article exagera molt sobre la família perquè diu com si la família fos una cosa inútil i en realitat no ho és.
    Quan naixem, les primeres persones que veiem al nostre entorn és la nostra família i per tant la família és la qual estarà al nostre costat per molt temps i ens ajudarà a créixer i ens ajudarà en tots els àmbits de la vida.
    Jo crec que la família es un bé que tenim totes les persones i l’hem d’aprofitar,perquè hi ha persones al món que no valoren la família tant com la tindrien que valorar, aquestes persones crec que no valoren la família per discussions entre membres o per altres qüestions com és no tindre família pels motius que sigui i si que en tens però no la veus mai.
    Jo m’estimo molt a la meva família i la valoro molt perquè sé que són les persones més importants que tindré a la meva vida i no vull perdre relació amb ella perquè m’ajudaran molt a la vida i en molts aspectes.
    D’altra banda estic conforme amb l’article perquè cada cop la família te menys importància a la societat i crec que això no hauria de ser axí, em de passar més temps amb la família i reunir-se més cops durant l’any perquè en moltes famílies només es veuen per les vacances de Nadal o a l’estiu,cosa que a la meva família passa, i per part meva m’agradaria veure la meva família més sovint.
    Amb tot això vull dir què de família només tindrem una a la vida i em de passar molt temps amb els nostres familiars tant pels bons moments que per als dolents.

    Comentari per pol fernàndez rodríguez — 4 Desembre 2012 @ 16:33 | Respon

  48. L’objectiu d’aquest text és reflexionar sobre el concepte i el que és avui en dia la família. Des del seu punt de vista la família és el lligam entre persones de la mateixa sang i que aquest lligam no es fa perquè s’estimen entre ells sinó perquè així ha de ser. És veritat que la família actual no és la que era abans, els fills no expliquen tot el que els passa als pares, no volen els seus consells, i moltes vegades l’única cosa de la que parlen és sobre les notes i el cole en general, però això no vol dir que els fills no estimin els seus pares, és veritat que no sempre ho demostren però els estimen i moltíssim ja que la família és l’única que no la pots escollir, però és la que sempre t’ajudarà i t’escoltarà quan vols parlar amb algú.

    Vol donar resposta als dubtes sobre la família actual, que la descriu com envejosa, no comunicativa i que s’ha de suportar, no pas estimar. Fa servir la paraula “estimar” en gairebé tot el text però alhora ens diu que la família no s’estima i s’han de suportar els membres que la formen ja que no tenen un altra alternativa. Per donar resposta es basa en l’explicació de com era la família d’abans i la compara amb l’actual. Critica i generalitza el concepte de família com si sigues igual per a tothom, com un lligam que és completament fals del que nosaltres crèiem, la família no s’estima, s’ignora, hi ha molta enveja entre els familiars i els pares sempre es queixen de què no poden comprendre el comportament dels seus fills. Tot i això la família és la que trobem més a faltar després d’un viatge, és amb la que volem passar les festes, és la que ens entén i en la que ens podem identificar ja que tenim un passat i unes experiències comunes.

    El concepte més bàsic és el de família, ja que és sobre el que tracta el text i és el que ha intentat explicar i raonar. La família que tots estimem perquè la trobem perfecta i per això no ens importen ni els més mínims defectes que aquesta te.

    Estic arribant a la conclusió de què cadascú entén per família el que vol, i que l’autor dóna la seva opinió com ho podria fer qualsevol altre. És cert que algunes coses, com que els fills no tenen una relació molt comunicativa amb els pares ni que aquests tenen les mateixes idees i visions del món i de la vida igual que els fills, però una cosa és ben clara, la família no la tenim perquè l’hem volgut, però tot i així no la canviaríem amb cap altra, ja que, com he dit, per a cadascú de nosaltres la seva família és perfecta.

    Dono per certa la majoria d’informació respecte a les relacions entre la família i per sabudes doncs que els amics els triem nosaltres, en qui confiem, amb qui volem compartir les nostres experiències i la nostra vida, i la família la tenim des de què hem nascut com a algú que esta al nostre costat sempre i no s’allunya mai de nosaltres.

    Penso que la família és la cosa més important que hi ha, ja que si no tindríem una família en molts moments ens sentiríem sols, una família que es preocupi per nosaltres, que ens esperi sempre amb una abraçada i un somriure és una cosa incomparable i a la vegada necessària per a cadascú.

    Comentari per Alina Turean — 4 Desembre 2012 @ 17:22 | Respon

  49. pel meu punt de vista el autor exagera molt lo que és una família.
    jo crec que quan es crea una família és perque se fa amb amor i no amb rencor com ho diu al text, penso que cada familia sap lo que hi ha a dintre de casa i no totes les famílies están per obligació. També crec que hi ha coses que és molt millor explicar-ho a la família que als amics perque la família sempre intentará guiar-te pel bon camí.
    Crec que la família és molt important i sempre la tindrem al nostre canto.

    Comentari per Marcela Rodríguez — 4 Desembre 2012 @ 17:47 | Respon

  50. Per començar diré que no es el tipus de text que esperava trobar-me. El propòsit més bàsic que crec que ens vol fer arribar, dit d’una manera una mica radical, es que la família no es tant bona com ens pensem, que l’únic que realment ens fa ser algo “inseparables” es el fet de tenir lligams de sang, un arbre genealògic que hem de continuar. Si be que diu que també et poden fer passar bons moments, però que aixo no importa. El que trobo pitjor d’això es que en la majoria de coses te raó, el pares es preocupen, sí, però nosaltres no volem la seva ajuda, per exemple, ara mateix, a la majoria els hi faria vergonya anar amb el pare o la mare a comprar roba, fet que trobo bastant penós. Tot i no culpar directament a Internet, jo si ho faig, ho faig bàsicament perquè ho estic vivint (no amb mi mateix, que quedi clar), i puc dir indubtablement que sí anul·la la comunicació. Els pares ens donen consells però ens ho prenem com alguna cosa pesada, es clar, es mes divertit fer cas als consells del teu colega i ja de pas quedes bé i et fas “popular”.

    La pregunta que fa directament es “¿Un querido y hasta divertido familiar?”, ho diu com si fos una paradoxa, com si no importes el fet d’estimar algú y que al mateix temps sigui divertit, si be fa un temps aixo no importava, com be menciona donava igual que una persona estimes a una altra per poder casar-se i/o tenir fills, però crec que com a humans que som, em evolucionat i hauriem de donar més importància al fet d’estimar algú, amb qualsevol defecte que pogués tenir, ningú es perfecte, i sincerament si algú ho fos, no voldria conèixer-lo.

    La informació en que es basa es bàsicament el passat, on com be he dit, no feia falta estimar per casar-se, tenir fills etc. Diu també que l’únic que ens uneix amb la nostra família son els llaços de sang, en part te tota la raó del mon, i també te raó quan diu que solem confiar mes en els nostres amics, i es aquí on veig jo el error, ningú (parlo per mi i espero que per la majoria) podrà confiar mai tant com ho podrà fer amb un pare/mare, ells sempre estaran allí, ens acceptaran siguem com siguem, si pensen alguna cosa dolenta de nosaltres, ens ho diran sense por de fer-nos mal, només per el nostre be.

    Conceptes clau considero emmarcar-ne dos, la família, i el fet d’estimar, primer, i tot i no deixar de repetir-me, la família son unes persones a les que estimem sense ni saber-ho, pots dir en un atac de rabia que no estimes als teus pares, però crec que aixo no es possible, jo almenys seria incapaç d’odiar a qui em va portar al mon, a gent que m’accepta tal com soc, que tot (i en aixo estic d’acord amb el text) no hi hagi una comunicació excessiva saben quan necessito unes paraules d’ànim i que mai em negaran l’ajuda encara que jo els hi pugui fer la pitjor de les coses, en alguns àmbits els amics també compleixen aquestes característiques però des d’un punt de vista subjectiu dic que no es el mateix, soc conscient de que la majoria “d’amics” estaran amb tu a les bones i a les dolentes, però realment molt pocs compleixen aquestes expectatives. I per ultim el concepte d’estimar, que sempre he considerat fermament que la societat li done un valor més gran al que realment hauria de tenir, però crec que per primera vegada llegint aquest text, se l’infravalora brutalment.

    No puc dir que he arribat a la conclusió de que tenim dues families jo sol ja que ho exposa perfectament el text, tot i això no em moure d’aquest paràmetre per exposar la meva opinió. Els amics, puc entendre que son persones habitualment de la nostra edat o semblant, que passen per coses semblants a les nostres i amb els quals tens rialles assegurades, per dir-ho d’alguna forma es la família que se’ns permet triar, a pesar d’això, segueixo creient fermament en que l’ajuda que ens ha donat, ens dona i ens donarà sempre la família no la trobarem en cap altre lloc (Òbviament sempre hi han excepcions de families que no arribo a comprendre perquè tenen fills).

    L’autor dona per cert que un pare/mare no es preocupa per el seu fill, dona per sabut que un fill no vol estar amb ell, ambdues coses les nego com a vivència personal, m’agradaria dir que en tots els casos es aixi, però se que per desgracia no ho es.

    Ni molt menys dic que les meves conclusions siguin acertades, simplement es la meva opinió, veiem a la família com un òrgan autoritari (com be diu el text i per cert m’ha encantat aquesta comparació) que ens diu que podem i que no podem fer, però realment no es aixi, si tu vols una cosa, tard o d’hora l’aconseguiràs, passaran dies, setmanes, potser anys, però l’aconseguiràs amb o sense el permís de la família. Podem odiar a la nostra família però arribara nadal i voldrem els regals de cada un dels seus membres, tot es resumeix en materialisme pur, una societat egoista de la qual no m’espero gaire mes del que puc arribar a veure.

    No vull entretindrem gaire per donar els meus punts de vista perquè l’únic que faré serà repetir el que haure dit mes amunt, però ho resumiré d’una forma simple, si son bons amb tu, sigues bo amb ells, siguin amics, família o sigui qui sigui, l’amor s’acostuma a respondre amb mes amor, i la sensació de ser estimat, es realment gratificant, a pesar d’això, segueixo donant també la culpa a aquesta societat tan materialista en la que per desgracia vivim.

    Comentari per Josep Povedano Gómez — 4 Desembre 2012 @ 18:15 | Respon

  51. Aquest text ens mostra com a evolucionat el concepte família al llarg dels anys, també ens cita en algun moment que la família no es família perquè s’estima, sinó perquè tenen un llaç que els lliga mitjançant la sang. En la meva opinió, avui en dia cada família, cada persona, és un món totalment diferent a un altre, no es poden comparar, una mica així per sobre posaré l’exemple de que hi ha famílies que segueixen la tradicional pensant que la família és qui t’ajudarà sempre amb tot i que mai et donarà de costat, i coses com aquestes, i altres famílies que creuen que no es així, fills que volen emancipar-se dels seus pares perquè creuen que estaran millor, germans que han tingut conflictes i que ara conviuen sense tenir contacte un amb l’altre, personalment hem decanto més cap aquest.
    Jo crec que la família no te perquè ser la que sempre t’ajudarà amb tot, només perquè tingueu el llaç de la sang, moltes vegades esperem d’ella coses que, quan tenim un problema, o necessitem ajuda, veiem com la família poc a poc va marxant i sempre et queda el que menys t’esperes, així com els amics. També crec, que no necessitem tenir molt bona relació, o simplement relació, amb tots els llaços familiars per a poder ser feliç, ja que potser, quan menys t’ho esperes et sents dolgut amb algun membre d’aquesta, ha fet quelcom que t’ha pogut fer sentir malament, i no tens ganes de tornar a parlar-hi, o al revés, tu pots danyar amb algú conscientment o inclús inconscientment, i que aquell algú de la família, no vulgui tornar-te a veure. En conclusió, els humans d’avui en dia, no necessitem tenir bona relació amb la família per a sentir-nos feliços, sinó que el que necessitem es trobar qui ens entengui, comprengui, i en aquells moments difícils ens estengui la ma, ja sigui dins, o fora de la família.

    Comentari per Neus Barbero Batalla — 4 Desembre 2012 @ 18:29 | Respon

    • Neus, he observat que costrueixes unes oracions molt llargues, amb períodes separts per comes. En alguns casos, més de cinc comes dins la mateixa oració. És preferible que construeixis oracions més curtes. Això facilita la lectura i la comprensió de les idees que vols trasmetre.

      Comentari per agrinan — 6 Desembre 2012 @ 18:09 | Respon

  52. En aquest text ens intenta donar una idea del que és la família, en aquest cas una cosa que ens oprimeix i no ens deixa dormir. Per començar crec que la família es una cosa que s’ha de valorar si ella et valora. Em refereixo que si tens uns pares que et maltracten, abusen de tu o alguna cosa semblant, potser t’hauries de plantejar acudir a algú que et pugui ajudar. He dit pares perquè és el que molts tenim més proper, però podem dir tant pares, com avis, com cosins, tiets, tutors, etc..
    Hi ha moltes maneres de pensar en la família, una i la més comuna es la família tradicional, moltes persones del nostre voltant formaran una família tradicional, formada per un pare una mare i els fills però també moltes d’aquestes famílies tradicionals i cada cop més sovint es separen per formar una família monoparental.
    Jo crec que la nostra família no es únicament i necessàriament les persones amb les que tenim enllaços sanguinis, sinó que també son família els amics molt propers, o en un lloc en el que estem des de petits com seria una casa d’acollida o un orfanat, ningú te un enllaç sanguini amb tu, però per tu aquell lloc és casa, és on t’estimen, on et cuiden. Es per això que si ets maltractat per algú de la teva família de sang, per la meva part acudiria a algú que m’ajudes i que em proporciones un sostre on pugui somriure, i sentir-me estimada, perquè el que més valoro de la família no es tan sols el fet de ser la nostra família, si més no el fet de aconseguir fer-me somriure dia a dia, portar-me per un bon camí, no necessàriament el camí que ells haguessin volgut fer sinó tan sols deixar que repassin una mica les corbes per a que no ens sortim de la via.
    I a partir de tot això aconseguir els nostres objectius i si ho volem poder arribar a formar la nostra pròpia família de la millor manera possible.
    Però a part de tot això també crec que es difícil ni que aquí ens ho pintin fàcil, i molt més en la societat tant dura, hipòcrita, materialista i egoista en la que vivim.

    Comentari per Júlia Alburquerque del Àguila — 4 Desembre 2012 @ 19:06 | Respon

  53. Crec que en aquest article es parla molt sobre la cara dolenta de la família. No crec que la família pugui arribar a ser un fet negatiu, si que pot ser que visquis en un entorn familiar en que hi hagi odi mutu però no crec que aquests casos siguis massa freqüents. La família mai et fallarà i sempre estarà al teu costat per qualsevol dubte i sempre t’ ajudaràn i et guiaràn per un bon camí. No dic que els amics no ho fagin però els amics han de ser molt amics per confiar en ells, pot ser que aquell qe tu creies que ere el teu amic acabi sent un enemico simplement et pugui jugar una mala pasada i interessar-se per tú quan no tingui a ningú més.

    Sempre poden haver-hi alguns mal entesos entre la família o que les relacions entre alguns membres no sigui molt acceptable. A mesura que vas creixent és molt probable que deixis, com diu el text, de celebrar amb la família festes important com el Cap d’Any. Prefereixes surtir amb els amics de festa i fer algún sopar. Segurament tu passis millor amb els amics però estar en família en dates importants no té res a veure, és un sentiment bastant diferent. En definitiva, és la gent que t’ha cuidat durant la teva infància i sempre ho farà. És una estructura molt important dins de la societat.

    Comentari per Alex Espejo — 4 Desembre 2012 @ 19:19 | Respon

  54. La meva opinió es que la família tradicional ha perdut tot el seu valor.
    L’autor vol mostrar que la família tradicional ja no és lo que era abans, també diu que no està formada per amor sinó per l’herència , jo crec que aquí no té raó, la família la seva base funamental és el amor sinó hi ha amor no hi h família. En el text parla en que el pare abans era el “cap” de la família i que ara ha perdut tot el seu poder i que la mare abans patia molt durant tots els dies de la setmana i que ara ja no pateix tant.

    “Los padres se declaran tan impotentes para comprender los intereses de los hijos como los hijos se reconocen a una distancia sideral del pensamiento paterno”. Aquesta frase té tota la raó, és cert que els pares se preocupen per nosaltres els nostres gustos, “hobbies”, estudis etc.. però arriba un moment en que se fan molt pesats, però quan et fas gran i tens un fill te’n adones que només volien fer el millor per tu i quan tinguis un fill tu també hu faràs perquè voldràs lo millor pel teu fill.
    Final del text diu que la família no serveix per a res que si tenim amics no cal la família, cosa que estic en contra al meu cas estimo molt a la meva família i sempre estan allí a le s bones o a les dolentes, però els amics no poden estar sempre a les bones o a les dolentes, ja que la família sempre la tens al teu costat els amics van i venen. Però també té raó el autor en que les famílies se van separant més cada vegada pel factor Internet o per altres factors com la televisió que quan dinem o sopem ens hauriem de estar comunicant no mirar la televisió, després que renunciem anar de vanaces amb els pares, el Nadal o Fi de any cosa que crec que només potser pase en les famílies que no tenen gaire “amor” i que necessitarien pasar més temps junts.
    Finalment estic d’acord amb el article en general que la familia cada vegada té menys inportància cosa que no m’explico perquè la família és la millor cosa que hi ha al món,que només n’hi ha una i que no se pot comprar, però la resposta és que vivim amb aquest món tan materialista i estem destroçant la millor cosa que el ésser humà pot tindre.

    Comentari per Joel Rocaspana — 4 Desembre 2012 @ 19:20 | Respon

  55. Aquest text, la seva intenció, es fer remoure el interior dels nostres caps, i fer-nos pensar, i que opinem sobre un tema tant complex com quotidià, com és la familia. El text des de un principi, ens planteja la paraula familia, com un lligam a unes persones, nomès pel sol fet de compartir gens, i tenir la mateixa sang. El autor, diu que la familia no és res mes, que un conjunt de persones que han de interactuar entre elles per avançar en el seu dia a dia. I, que n’és del amor familiar? El text, deixa en evidència la existència d’aqust amor i sentiment, envers les persones que més ens han ajudat en la nostra vida. Diu que el únic vincle que els uneix és la convivència que han de tenir i respectar en un mateix habitatge. De certa manera, ens compara, la societat en aquesta temàtica en els temps feudal, i la de avui en dia. Per empessar, hi ha una diferència bastant bestia, a lo que fa de poder triar amb qui conviure la resta de les nostres vides, amb que just començar la adolescencia, ja et tinguin preparat amb qui t’has de casar. Sobretat, es relaciona aquests dos temes, per fer referència, al sentiment que hi ha entre mig, de la part feudal, no hi podia haver sentiment entremig des de un bon principi, ja que ni és coneixien, i que nomès s’ajuntaven per temes moltes vegades ocis i per motius de les terres i la jerarquia de la familia, per tant la unió d’aquesta parella nomès tenia un interès de les dos families en agrandir els seus bens. I parla de que avui en dia tampoc existeix aquest afecte envers la familia, que aquesta unió, nomès es per poder sobreviure, en la societat d’avui en dia basada en el esforç, i poder arribar a finals de mes. Una part important del text, tambè és la distancia en l’àmbit familiar la qual afecte a pare i fill. Sovint, els pares ens volen ajudar i ens sentim “asfixiats”, i nosaltres, ens ajudem i apollem més en els amics, o tribus urbanes, que amb els nostres pares. Per això, en un moment del text, el autor ens indica que sentimentalment ens sentim més atrets pels amics, que per als pares, majoritariament per aquesta confiança. D’alguna forma, el text ens diu que durant el temps, s’ha perdut aquesta autoritat que regia la familia. Lo més fàcil de pensar amb la paraula familia, és un niu de gent que s’estima i s’ajuden els uns als altres, però si tant bonic és, no s’anten per què els fills volen emancipar-se tan rapid, segons el autor, aquesta és una raó més que aporta, ja que si els unís aquest sentiment, no hauria de haver aquesta pressa que es té, per fugir de casa. El text defineix la familia tradicional, com una llosa que ha perdut tot el sentit i la funció que tenia en un passat. Al meu paré, durant quasi tot el text, el autor es mostra molt extremista, i amb un nivell d’exageració molt alt, fins arribar al punt de donar per innecessaria, la familia actual, com ell la descriu. Per propia opinió, diría que aquest text la pogut fer un tipus de persona, que no ha trobat en la seva familia, lo que hauria de trobar un adolescent en ella. Ja que no sempre la familia et dóna allò que necessites, pot passar que el teu propi pare faigui un abús sexual a la seva filla, i encontes de la familia ser un refugi on sentir-se estimada, sigui la seva pitjor pesadilla.

    Comentari per Josep Bellés Roca — 4 Desembre 2012 @ 19:21 | Respon

  56. L’autor d’aques text critíca molt durament a la família tradicional, perque pensa que en aquesta època la família tradicional és innmoral, és injusta i que no hi ha cap tipus de dret. Estic en desacord. Diu que en les famílies hi ha poca comunicació, que hi ha un amor per obligació. I no es així. No totes les famílies tenen sempre problemes, ni han que conviure amb aquesta família és un regal, s’estimen a aquelles persones perque verdaderament ho senten. S’ajuden mutuament, disfruten de les coses junts, i un llarg etcétera, no totes les relacions de família son fredes i desagradables. Per mi tenir una família que m’ajudi quan tinc problemes, que m’entretingui, que hem don-hi tot el tinc, és un regal, no un mal de cap. Tot i això, hi a gent que desitja no tenir la família que té, sigui quin sigui el motiu.

    Comenta que les persones no creen famílies perque volen si no que les fan perque és una cosa que s’ha anat fent desde sempre i es senten forçats a crear-la. Tampoc estic d’acord amb això. La gran majoría de les famílies d’avui en día han estat creades perque han sentit el desig de fer-ho. Perquè han trobat amb algú que s’estimen i volen crear un nou nucli. Hi han persones que la seva felicitat es basa en tenir una família. No crec que les persones estiguin forçades a crear una família perque sigui una tradició, al menys no totes.

    També explica que la família ha anat evolucionant, ha cambiat molt al pas dels anys. Diu que ara no hi cap tipus de relació entre la família, que els pares solament manen i les fills tenen el desig de marxar d’aquella família pero qüestió de vergoña. Suposo que en algúns casos sí que será així, però no a totes les famílies. Normalment els pares es preocupen per la salud i educació dels fills, no solament manen. I no tots el fills tenen la necessitat de marxar de casa. Es queden per que s’hi troben molt agust amb la seva família. Però molt dels que no marxen és perque els pares els hi fan tot, o perque no poden, i això comporta moltes discusións i mals rotllos entre les famílies (Amb això és l’unic en que estic d’acord amb l’autor).
    I finalment comenta que tenir una família té uns anvantatges i uns inconvenients. Sí, és cert, però depen de quines famílies hi poden haver més avantatges que inconvenients o més inconvenients que avantages. Tot depén de si estás en una família que realment s’estimen (que són la gran majoría) o una família on hi ha cap tipus de relació.

    Trobo que l’autor del artícle dona una opinió molt extrema. No estic d’acord en casi res del que diu, parla molt malament de les famílies, només agafa el dolent que hi a les famílies, de les coses bones no en diu res.

    Comentari per Gerard Diaz Tribó — 4 Desembre 2012 @ 19:23 | Respon

  57. L’autor d’aquest article, Vicente Verdú, carrega contundentment contra la família com a institució. De manera provocativa en certa part, jo crec, amb l’objectiu de que en reflexionem més profundament i ens qüestionem si realment es cert que, com diu ell, la família tradicional és una institució obsoleta en aquesta societat.

    Segons opina Vicent Verdú, la família és un llastre per a la llibertat del individu, i té una estructura digna de les millors dictadures feixistes, o els mes durs dels règims autoritaris. Això, segons comenta, provoca un ofegament dels integrants dels esgraons més baixos dins aquesta “piràmide jeràrquica”, els fills i les filles, que pateixen l’opressió de la resta dels components d’aquesta institució. A més opina que la família pròpiament dita és una barrera per la intimitat personal, el desenvolupament del individu com a persona, etc.

    Jo crec que la família estructurada com a principis del segle XX, no té lloc en aquesta societat, tret de en la més alta burgesia en la que per meres aparences és mantindrà fins sigui econòmica i socialment insostenible, cada cop són més freqüents les famílies nuclears, monoparentals, homosexuals, i més. Ja que la societat avança, i com les anomena en el text l’autor, les seves cèl•lules mares ho han de fer amb ella. I la societat avança, per sort, cap al laïcisme, la tolerància, la comprensió i el respecte davant multiculturalitat.

    Estic d’acord amb l’autor, en que la organització piramidal i autoritària de la família típica, és totalment desfavorable per a tots els individus que en són membres, ja que “l’autoritat” és veu cega de poder davant situacions quotidianes, i els “plebeus” és veuen frustrats i oprimits enfront la seva incapacitat per decidir o influir en la seva pròpia rutina.

    M’agradaria puntualitzar que opino que, com en tot, no és bo generalitzar, i que avancem cap a una societat de famílies reduïdes i de caràcters diferents, no vol dir que la família típicament dita quedi eradicada, ja que continuen i continuaran existint exemples en que la convivència i la relació dins el nucli familiar siguin totalment sans. Però crec que sempre avançant cap a un model de autoritat circular i igualitari i abandonant el sistema, piramidal, que ha imposat durant segles la que es podria considerar la major estafa de la història.

    Comentari per Albert Tuset Viola — 4 Desembre 2012 @ 19:59 | Respon

  58. Des de el meu punt de vista, l’autor d’aquest text te un clar propòsit, bastant radical, el que fa es carrega durament contra la nostra institució(la família) solament perquè reflexionem sobre el que en pensem d’ella, que es la família, si es bo o dolent tindré família, quin paper juga al llarg de la nostra vida…segons l’autor la família no deixa evolucionar als pilars de la jerarquia que vindrien a ser els nou vinguts, els fills.
    L’autor diu que una família sana es la que estàs amb els amics i la família estricta seria l’actual, ell considera que l’estricta no es sana ja que comporta a tindré ordres, respectes i subordinacions, en la meva opinió tindré aquestes restriccions tampoc es dolent perque segons el comportament de les persones es difícil conviure amb elles, i gràcies a segons quines restriccions et fan anar pel bon camí. També cita que la família empresona però es el contrari, la família el que fa es ajudar-te a créixer per desprès poder afrontar un futur sol, resoldre els problemes per la teva pròpia mà i si ningú tu ensenya no sabràs afrontar els teus problemes.
    El autor cita que no es l’amor el que construeix una família, aquí discrepo amb l’idea de l’autor perquè trobo que ha generalitzat massa en els casos que la convivència no es bona te raó, ja que més aviat el que se sent es odi, creixé dins d’una família alcohòlica, sempre entre crits, crea un mal ambient i a conseqüència d’això no hi ha gens d’amor, però en el cas que la família sempre et recolza, es preocupa per tu, fa el necessari per tu perquè puguis seguir avançant dia rere dia, hi ha bon ambient, un entorn agradable, i moltes coses més, tot això crearà un gran amor entre tots els membres de la família.
    Estic en contra de que els adolescents ens volem allunyar dels adults ja que quan tenim qualsevol adversitat en els que pensem que ens poden aconsellar i ajudar són els nostres pares. Ens ajuden a evolucionar com a persones i en el meu cas particular, jo confio plenament en la meva família i no la canviaria per res del món, ja que es única i inigualable.
    També cita que la família és un simple vincle de sang, això m’ha impactat molt ja que un fill adoptat no té cap vincle amb la família que l’ha adoptat això que vol dir? Que mai podrà ser un membre de la família, per això penso que la família no es tant sols un vincle de sang sinó que és basa en l’estima que se mostren entre els membres

    Comentari per Marçal — 4 Desembre 2012 @ 20:04 | Respon

    • Marçal, has de revisar els textos que produeixes abans de lliurar-los. Tens un problema per distingir el pronom reflexiu ‘es’ de la forma ‘és’ del verb ésser. Si et fixes en les negretes d’altres comentaris, hi ha molts companys/es teus que també els passa. També has d’evitar contruir períodes massa llargs. El que he destacat en negreta n’és un exemple. Un comença entenent una cosa però, com que els signes de puntuació no són correctes, costa de saber quines idees estàs intentant comunicar. Per això és importantíssim que rellegeixis el que escrius i que ho facis llegir per una altra persona (algú de casa) abans d’enviar-lo. Només amb això la teva expressió escrita millorarà motíssim, t’ho asseguro.

      Comentari per agrinan — 6 Desembre 2012 @ 23:53 | Respon

  59. La finalitat del text és fer-nos reflexionar sobre la unitat social més propera a nosaltres: la família. Què és la família? I perquè petranyem a la nostra família? La resposta sembla clara: una família és un conjunt de persones amb relació biològica directa i que per això pertanyem a la nostra família i vivim sota el mateix sostre, però la família és només això? Si ens deixessin escollir en el moment de néixer en quina família volem anar a parar, escolliríem anar a la família biològica (és a dir la que tenim)? Una família que no coneixem de res però que és rica? O triaríem viure amb un grup d’amics ben avinguts? És una elecció que dependría, crec jo, de les prioritats de cadascú. Tot i que el que ara diré no ho poso en pràctica, la família per a mi és un grup de persones que s’estimen, que viuen sota un mateix sostre i que s’ajuden i es guien en el camí de la vida. Qui no voldría que aquest grup de persones fos el seu grupet d’amics? Llavors no tindríem els nostres pares donant la tabarra constantment, ni les rabietes amb els germans, ens ho passaríem bé i el que és més important: viuriem amb gent que ens enten de debò, per què en el meu cas, crec que ningú et pot entendre millor que un bon amic. Per què? Doncs perque és com nosaltres. Com he dit, això és en el meu cas, perque conec gent que afirma que consulta tots els problemes amb la família i que ho parla tot, però jo només sóc capaç de veure’m parlant amb la meva família de resultats acadèmics, bronques del tipus perquè no has netejat els plats que et tocàven, i poca cosa més. En resum, ser veí meu a de ser difícil a causa dels crits, a casa meva el model de família tindria característiques del que s’ha descrit en el text: els pares es dediquen a suportar-me i a escridassar-me quan no faig el que ells volen, jo demano i demano (tampoc sense passar-nos), i confiança quasi zero. Cal que mencioni que tinc una germana bastant més gran que jo, que és idèntica als meus pares: maniàtics de l’ordre i capaços d’acabar a trets per un plat fora de lloc. La meva germana si que és capaç de parlar amb confiança amb la meva mare, cosa que jo no. Inclús no sóc capaç de dir t’estimo a cap dels meus familiars quan sé que veritablement els estimo. Per vergonya? Per por a que? A que creguin que sóc un “sentimental”? Segurament deu ser que em costa exterioritzar els meus sentiments de tipus amorós/amistós, ja que amb els amics em passa igual. Ara mateix escrivint això se m’està passant pel cap que potser sóc jo el problema, segons el que escric sembla evident, però si em comparo amb d’altres famílies molt ben avingudes i unides, trobo que són més com jo. Per què hi ha unes famílies amb una relació entre els seus integrants com la meva, i unes altres amb una relació tan confidencial i profunda? Que provoca aquest canvi? La manera de ser de cadascun dels integrants? La situació econòmica? El temps disponible per dedicar a la família? Després de donar-hi bastantes voltes, m’atreveixo a suposar que és una qüestió que depèn de la criança i del tipus de vida de cada família al llarg dels anys el qual es influÏt tant com per la economia, com pel caràcter dels integrants com per les situacions i els problemes que ens planteja la vida. La família doncs, no és necessari que tingui relació biològica, el que realment necessita una família es entendre’s, prestar-se atenció, coneixer-se… tot això no s’aconsegueix tenint només la mateixa sang, s’ha de tenir alguna cosa més. Amor, empatía, comprensió… tots són vàlids.
    De tot això en trec la conclusió de que la família ha de ser una unitat en la que recolzar-se quan tot el demés ens falla, la base que ens fa sentir plens espiritualment, i no només unes persones que es dediquen a manar i que tenen autoritat sobre numerosos aspectes de la meva vida, tot i sabent que és pel meu bé.

    Comentari per Genís Domínguez Amador — 4 Desembre 2012 @ 21:31 | Respon

  60. Crec que el que intenta l’autor amb aquest text és fer una dura crítica a la institució familiar, tant és així, que a la primera frase ja afirma que la família és la institució més opressiva que coneix. Trobo que l’autor s’equivoca fent aquesta afirmació, de fet, la meva opinió sobre la família es completament contrària, tot i que la família no es pot triar, la meva experiència personal (segur que les persones amb menys sort que jo discrepen amb la meva opinió)em diu que les persones que sempre han viscut a casa teva, la teva família, sempre estan allí i mai fallen.

    Un altre aspecte que tracta el text es la pèrdua d’autoritat del pare en les famílies actuals, ja que en la família tradicional, el pare sempre havia estat el cap de la família però, ara, l’autoritat entre la mare i el pare és pràcticament la mateixa. També comenta que els pares no comprenen el fills ni els fills als pares, i afirma que això fa que els fills es refugiïn en la seva colla d’amics perquè allí es senten compresos. Des del meu punt de vista, estic d’acord en que el pare hagi deixat de ser el cap de família de forma destacada, però m’agrada que sigui així ja que la família està composta d’uns quants individus i tothom pot dir la seva, també li dono la raó quan diu que la relació i entre pares i fills és distant, i també estar bé anar amb els amics, però una cosa que m’ha ensenyat la vida es que. facis el que facis, la família sempre estarà allí.

    En conclusió, l’autor del text fa una crítica a la institució familiar, afirmant que aquesta es un institució opressiva. Tots els arguments donats per l’autor crec que són molt exagerats i que s’escapen de la realitat. Mentre que ell ens veu la família com una institució opressiva, al meu parer, és un regal que tenim que ens dura tota la vida.

    Comentari per Ignasi Solanes — 4 Desembre 2012 @ 21:31 | Respon

  61. En aquest article l’autor Vicente Verdú fa una forta crítica a la família tradicional. Vicente Verdú veu aquesta família com una unió que simbolitza la limitació de les llibertats de cadascú. Avui en dia aquesta canvia constantment encara que la més vista i la que tots ens imaginem quan en parlem d’ella dins d’un mateix habitatge és la família nuclear, els quals consta del pare, la mare i els fills o filles. És cert que al llarg de la historia el model familiar ha sigut diferent i, en molts casos, la unió familiar s’ha construït sobre uns fonaments basats purament en l’interès, com seria el cas del casament d’un rei amb una reina de diferents països per tenir més poder, o com seria el cas en el qual els pares escullen el marit o la muller enlloc de fer-ho els mateixos fills. En la meva opinió, aquest tipus de família desencadena molt poca llibertat entre els individus que la formen, en canvi, la família formada per aconseguir el benestar dels individus, és a dir per amor, acostuma a ser més agradable ja que és un sentiment universal propi dels éssers humans i que trobar-lo podria ser un dels objectius d’algunes persones en la seva vida.
    Moltes vegades, el fet de viure amb una família amb vincles sanguinis pot ocasionar conflictes entre els individus perquè acostuma a ser estructurada jeràrquicament on els fills es troben a baix de tot de la piràmide. El que jo penso és que això és així en funció de l’experiència, ja que els pares saben més coses sobre la vida i per tant han d’ensenyar a conviure als seus fills i aquests els han de respectar, encara que per una bona convivència el respecte ha de ser mutu, i ocasiona poca llibertat. A vegades, es dona el cas que la família amb que es viu no té res a veure amb la família biològica com serien els nens i nenes que es troben en un orfenat. La família de cadascun d’ells serien tots els seus companys amb que viuen i aquest fet els donaria més llibertat respecte a la família perquè cap d’ells representa ser superior als altres.
    Un altre tema a debatre és la preferència pels amics que per la mateixa família. Per experiència pròpia, puc dir que quan era més petit sempre celebrava les festes amb la família i em sentia a gust, estimat. Avui en dia, ja ho acostumo a celebrar amb els amics perquè sóc mes gran, i també representa una sensació de llibertat estar amb ells encara que això no vol dir que amb la família no ho gaudiria. A partir d’aquí puc comprendre que l’amistat genera més llibertat que la família. Podria ser perquè els pares són més pesats? Ho podrien ser perquè ens estimen d’una altra manera? Probablement sí, ja que avui en dia les famílies s’intenten formar a partir de l’amor i de la confiança, independentment del tipus de família(encara que sigui formada per pares del mateix sexe, per exemple). L’important de tot això és que totes aquestes persones les tenim per a qualsevol problema i per a ajudar-nos en situacions complicades. Alguns poden pensar que la crítica del text ha estat del tot encertada perquè s’escull al seu àmbit familiar, però cada persona és diferent i les famílies estan formades per persones, per tant, podríem dir que cadascuna és única.
    En conclusió, la família és una unitat que genera sentiments molt forts, que poden ser bons, i dolents també per culpa de crisis morals o econòmiques que poden patir les persones, però hem d’ajudar-nos entre nosaltres i saber valorar i tenir en compte la família perquè en tenim, i potser algun dia desapareixerà, o si més no per compadir-nos d’aquelles persones que no en tenen i que podrien ser anomenades desgraciades ja que en la meva opinió és una cosa que tots necessitem ja sigui biològica o d’amistat.

    Comentari per Edgar Sànchez Morales — 4 Desembre 2012 @ 22:01 | Respon

  62. El propòsit del text és fer-nos reflexionar sobre si la família en la societat actual té un rol correcte o sostenible, per tant podríem dir que la pregunta principal del text es, quin és el rol de les famílies en la societat actual. Abans els matrimonis no es formaven per amor, sinó que es formaven o per interès o per poder organitzar i distribuir el paper de cada membre en una família. Però ara les famílies són un nucli, no és casen per interès o per poder trobar un paper en aquesta societat, sinó que es casen per amor. Però molts cops quan es forma una família la gent no s’entén, això passa perquè cap fill pot escollir els pares que té, ni cap pare els fills que tindrà. Moltes vegades això crear conflictes ja que els fills penses que els pares no els comprenen, i busquen algú amb els mateixos interessos que ells fora de la família biològica, per això moltes vegades els fills ja no volen passar més temps amb els pares, sinó que volen aprofitar tot el temps que puguin amb els amics, ja que per ells són la família que els entén. Tot i així no és que els pares no entenguin ni comprenguin als seus fills sinó que senzillament tenen diferents punts de vista sobre les coses i per tant no coincideixen en cap mena d’interès. Però per altra banda crec que els fills veuen als seus pares com una font de diners, o una font d’interès perquè els acompanyin als llocs on ells vulguin.
    Les famílies actual són com un nucli i a hores d’ara ho podem observar més que mai, per exemple quan un matrimoni ja no s’estima i hi ha un fill pel mig, molts cops no es separa sinó que continuen vivint junts perquè creuen que és el millor pel seu fill, o simplement continuen vivint junts per poder continuar tenint una vida sense cap problema econòmic, per tant a hores d’ara encara trobem famílies que estan juntes per conveniència.
    Per tant la meva opinió està dividida, ja que quan ets fill, i parlo des de l’experiència, molts cops creus que els teus pares no t’entenen i per això prefereixes passar més temps amb els teus amics, la família que tu has pogut escollir, que no amb els teus pares. Però en part no hi estic d’acord ja que crec que ens molts casos hi ha excepcions i que hi ha famílies que si que s’entenen i s’estimen, però que també n’hi ha d’altres que segueixen juntes per interès.

    Comentari per Marina Ferran Roca — 4 Desembre 2012 @ 22:04 | Respon

  63. Estic en total desacord amb aquest text. Per començar s’ha de tenir en compte que una família es forma a partir d’una parella que per voluntat pròpia decideix compartir la seva vida. A part d’això l’autor del text tracta aquest tema des d’un punt de vista fals, no té resa veure el laïcisme, la llibertat, l‘ opressió i la obligació amb la família; aquests termes són propis d’actituds i polítiques en les quals no existeix un vincle intern de l’àrea emocional com són els sentiments. La llibertat consisteix en prendre les decisions que un vol respecte a quelcom, no són obligacions les que tu voluntàriament per gust i per ganes et crees; més que obligacions són devocions, l’opressió no té res a veure amb l’estimació. El negativisme de l’autor es d’una claredat meridiana, els vincles sanguinis els defineix com venosos (venenosos); A cas els fills es van a comprar en un supermercat o en una botiga de roba? No estem en una societat on impera l’ educació, el coneixement, el perfeccionisme, i la productivitat? no tenim dret a tenir els nostres fills, estimar-los,i educar-los i així millorar la societat?

    Sincerament, l’autor planteja un model social totalment anàrquic que possiblement portaria a l’autodestrucció de l’espècie. Hem de tenir ben present que formem part d’un món en el qual disposem respecte d’altres ésser vius d’una cosa molt preuada com és la racionalitat i cal explotar-la i dur-la al màxim exponent. Ens hem d’adonar que els animals dins la seva irracionalitat, tenen un gran instint maternal; només cal observar com protegeixen i cuiden a les seves cries.

    La família, entenc que és una institució necessària ja que dona una estabilitat emocional i un sentit a la vida; és un pilar fonamental. Per naturalesa les persones tendim a voler compartir, a crear objectius comuns, a planificar-nos, a perseguir la felicitat, a entregar i rebre amor, a gaudir de les emocions; en definitiva a viure una vida plena i bàsicament plaent.

    Finalment també hem de tenir molt en compte que aquests objectius que es persegueixen molts cops no es compleixen i els lligams que en un principi existeixen queden totalment truncats i ens aboquen al fracàs; sigui perquè la nostra relació familiar es va deteriorant tant amb la pròpia parella com amb els fills o per qualsevol altre motiu, però la verdadera llibertat i no la que fa referència l’autor és la que et permet prendre decisions (ningú és propietat de ningú) i en tot cas començar de nou o no.

    Comentari per Júlia Juanós Boira — 4 Desembre 2012 @ 23:15 | Respon

  64. El que diu aquest text, jo ho interpreto com una sèrie de comparacions(extremes) entre la família de l’antiguitat i l’actual, les quals ens indiquen que la família es una cosa dolenta(inútil).
    Jo penso que això es que la família es aquell conjunt de persones que tenim al nostre voltant i que ens cuiden des de que naixem fins que morim, o ells morin abans.
    Encara que no sempre es dona aquest cas que la família es una cosa 100% positiva, sino que per exemple un xicot pot tindre una família d’alcohòlics o drogoaddictes i el qui ho sofreix es aquest xicot ja que el seu dia a dia dins de l’entorn família l’alcohol hi es present i fins i tot els maltractaments poden aparèixer. La família no es pot triar així que si no es sofreix cap maltractament o alguna condicio extremament negativa s’ha de valorar i acceptar positivament.
    Un altre punt que jo considero una exageració en l’àmbit familiar es viure amb els teus avis o cosins, ami personalment no m’agradaria ja que la família mes propera i els qui estan sempre allà i amb principi no et fallaran mai son els teus pares o germans en cas de tenir-ne.
    Un altre punt en el qual no hi estic d’acord es que la família cada vegada te menys importància en la societat, això no tindria que ser així ja que la família com he dit abans son aquelles persones en les quals pots dipositari un 100% de la teva confiança ja que no et fallaran o això es el que s’espera. Trobo que s’hauria de passar mes temps amb la família, ja que hi han casos de famílies que nomes es reuneixen un cop l’any i per celebrar alguna festivitat.
    Com a conclusió personal, dir que la família es una de les coses mes importants, per no dir la que mes de la Nostra vida i s’ha de valorar.

    Comentari per Henard Mestres — 4 Desembre 2012 @ 23:32 | Respon

  65. L’autor d’aquest text, té com a objectiu convèncer-nos de que la família, és la que és per qüestions biològiques, no perquè nosaltres l’escollim. L’autor té com a propòsit, fer-nos veure que la família no ens farà feliços per a res, ja que segons ell només dóna ordres i cap familiar és un individu sencer. Per ell, l’única família que existeix, són els amics que escollim nosaltres, sers que tenim per lo que sigui, a diferència de la família.

    Crec que Vicente Verdú vol que vegem que la família no està basada en l’amor i l’afecte que hi pugui haver, sinó en una qüestió més funcional. Per donar resposta a aquesta qüestió que ell dóna com una afirmació, crec que l’únic que podem fer és fixar-nos en la nostra família, i creure i valorar nosaltres mateixos, si la família és de veritat això que ens diu Vicente Verdú, o és a diferència del que ens explica, el principal motiu de la nostra existència, al qual hem d’estar agraïts. Perquè en el fons la família sempre ha estat al nostre costat quan ningú més hi era.

    El concepte que dóna és el de la família en si, és a dir, el que és per a ell la família. En la meva opinió el que comenta Vicente no em sembla encertat, ja que no podria estar d’acord amb cap de les afirmacions que ell fa com si res. Per ell la família no es pot arribar a estimar mai, i per mi el fet d’estimar a la teva família és una cosa innata. Són els que t’ho han donat tot i sempre vetllen per la teva felicitat, Pots aprendre a estimar-los més o menys, depèn del comportament que hagin tingut amb tu, si hi ha hagut problemes etcètera, però a la família sempre se l’estima.

    La conclusió que faig d’això és que Vicente Verdú creu que un familiar, mai podrà ser divertit, ja que ell es basa en la tradició i creu que els familiars són persones series, que no necessitaven estimar per casar-se… Però sens dubte, els temps canvien i qui es casa, ho fa perquè decideix que vol passar la resta de la vida amb la persona que la fa feliç i de veritat l’estima, la que faria qualsevol cosa, encara que hagués de sacrificar-se ell.

    L’autor dóna per sabut que mai es pot estimar als sogres, ni pots tenir una relació bona amb un cunyat/da, que els fills no estimen als pares i que a la família sempre apareixen problemes. Però, està clar que els problemes apareixen a tot arreu, ja que també podem tenir problemes amb els nostres amics, no només amb la família.

    El meu punt de vista és que l’autor ha expressat les seves opinions d’una manera bastant dura, les conclusions que ha tret, són d’un pensament bastant pessimista, no valora les coses bones que ens aporta la família, crec que ni tan sols creu que n’hi hagin. S’ha basat en buscar els defectes que hi poden haver i desenvolupar a partir d’aquí unes teories sobre el fet d’estimar que no m’han semblat gens correctes. El meu raonament es basa en que ens hem d’adonar del que de veritat té valor a la nostra vida, i no preocupar-nos per coses insignificants. La família sempre la tenim, i sempre la tindrem, és la que ens demostra diàriament que podem comptar amb ella.

    Comentari per Alba Cases — 5 Desembre 2012 @ 17:00 | Respon

  66. El concepte família costa d’expressar amb paraules el que és , ja que tothom té un pensament diferent, tot pot canviar si tens una família que t’entén i t’ajuda a que en tinguis una que mai us parleu ni us digueu res.
    En aquest text explica que des de sempre la família hagi estat important en totes les èpoques però ara la comunicació es molt diferent, els nens es tanquen a les habitacions amb l’Internet o surten tot el dia de festa, al carrer i els pares surten amb amics i treballen, i els dos s’obliden completament l’un de l’altre, només es comuniquen en hores de dinars i sopars.
    Cada cop tenim menys comunicació amb ells acudim abans a explicar als amics el que ens passa que no ha persones que tenen més experiència i ens podrien ajuda més com són els pares. També cada cop més, volem emancipar-nos , marxar fora de casa i anar a estudiar a altres països ja que el concepte de família s’està perdent.

    Encara que des de el meu punt de vista crec que en aquest text volen dir que la família és dolenta i crec que tampoc es així en tots els casos, si que hi ha festes com Cap d’Any em que els fills marxen de festa però ,en canvi, en festes com el Nadal , Reis.., passa tota la família junta. També canvia molt en altres èpoques ja que abans es casaven per força , sense estimar-se i això feia que tot el que els hi envoltava sigues pitjor, però ara que tothom pot casar-se amb qui vol,fins i tot homosexuals, tot és millor.

    Comentari per Marta Gómez Pujol — 5 Desembre 2012 @ 17:58 | Respon

  67. En la meva opinió, considero que Vicente Verdú pretén fer-nos reflexionar sobre un tema clau però que al mateix temps no li donem gaire importància, la família. Penso que l’autor vol “criticar” a les famílies d’avui en dia basant-se en les d’èpoques anteriors. En el text l’autor fa referència a què la família (relació pares i fills) no està considerada una família perquè aquests membres s’estimin sinó perquè ens uneixen raons biològiques; com cita clarament aquí:
    “No es amor lo que construye una familia en la mayoría de los casos sino, sencillamente, cemento hormonal, herencia burguesa. No es, de ninguna manera, afinidad electiva lo que produce ese artefacto, bendecido por los Papas, una y otra vez.”
    I també fa referència a què la gent no pot escollir la família que li toca ja que toca la que toca. Crec que l’autor té part de raó en dir que avui en dia la societat i la manera de funcionar en sí ha canviat molt, però això no implica que les persones no siguin capaces d’estimar-se. Les generacions van canviant estic totalment d’acord, però crec que ser fill no és gens fàcil i esser pare tampoc. Però ara personalitzo i dic que quan jo tinc un problema amb qui més m’agrada comentar-lo i parlar-lo és amb els meus pares, perquè són les persones que et coneixen igual que et coneixes a tu mateix. I a part, si els teus pares et diuen alguna cosa, no és per perjudicar-te, tot al contrari, per a què siguis millor i ho facis millor el pròxim cop. I jo i crec que tothom ens sentim orgullosos de tindre una família i de tindre la que tenim, perquè nosaltres al cap i a la fi nomes busquem una senzilla cosa: que ens diguin que ens estimin i que estiguin al nostre costat. I també sàpigues i no dubtis que la família sempre et recolzarà i que mai et fallarà. Perquè jo crec que la família és la que esta allí en els bons moments i en els dolents. I si, és cert, sempre hi haurà algun membre dins la família que rellisqui però això hi és a totes les cases.

    Personalment, crec que cada família és un món, així que no retrec res a Vicente Verdú, ja que probablement ell no ha pogut gaudir d’una família ben estructurada, feliç, etc. Per això el punt de vista que té ell (l’autor del text), és totalment oposada a la meva.

    “¿Un querido y hasta divertido familiar?”
    Aquesta pregunta que planteja Vicente Verdú és si hi pot haver un familiar estimat i alhora divertit, doncs jo particularment penso que si. Ja que quan estimes a algú crec que et fas com una mica d’ideologia d’aquella perfecció que ningú té excepte la persona en concret, i crec que la diversió vers un familiar augmenta en relació l’afecte que hi tens. L’autor del text, també, com ja he dit en el paràgraf anterior crec que no té gaire bona experiència amb la família i per això la presenta com una cosa no gaire positiva i com si estimar a u familiar no servís per a res. L’autor del text també senyala que anteriorment un no s’havia d’estimar per casar-se ni per tindre fills, un no s’havia de reunir perquè volia parlar i senzillament una família havia de ser per a crear vincles als que a més a més s’havien d’unir per temes de terrenys, és a dir per a veure qui era més important i més poderós. Aquí hi ha la cita:
    “No había que quererse para casarse ni para tener hijos, no había que reunirse por ganas de disfrutar una conversación. Sencillamente, la familia operaba como una máquina cuya característica fundamental, determinante y eficiente, era crear lazos que además de ensartar a los sujetos bajo un patriarcado, convertía esa autoridad, a la manera divina, en indiscutible trueno de Dios.”

    Jo crec que sense família no seria tal com sóc ara, no seria la mateixa persona, ja que moltes coses que faig i que he après són gràcies a la família. La família no s’aprèn a estimar, la família es neix estimant-la i amb el temps pot ser que aquest sentiment creixi o disminueixi depèn de la relació entre els membres. I això és degut a què la família no l’escollim nosaltres sinó que ens ve en un “pack” amb tot el que ens envolta. Però els amics, una altre pilar fonamental en les vides de tothom, com que si que els escolim nosaltres doncs tenim “dret” a estimar-los o no és a dir que en els amics si triem a quins estimar i a quins tindre més afecte, cosa totalment oposada de la família.
    En qualsevol d’aquests dos grups (família i amics) crec que es veu reflectit el tipus de persona que som avui en dia. I crec que no hi ha res millor en el món que sentir-te bé en una colla d’amics i poder compartir aficions i pensaments tots plegats. I realment penso, i no crec que hi hagi ningú que s’hi oposi, que la vida duna persona esta marcada per aquests dos pilars: la família i els amics. Ja que hi ha molt poca gent que no tingui amics, i al contrari, que tingui amics però no família.

    Una cosa s’ha de deixar clara, no sempre la família ha de ser com la porto escrivint tota l’estona sinó que, tota família passa per moments bons i per moments no tan bons. I, inclús passa per més mals moments si ens referim a la relació entre pares i fills. Tal com els pares evolucionen i tenen molts mals de caps (temes laborals, hipoteques,etc.) els fills també evolucionem i val més que no ens hi girem d’esquena perquè tard o d’hora tots els fills serem pares i els problemes que tenen els nostres pares possiblement els tindrem nosaltres i encara molt més grossos. I, precisament la família és per això, per donar-se suport i per entendre’s.

    La família en la meva opinió es basa en la confiança i també en l’amor ja que com he dit anteriorment la família es la que sempre es cuida de què tot estigui bé en les nostres vides, i que si algun dia estem tristos i poden remeiar-ho, ho faran. Perquè és aquest el principi bàsic, ajudar-se els uns als altres. I tot aquest afecte que es va acumulant al llarg dels anys es veu reflectit quan a un familiar estimat li arriba la seva hora ja que sentim enyorança, angoixa, i molta tristor. I és aquells cops que valores tots els actes i records d’aquella persona i valores a les altres, per això aquí aplico la famosa dita: no saps el que realment tens fins que ho perds. Però jo crec que no hauríem d’arribar al punt de perdre una cosa per a saber quant ens importava i m’hi incloc ja que jo també sóc així i tinc aquesta manera de funcionar.

    Una cosa s’ha de deixar clara, no sempre la família ha de ser com la porto escrivint tota l’estona sinó que, tota família passa per moments bons i per moments no tan bons. I, inclús passa per més mals moments si ens referim a la relació entre pares i fills. Tal com els pares evolucionen i tenen molts mals de caps (temes laborals, hipoteques, etc.) els fills també evolucionem i val més que no ens hi girem d’esquena perquè tard o d’hora tots els fills serem pares i els problemes que tenen els nostres pares possiblement els tindrem nosaltres i encara molt més grossos. I, precisament la família és per això, per donar-se suport i per entendre’s.

    “En esta institución bendita los yernos no aman a las suegras, o más bien las odian; los padres no entienden a los hijos, más bien los soportan; los hijos no saben como emanciparse de los padres y, en el intervalo, los explotan; los hermanos se ignoran o envidian entre sí y las parejas de los hermanos, salvo excepciones, ni se hablan.”
    En aquesta cita que he posat, hi estic totalment en contra ja que crec que en aquest àmbit no s’hauria de generalitzar perquè els pares ens han donat tot el que tenim i que amb una mica de sort ens continuaran donant tot el que puguin perquè ganes no els hi falten. Relació entre germans, és complicada però jo crec que a un germà l’has d’estimar igual que a tu mateix, i no puc opinar molt sobre aquest tema ja que sóc filla única i no tinc la sort de tindre un germà/na. I estic totalment en contra en què els gendres odien a les sogres perquè n’estic segura que per a molts homes la sogra, és com una segona mare.

    I, crec que si tots poséssim una mica de la nostra part i deixéssim de ser tant egoistes i deixar de pensar en nosaltres per un segon i mostrar una mica d’empatia el món podria canviar cap a millor. I personalment jo aprecio moltíssim a la meva família ja que estic segura que farien qualsevol cosa per fer-me ser molt més feliç del que ja me’n fan ser.

    Comentari per Júlia Arsac Vicente — 5 Desembre 2012 @ 18:00 | Respon

  68. Aquest text ens fa reflexion sobre la familia, fa que ens preguntem que és la familia en sentit literal, com veiem nosaltres la familia, o si simplement solament són persones les quals coneixem per els lligams de sang que obtenim solament al nèixer.

    Estar en una familia ens fa sentir segurs, estimats i protegits, però alhora (segons el text) hem de conviure amb ells, no tenim llibertat completa estem com amb una pressó domèstica. Algunes families solament aguanten perquè es necessiten, o han crescut amb l’idea de que han de mantenir-se junts sempre, fins al final, això segons la meva opinió no és amor, més aviat és com un càstig el qual el tindrem tota la nostra vida.

    A totes les families hi ha una jerarquía, el que esta al cim acostuma a ser el pare ja qui és qui aporta beneficis a casa ( i per beneficis s’enten: menjar, la Xbox que vol un fill, el móbil nou que vol la filla…etc) i qui té el poder econòmic automaticament té molt poder dintre la familia.

    La familia a canviat molt al llarg del temps, a l’Edat Mitjana, abans en un matrimoni l’amor que hi havia entre ells no importava gens a ningú, el matrimoni no era una cosa sentimental abans, servien per guanyar poder i riquessa, solament els poetes “creien” en l’amor. La família ja no és tant autoritaria com abans, ara ja no diuen amb qui t’has de casar i amb qui no.

    Jo no comparteixo l’opinió del text, jo crec que una familia sempre s’estima, bueno, nornament, sempre hi ha expecions. Cada familiar pot estimar a un altre amb més intensitat que un altre, però volguem o no sempre hi ha amor. Sobretot entre la relació pares-fills.
    La familia és important sempre, i encara que als adolescents no ens ho sembli, en aquesta edat són molt importants, és cert que tambè costa explicit-li els problemes als pares, i molts sempre és pensen que tenen sempre raó per sobre de qualsevol persona.
    La meva opinió final és que la família és uan de les millors coses que tenim en la nostra vida.

    Comentari per Martí Vilamajó Solaní — 5 Desembre 2012 @ 19:25 | Respon

  69. El text ens critíca tot-hi que ho exagera, la família d’avans , la família tradicional , aquella família la qual el pare era : el cap de la família , el que portava diners , el que els seus fills portaríen el seu cognom sigui com sigui. El text ens diu que el típus de família convencional ja no i és , ja ha passat , ara les famílies són diferents , més modernes , més actualitzades , en l’epòca passada era impensable que un home i un home , contraguéssin matrimòni , o bé al inrevés una dona amb una dona , i fins i tot formar una família .

    Abans es pensava que la família era un lligam , un lligam fet de sang o de beneficis , ja síguin econòmics , polítics o bé ,prestígi , o el simple fet de no morir sol .

    L’autor enten la família en , com una pressó de la nostra llibertat individual .

    Entenc que la família és una cosa molt important per les persones , (la família i els amics , que són la família que tu tríes ) Entenc que sense aquestes institucions les persones no seríem persones , les quals ens mancaría aquest “carinyo especial” , aquesta felícitat , aquesta manera de sentir-se estimat i protegit .
    Tenin la mentalitat que els pares fossin , estereotipats , aquells pares ideals , que t’ajuden , t’animen , et condueixen i t’eduquen en consciència , potser llavors sí que els necessitaríam , sí que formarien aquella part important part de la nostra vida . Però hem de contemplar la possibilitat de que, no tots els pares o la família puguin ser aquest “ideal”.
    En molts casos el fet de tenir una família amb caréncies del concepte “ideal” , et fa veure d’una manera especial la segona família , encara que no tingui aquest lligam de sang .
    És a dir cal vigilar , en conceptualitzar el terme de :tenir una família ens benefícia personalment .Ja que de vegades pots estar equivocat .

    Desde el meu punt de vista l’autor descriu potser en un punt d’exageració , la família d’avans però aquesta manera de pensar ens pot semblar desconcertant perque ha evolucionat molt el tracte de la família d’ara amb la d’avans. Ja no hi ha la exagerada predominació de l’home vers la dona (en determinats casos, simplement com per donar entendre que ja no està acceptat ).

    Comentari per GeorginaMartin — 5 Desembre 2012 @ 19:35 | Respon

    • Georgina, cal tenir més cura quan posem puntuació en una frase. La coma i el punt van enganxats a la última lletra de la paraula que els precedeix, i separats per un espai de la paraula que va després.

      Comentari per agrinan — 7 Desembre 2012 @ 00:07 | Respon

  70. L’autor del text ens diu que la família no es tria sinó que és la que es. Encara que la família estigui dient sempre el que tenim que fer i el que no fer; és la nostra família i no la podem canviar, perquè almenys per a mi, és el més important.
    Vicente Verdú diu que la família vertadera són els amics. No estic ni a favor ni en contra, ja que a vegades els amics t’ajuden molt per la confiança que tens amb ells, perquè saps que estaran allí quan ho necessitis; però d’altra banda els amics no t’ajudaran en problemes de diners, o de favors que requereixin molt esforç. Aquí la família sempre t’ajudarà encara que no puguin aportar molt, però sempre estaran allí pel que necessitis.
    El que diu l’autor de “No es amor lo que construye una familia en la mayoría de los casos sino, sencillamente, cemento hormonal”. No estic d’acord amb ell, perquè per mi la família ho es tot, ella es la que em dona de menjar, la que ens ajuda quan passem un moment molt difícil, etc.
    El tema dels gendres i les sogres, crec que depèn de la persona, és portarà més be amb la sogra o més malament. Encara que tothom qui es gendre diu que les sogres son insuportables i tot això, a vegades és culpa dels gendres que no aguanten a les sogres.
    Vicente Verdú menciona que l’Internet fa que els fills parlin cada vegada menys amb els pares, què és vagin allunyant, que pensem més en estar connectats, tot i que s’entén que vulguem estar més amb les coses que ens agraden, però també s’hauria de parlar més sovint amb els pares.
    Les vacances. L’autor te molta raó, en el meu cas prefereixo anar de vacances amb els amics, perquè tinc més llibertat per fer el que més m’agradi; però de vegades també s’ha d’anar de vacances amb els pares, perquè a ells els hi fa molta il·lusió que hi vagis.

    Finalment donant la meva opinió, crec que per a mi la família ho és molt, perquè sempre et donen suport en moments difícils i es lo millor que és pot arribar a tenir.

    Comentari per Raimond Moreno Mestres — 5 Desembre 2012 @ 19:39 | Respon

  71. Vicente Verdú vol fer una crítica en aquest article sobre la família com a institució jeràrquica, i la descriu com a unitat on els lligams de sang són més importants que no pas els d’amor.
    Ens dóna respostes a per què la família ha estat un nucli social molt important en les diferents èpoques de la història de la humanitat: matrimonis que es casaven per interessos, matrimonis que no es desfeien per qüestions religioses i actualment famílies que no es desfan per motius econòmics.
    Ens comenta la dificultat de relació entre les generacions i el canvi que ha sofert el paper de l’home i la dona dins la família. Crec que la seva visió és molt pessimista, però en realitat la convivència sota un mateix sostre de diferents generacions pot ajudar a què no hi hagi tants conflictes, ja què fan enriquir les persones perquè els uns aprenen dels altres i així tenen empatia.
    L’autor dóna com a certa la igualtat entre autoritarisme i família. Però, en cap moment ens parla de què si els caps de família posen límits (prohibeixen) sigui per qüestió d’amor o per ensenyar valors. Penso que les relacions familiars han anat evolucionant i en canvi ara, algunes són més dialogants.
    Finalment, crec que aquest article és massa radical, està massa en contra de la família sense explicar diferents punts de vista.

    Comentari per Gemma Escoda — 5 Desembre 2012 @ 19:55 | Respon

  72. El text de Vicente Verdú, entre d’altres coses, ens vol explicar com ha anat evolucionant el que anomenem “família”. Des de la manera d’organització jeràrquica, en que el pare era la màxima autoritat fins als fills, passant per la dona que era la que “plorava”.

    Antigament diu, que aquesta ideologia era controlada per la església, que fa temps, era la màxima autoritat i la que parlava en nom de Déu, el que deia ella anava “a missa” mai més ben dit. Ella deia que s’havien de casar, viure units per sempre, no tenir fills fins desprès del matrimoni…

    Lògicament, no sempre ha estat així, actualment, l’església, intervé ben poc alhora de formar una família. Ara no t’has de casar per l’església, pots tenir els fills quan t’apeteixi, fins i tot s’han format noves estructures familiars, tenim el cas de les parelles homosexuals, les quals poden també tenir fills, antigament això era impensable.

    Però realment, que o més ben dit qui ha sigut el causant de d’aquesta transformació? Hem sigut les persones mateixes? Les ganes de canviar? La nostra educació o cultura?…

    Un altre tema que toca el text, és aquesta comunicació que hi ha entre la família, ell parla d’enfrontaments i disputes entre cunyats, sogres, gendres….., realment a totes les famílies hi ha aquesta disputa? Jo crec que tothom té dret a estar en desacord amb algú i alhora és lògic, però, parlant amb primera persona dic que a la meva família no se’n troben d’aquestes disputes quasi permanents.

    Quan parla d’autoritarisme, es l’únic moment en el que estic d’acord amb el senyor Vicente, és evident que a la gent no li agrada que el manin constantment, ni que es posin en la seva vida privada o intimitat, tot i això crec que, de tant en tant, algun cop d’atenció, no va malament, com diu el meu germà, “una ostieta ben donada a temps, sempre va bé”.

    Un dels últims punts dels que parla el text, és la d’aquesta comunicació entre pares i fills, lligada a disputes per visions diferents de la vida, a diversos pensaments… això provoca automàticament una recerca, tant per part de pares com de fills, de gent amb la seva mateixa “vida”, nosaltres busquem un grup d’amics en els qual no hi ha jerarquies ja que tots tenim un semblant concepte de la manera de viure, i els pares doncs fan sopars de matrimonis, per exemple, nosaltres comentem els nostres problemes i ells els seus.

    Per acabar m’agradaria mostrar una desavinença amb l’autor del text (segurament ja s’ha notat anteriorment), m’agradaria dir-li que jo amb la meva família hi estic perfecte, la relació és una relació oberta en la qual hi ha els secrets típics (novies, suspensos…) però en la qual la comunicació entre els diversos membres és primordial.

    Comentari per Sergi Guiu Monesma — 5 Desembre 2012 @ 20:01 | Respon

  73. Família. És un concepte molt antic i alhora increïblement desconegut. Definir i opinar sobre la família és entrar en terreny perillós, és un món on cap cosa és la esperada, on massa coses s’escapen de tota lògica. És un univers d’opinions i persones contradictòries. La família, així tal qual la coneixem, té tants detractors com seguidors. Hi ha tan opinions iròniques i punyents sobre aquest tipus de societat tan comuna avui en dia, com lloances i paraules agradables que la defensen. Opinar sobre la família és difícil, el que és fàcil és opinar sobre la de cadascú. Cada família és única, té els seus vincles, que són més o menys forts, els seus components, que són més o menys complicats…

    Respecte a l’autor d’aquest article, es fàcil saber a quin bàndol pertany dels que opinen sobre aquest tema. És una persona que per motius que no esmenta, però sí deixa entreveure, està totalment en contra d’aquest grup anomenat família. Allà on alguns posen l’adjectiu de font de saviesa, de transmissió i compartiment d’aquest coneixement, l’autor posa l’adjectiu de mostrenca, ignorant. Ell diu opressió, els altres diuen tot el contrari. Arribats en aquest punt, la gran pregunta que ens formulem és, qui té raó?

    És la família un simple lligam de sang, unes cèl•lules compartides, com dóna a entendre l’autor? Hi ha famílies de tots els colors i formes, ens podem trobar famílies monoparentals, famílies extensíssimes on els avis tenen un paper vital, famílies desestructurades, famílies que són de tot menys el que el seu nom indica. Família és, per damunt de totes les cèl•lules, per damunt de tots els esquemes, és afecte i unió. No és una presó, és una escola. És on creixes, aprens, t’eduques, et donen lliçons, et castiguen si no et portes bé; on a mesura que madures, vas adquirint més llibertat per decidir i actuar per tu mateix.

    De famílies, a la nostra vida, es podria dir que n’hi ha dos. Una és aquella que no escollim, aquella que ens trobem des del minut zero en el que arribem en aquest món. La formen totes aquelles persones que conviuran amb nosaltres al llarg de la seva vida, aquell avi que ens ensenyarà a anar amb bicicleta, aquella padrina que cada diumenge ens farà una sopa de ceba mentre t’explica la seva joventut. Aquells pares que, de forma justa o no, et faran veure cadascun dels teus errors i t’ensenyaran o et guiaran per tal que els puguis resoldre. Aquells germans i cosins, companys de guerres d’indis i de nits recordant records vora la platja. L’altra família, la que nosaltres triem, i per tant, hi tenim més afinitat i hi volem compartir més moments, són tots aquells amics que apareixen, i a vegades se’n van, en un moment concret de la teva vida. Són persones amb les que comparteixes hores d’institut, de feina, d’esport, d’opinions i discussions… Quina és la gran diferència entre un amic i un pare? Un t’atorga una llibertat que l’altre no, però no pots pretendre que siguin el mateix dues coses tan completament diferents.

    “ No es amor lo que construye una familia”, “la familia hace las veces de un banco natural”. Aquestes dues afirmacions que realitza l’autor de forma tan alarmantment rotunda, considero que són bastant errònies. És cert que en molts casos, hi ha gent que de cop es veu en una situació familiar en la que l’amor no és el que predomina, sinó la costum i la comoditat de saber que tens un lloc on dormir i on menjar, però, la gran majoria de les famílies, tenen uns mínims de lligams afectius, tots volem estimar i sentir-nos estimats, i qui quasi mai et fallarà i et proporcionarà un amor incondicional, és la família. El seu amor és el més desinteressat de tots, i això és el que la fa tan valuosa. No és cap negoci, en aquests temps és tan fàcil separar-se, divorciar-se, ajuntar-se amb una altra parella, tenir altres fills… que qui conviu i forma una família, no ho fa pel fet de ser una tradició, ni perquè li imposin, sinó que és exclusivament la seva voluntat.

    L’autor parla de sogres dolentes, pares preocupats que tenen amants i fills incomprensius que detesten els seus germans. Què fàcil és generalitzar. Per què l’autor està tan obstinat en creure que tot és de color negre? És molt difícil mantenir tantes hores un bon ambient a casa, on la varietat d’opinions,d’edats i formes de comportament és amplíssima. Comprendre als altres, ficar-se en la seva pell, és complicat, per tant, no és estrany que cada membre de la família busqui el seu espai, i altres lligams que no siguin els familiars.

    Després d’haver analitzat aquesta visió sobre la família a la qual estem poc acostumats, degut a que no és costum exposar-la de forma tan crua, la conclusió que n’extrec és que la família no és res perfecte, no té res d’ideal, però tot i així, és una cosa tan fràgil i especial, que val la pena conservar-la i cuidar-la.

    Comentari per Cristina Farré — 5 Desembre 2012 @ 20:18 | Respon

  74. El que ens explica aquest article es el sentit de la paraula família, i com veiem ara aquest concepte i com es veia en segles anteriors.
    Abans els pares eren l’autoritat de la casa , però al 100%, mentre que els fills/filles obeïen i no deien mai res en contra, el pare sempre el cap de la família, la mare el suport del pare i els fills/filles els que aguantaven aquesta autoritat.
    Avui en dia la cosa ha canviat una mica, els pares son sobre-protectors als fills/filles i aixo crea un rebuig per que es senten agobiats o avergonyits de tenir que dependre dels pares.
    Aquests maneres de viure la família no significa que abans s’estimaven mes o menys , no , si no que hi havien diferents maneres de comportar-se. Un dels conflictes de la família es també el que ens toca conviure amb gent que no hem elegit nosaltres .
    El text explica clarament les modificacions que han patit les famílies amb el temps.

    Comentari per Liana McDonald Company — 5 Desembre 2012 @ 21:49 | Respon

  75. Lo que ens mostra l’autor és un tipus de comparació de la familia tradicional i lo que s’espera del concepte de familia amb lo que es avui, i no es que hagin cambiat totes les families, pero si s’ha cambiat la manera de educar, ensenyar valors i aprendre. Que es lo que fa que la societat cambiï de pensament.
    Ens planteja una reflexió sobre l’estatus actual familiar i una projecció moderna del concepte de familia.
    També té en compte la religió i el seu paper a la societat, i a lo que anomenem familia, mencionant a déu i posant exemples.
    La societat ha arribat a un punt contrari de lo que tindrie que ser el nucli familiar, si en una familia ( com representa que tindria que ser ) hi han uns lligams, un apreci i una atenció entre els membres, cada vegada hi és menys. Els joves es volen emancipar i els adults no volen aguantar als fills, totalment impensable per una manera tradicional de pensar.
    Suposant que es cert, hi ha un greu problema de comunicació i de dependència. Els fills depenen dels pares pero s’avergonyeixen de necessitar-los?
    Bé, suposo que en segons quins casos.
    Jo penso que té molta raó el text, i crec que cada vegada ens estem deteriorant més, poc a poc, tot va a la inversa, una familia sempre és hi ha estat per recolzar-te, jo mateix no seria com sóc ara si no hagués tingut al meu entorn un pare, una mare, i una germana que sempre han estat allí quan els he necessitat. I crec que molta gent es sent com jo.
    Tot seria cambiar la nostra actitud en vers el nucli familiar, sobre tot si hi han pocs membres, ja que una familia ha de mantenir-se unida sempre.

    Comentari per Eduard Bergé — 5 Desembre 2012 @ 21:50 | Respon

  76. Aquest text posa a la família com si fos alguna cosa no massa bona.Es diu que abans sí que tenia un paper important, es respectava l’ordre d’autoritat, però que ara cada vegada es respecta menys o, si més no, no se’n fa ni ús d’aquesta autoritat. També, ressalta que els fills no troben la manera d’emancipar-se cap als pares i prefereixen estar amb bandes o tribus urbanes perquè s’hi troben més bé. Penso que aquest text a donat la cara més dura de la família, tot i que té raó de que cada cop es valora menys aquesta institució.

    Comentari per Joan-Marc Lucas Clua — 5 Desembre 2012 @ 21:54 | Respon

    • Em fa la impressió que encara no has entés que el comentari que us demanava ha d’ajustar-se als criteris d’anàlisi que vam comentar a classe. Tens una segona oportunitat.

      Comentari per agrinan — 6 Desembre 2012 @ 18:28 | Respon

  77. En aquest text crec que Vicente Verdú vol plasmar-nos una definició de la família d’una manera pessimista. Crec que l’autor s’ha deixa’t emportar pel seu entorn familiar. Segurament ,l’autor, no ha tingut la família dels seus somnis i així critica a la família com immoral. Estic totalment en contra del que l’autor comenta ja que, tot i que cada família és un món i la situació familiar també depèn de qui la compon, la família és un regal que tots hauríem d’apreciar. A qui no li agrada tenir persones en la seva vida que facin el que facin, sempre hi seran?
    Des del meu punt de vista penso que més que com diu l’autor la família és immoral crec que la paraula que utilitzaria es basa totalment en el contrari, imprescindible. A mi, personalment, em satisfà poder tenir persones al meu costat que només amb el simple fet d’una mirada saben si estic bé o no, i també incloc als amics. La família diuen que hi és per tot, tant pels moments bons com els dolents, i crec també que avui dia la majoria d’adolescents no li donem la menor importància a aquesta.
    Un altre tema a criticar son les amistats. Si que és veritat que els amics s’escullen, que es un mateix qui decideix compartir moments al costat amb persones que decidim anomenar amics i es què avui dia, es conten amb els dits d’una mà. Els amics també son imprescindibles. Tothom és bo per anar a fer una copa, oi? Però realment, qui t’estima i t’aprecia estarà allà no només per anar a fer una copa, sinó quan més ho necessitis. Personalment, els meus amics/es els faig família. Dient això vull dir que les persones que realment importen i destaquen en la nostra vida formen part de nosaltres, així que formen part de la família també.
    En conclusió, penso que el fet de poder dir tinc una família es un regal que no tothom pot gaudir, així que tots i cadascú dels que som aquí hauríem d’aprendre a estimar i conviure amb ella, ja que si manquesa de família, més d’un cop ens sentiríem sols.

    Comentari per Irene — 5 Desembre 2012 @ 22:00 | Respon

  78. El texto muestra la familia como un conjunto de personas que tienen la misma sangre y que la familia es orden y respeto . La familia no lo une el amor sino porque son de la misma sangre y porque es bendecido por el Papa.

    El Papa bendecía antes a la familia para que sea feliz y unida , ahora la bendice por lo material .

    Nos habla sobre la familia como algo prehistórico , de manera negativa , como si se tuviera que querer por obligación ya que esas personas son de tu misma sangre o se tienen que crear lazos aunque no se quieran .

    Hoy en dia la familia se odia lo vemos claramente en los suegros y los yernos o la relación entre padres e hijos o hermanos. El reflejo de el padre como cabeza de familia o de lamadre como persona sensible y frágil ya no existe casi…

    En la familia comunicación ya no existe , cada uno va por su lado ; los hijos con sus amigos y los padres con los suyos , esa comunicación es inexistente ya que no se tiene nada que decir ni nada que contar.

    También hay rechazo mutuo ya que no se quiere pasar juntos los días importantes como la navidad… y tampoco las vacaciones sino que se prefiere a los amigos. Mientras que los padres buscan proteger a sus hijos , los hijos sienten vergüenza de la protección de los padres . En la familia se crea un odio al vivir con las mismas personas todo el año y no haberlas escogido sino que es porque te toca vivir sino porque les a tocado.

    El odio a que se metan en la vida de una persona crea que se busque amistades fuera , donde no hay autoridad ni amor obligatorio.

    Yo creo que lo que comenta el texto no es verdad sino que hay distintos tipos de familia ; las que se quieren y están unidas y las que su relación es fría y no se ven nunca . Todo depende de los miembros y de su unión , porque una familia puede estar perfectamente unida y sin problemas, seria el contrario de lo que dice el texto y en mi opinión no son personas que están unidas por un vinculo la sangre sino que están unidas por el cariño , el respeto y la confianza mutua , esos sentimientos no se expresan por obligación sino porque se sienten , pero cadauno tiene su punto de vista yo por lo menos lo que dice el texto no lo comparto.

    Comentari per Jessica Alcantara Montalban — 5 Desembre 2012 @ 22:19 | Respon

  79. Vicente Verdú reflexiona sobre la família, concepte clau de l’article, el qual es planteja aspectes com ara el de que la família està unida únicament per un vincle de sang o bé pels gens. La família no és com els amics o la gent que ens envolta, la família és quelcom que no hem pogut escollir, que la tenim per defecte, amb les seves coses bones i dolentes.

    Des del meu punt de vista, l’ésser humà hauria de tenir com a objectiu ser feliç, i crec que gran part d’aquesta felicitat depèn del que t’envolta, del teu entorn i de la gent que el forma. L’autor també menciona el què en un passat no gaire llunyà passava, com ara, haver-te de casar amb algú per interès, per negoci, encara que anés en contra de la voluntat personal. És el que es coneix com a amor cortès. Crec que és un fet impropi i injust que una persona no pugui decidir lliurement els seus propis actes, com ara un acte tan important com el de formar una família.

    Un dels altres temes que tots coneixem és el dels conflictes que hi ha entre diversos membres de la família; els pares no entenen els fills, a els gendres no els hi agraden les seves sogres, els germans es tenen enveja entre sí, etc. Moltes vegades inclús s’arriba a perdre la comunicació, i quan això passa s’ha d’intentar resoldre ràpidament, ja que, si no tenim comunicació no tenim res, perquè es pràcticament impossible conviure amb una persona amb la qual no t’hi parles. Molts adolescents prefereixen anar “a la seva bola” i oblidar la família, i més quan es tracta d’esdeveniments com ara cap d’any. En aquesta data, tot i que no és el meu cas, molts adolescents prefereixen sortir amb els amics en canvi de passar els primers minuts d’un nou any amb la família.

    És vertaderament important la família per nosaltres? Reflexionem-hi.
    En la família més propera és en la que podem confiar quan estem tristos, decebuts, preocupats per quelcom, etc., perquè seran ells qui, quan caiguem, ens ajudaran a aixecar-nos de terra i ens faran veure que sempre hi ha una sortida. Però no hi és només pels mals moments, ja que hem de compartir, especialment, els moments d’alegria, d’eufòria, aquells moments en els que creus que pots menjar-te el món, perquè és llavors quan la família et farà tocar de peus a terra i t’ajudarà a ser coherent amb tu mateix, per a què, quan t’enfonsis altre cop, no t’endinsis en un mar de llàgrimes i patiment, i per a que l’impacte d’haver caigut a terra no pugui arribar a ser tan dolorós.

    Comentari per Laura Faura Vilalta — 5 Desembre 2012 @ 22:50 | Respon

  80. Bé, després d’haver llegit el text, el primer que voldria comentar es com m’ha fet reflexionar sobre la família, d’una manera molt mes profunda que quan ens parem a pensar en el senzill concepte de família. Que es la família? El text no ho explica, o no de manera directa; t’explica que la família esta basada en els lligams de sang i l’herència genètica; però contradiu molts dels conceptes que explica, com quan diu que la família ens estima i després comenta que ens oprimeix. He entès llegint aquest text que la família es relativa i que, per tant jo puc entendre i definir la família com vulgui.

    Per aquest fet vull agrair l’autor, per no imposar un concepte clar i senzill del seu pensament personal sobre la família, sinó exposant diverses raons per poder reflexionar.
    El concepte de família en l’actualitat, ja no te sentit. No te sentit transformar la família en una dictadura política, creant un odi recíproc, creant malestar i desunió. Els pilars fonamentals de la família son l’amor , la confiança. La força que conte la família no s’ha d’utilitzar contra aquesta mateixa si no com a forma d’unió i protecció de l’exterior. No em de caure en els convencionalismes de les etiquetes denigrants tant associades a la família patriarcal; el pare, el dominant; la mare, la sotmesa i així fins a anomenar moltes més bestieses en les que volem plasmar la família. La família, com tot, a evolucionat; la família s’ha de moure per la força de l’amor , la confiança, el respecte, tots els individus de la família s’han de tractar per iguals. No vull fer entendre amb aquesta definició que la família hagi de ser perfecta, totes les famílies son diferents, cadascuna amb els seus problemes i mal de caps; problemes que al fi i al cap s’han de solucionar de manera conjunta, s’han d’afrontar amb unió. M’agrada pensar en la sort que he tingut de tenir uns pares, germans, cosins i demés persones de la meva família, que m’hagin estimat, cuidat, protegit i educat. La meva família es el meu càlid refugi on no em puc sentir sola, on no puc tenir por, dono gràcies per això i se del cert que si algun dia jo en formo una serà amb el mateix model de família que jo he viscut, la família actual, la família que tots hauríem de merèixer tenir, un nou model de família que deixi enrere els antics conceptes abusius que, ja han caducat.

    Comentari per Júlia Ferrer Fernandez — 5 Desembre 2012 @ 22:55 | Respon

  81. Crec que el propòsit de l’autor es que entenguem la seva forma de veure a la família, com simples companys amb els que has de compartir la teva vida quan no els has escollit tu, que solament son persones a les quals estàs unides per sang.

    Jo no estic d’acord amb el punt de vista de l’autor, ja que estic segur que quan va escriure això no es va preguntar totes les vegades que la família t’ajuda en qualsevol àmbit, en totes les vegades que considerem a un amic com a un germà i que ens ajuda amb els nostres problemes…

    Així que he arribat a la conclusió de que la família es un terme que inclou moltes coses, ja que no son només una sèrie de persones a les quals estàs unit per sang, sinó que la família també inclou als amics i que encara que sol ens referíssim a les persones que estem units per sang, també es un gran ajut moral, ja que saps que aquelles persones sempre les tindràs passi el que passi que t’ajudaran quan tinguis un problema de qualsevol tipus, i que gracies amb aquestes persones has pogut créixer i arribar a decidir si tu vols crear la teva pròpia família i com ho vols fer.

    I per acabar m’agradaria dir que la famílies son de les poques persones que ens estimaran de veritat, ja que moltes vegades per molt que t’esbarallis amb una persona de la teva família te l’estimes igual i t’acabes volent reconciliar, així que tots hem de intentar cuidar les nostres famílies, no solament les de sang, sinó també tota l’altra gent que esta sempre al teu canto.

    Comentari per Marc Jimenez Alcazar — 5 Desembre 2012 @ 23:00 | Respon

  82. Jo crec que exagera negativament el concepte de família, és cert que la família d’abans i la de ara no tenen res a veure. Ja que abans passaven més temps junts, ja sigui perquè treballaven junts, o al no tindre televisió, es reunien tots plegats i estaven “obligats” a destinar aquell temps lliure en passar-lo en família, descrivint les activitats del dia, i les seves opinions respecte a qualsevol cosa. Potser aquest temps que passaven junts els unia més, els feia tindre més confiança i amor. Ni que no tot era pura harmonia, ja que cada família és un món, és a dir, té els seus problemes. El pare abans acostumava a ser el “cap” de la família, el que donava ordres i al que tots havien de creure, la dona, pel que fa a mi, crec que vivia en una situació de masclisme extrem, ja que es dedicava a ser la “criada” del seu marit durant tota la vida, també dels seus fills, ni que si tenien una filla, quan aquesta creixia i es feia dona, també havia de fer les mateixes feines que la mare, les quals consistien a fer totes les feines de casa, i desprès, satisfer totes les necessitats del seu marit i dels seus fills, ja que el marit era el que anava a fer les feines del fora, anava al camp, i era el que portava els diners a casa i els fills l’ajudaven, ja que no anaven a l’escola.
    Bé ara això ha canviat. Trobo que a les famílies d’avui en dia no hi ha gaire comunicació pel fet de que no tenim temps, o en requerim de molt poc, per passar-lo tots units, compartint diferents estones. Anem a tot arreu amb presses, molta gent no es pot permetre anar a casa a dinar i tornar al treball, ja que no els hi dóna temps, per l’horari que tenen, això fa que hagin de dinar al treball i que no puguin passar aquesta estona amb la família, que per curta que sigui, considero important, ja que els fills, fem amistats fàcilment, i comencem a anar amb aquells qui nosaltres triem i òbviament no són la família, ja que encara que no passem molt temps units, estant damunt nostre constantment, potser més del conte i això fa que encara ens allunyem més els uns dels altres. Els pares no saben controlar als fills i portar una bona conducta mútua, que no els allunyi. Els fills, el que volen es desempallegar-se dels pares, que són aquella figura, que restringeix, prohibeix i només fa que donar ordres, les quals, encara que no estiguis d’acord, ja no et donen la oportunitat de dialogar, tu has de seguir les seves regles i això es tot, així es com anirà bé aquesta relació. De veritat ha de ser així? Jo crec que no, crec que sentar-se a xerrar una estona amb el teu fill, hauria de ser una cosa natural, hi hauríem de estar acostumats, amb lo qual ells no haurien de tancar-se tant, i així entendre’ns. La societat ha avançat, i ho segueix fent. Les coses no són com eren abans, ni mai ho seran. És per això que per molt que ens posin restriccions potser perquè ells estaven acostumats a seguir-les sense replicar i tampoc podien contradir als pares, no les seguim o no les podem seguir, perquè la societat avança, i amb això evolucionen les costums de cadascú, i cada cop hi ha més diferencia entre la societat d’abans i la de ara. No es poden seguir les mateixes restriccions de temps enrere. Com més restriccions i més ordres sense dialogar, menys comunicació i relació amb els fills, i això no crec que sigui una cosa que hom desitgi.
    Tant en la societat d’abans com en la d’ara hi ha una mala comunicació entre pares i fills. Ja que si no comparteixen idees i només fan que prohibir o donar ordres, la confiança no serà la mateixa que si dialoguessin, comprenguessin el canvi que hi ha hagut i ens deixessin ser una mica més lliures ja que abans es depenia més dels pares per tot, i ara la societat que està evolucionant cada dia és més independent.

    Comentari per Meritxell Ardiaca Civico — 5 Desembre 2012 @ 23:14 | Respon

  83. Aquest text critica bastant el tipus de família actual, vol fer entendre que el tipus de família d’abans, on existia un patriarca i aquest era el que estava més alt dins el esquema familiar, era el qui portava els diners a casa i el que prenia la majoria de decisions, la mare s’encarregava de la casa i dels fills, i els fills eren dependents dels pares, es a dir, que el que deien ells anava a missa, però ben aviat marxaven de casa, per muntar la seva pròpia família; repeteixo, vol fer entendre que aquest tipus de família era molt millor de les que hi ha ara, que son, el pare ja no es l’únic que porta els diners a casa, es més ara fins i tot hi ha homes que es queden a casa per cuidar els seus fills, mentre la mare, es la que porta els diner a casa, aquest cas no es gaire freqüent però hi es; també encara hi ha llars, que el pare es el únic que porta diners a casa, encara que a l’hora de prendre decisions, en molts casos es la mare la que porta la veu cantant. Els fills a diferència d’abans, es fan “independents” molt abans, es a dir no marxar de casa i tot això, perquè econòmicament, amb la meva opinió depenen durant molts mes anys que els joves d’abans, els d’ara, volen ser mes independents amb el sentit de prendre les seves pròpies decisions, amb ser lliures de fer el que ells vulguin.
    Amb la meva opinió, hi ha dos tipus de famílies, la que et trobes i la que tu vols, es a dir, la que et trobes es la de la família de sang, el pare, la mare i els germans, amb aquesta família, molts cops no t’hi entendràs, tindràs conflictes, no t’entendran, creus que no et valoraran, que no et volen deixar lliures, però aquesta família, també es la que et pot aportar molta felicitat, la que sempre si tens algun problema, realment t’ajudaran; en canvi, la que tu tries, parlant sempre de quan ets adolescent, es la dels amics, amb la que casi mai discuteixes, que creus que et comprenen, etc, però a l’hora de la veritat, els que creus que sempre t’ajudarien si tens algun problema, són els que molts cops no ho faran, excepte els amics que són de veritat, els que es poden comptar amb una mà.
    En resum, la meva opinió es, que es important tenir els dos tipus de família, per no avorrir-ne a cap de les dos, i tenir gent que t’estima al teu costat i que al fi i al cap et fan sentir bé.

    Comentari per Sergi Faura Alsina — 6 Desembre 2012 @ 10:56 | Respon

  84. Fent referència al text, crec que és basa amb el concepte de família tradicional, que consisteix en pares i fills que conviuen junts amb una sèrie de normes familiars i que marquen una forma de vida. Les regles són imposades pels pares i es tracten de regles molt rígides, que poden provocar conflictes sorgits per la opinió dels fills. Aquest tipus de família es caracteritza pel principi de “la família unida passi el que passi” encara que es tracti de problemes que no es resolguin.
    En la meva opinió, crec que la família és la unitat bàsica de la societat, on els pares ensenyen als fills una sèrie de normes i valors per tal de desenvolupa la seva personalitat. Al mateix temps, els seus membres tenen diferents papers per dur a terme una sèrie de funcions importants, contribuint així en la societat en què es troba.
    En definitiva, considero que és necessari que hi hagi una bona comunicació entre tots els membres de la família, podent parlar d’una forma clara i sincera de tots els sentiments i problemes que hi hagin. Per tal d’acabar amb els enfrontaments i qualsevol tipus de problema.

    Comentari per Ester Galisteo — 6 Desembre 2012 @ 15:21 | Respon

    • Aquest comentari està lliurat fora de termini.

      Comentari per agrinan — 7 Desembre 2012 @ 00:13 | Respon

  85. Segons l’autor d’aquest text, la família és una pedra al mig del camí per a l’evolució de la societat i ho argumenta dient que aquesta és com un règim feixista al qual la comunicació entre pares i fills és quasi inexistent. L’autor també defensa que els pares sobreprotegeixen als fills i això provoca que els fills se sentin humiliats, però cal tenir en compte que els pares sempre intenten buscar el millor per als fills i solen tenir raó ( per molt que em costi reconèixer-ho).

    En contra del que diu el text, jo crec que la concepció actual de la familia seria més aviat el contrari, els fills passen molt temps amb els amics i els pares treballant així que quan estan tots junts sempre tenen alguna cosa de què parlar, i, generalment, tenen una bona relació els uns amb els altres, però hi ha casos de famílies que s’odien degut, en la meva opinió, més a factors externs com atur, alcholisme, ludopaties, etc, que no pas al propi concepte de família.

    Segons la meva propia experiència, una familia no és similar a un règim autoritari degut a què es respecten les opinions de tots els membres i tots col·laboren en les feines de la casa. És llei de vida buscar la independència personal, la família ajuda en aquest procés, i un cop aconseguida,continuen estant allí, com es veu clarament en l’anunci publicitari de torrons que diuen “vuele a casa por Navidad…”.

    En algunes ocasions una persona es pot sentir avergonyida de formar part de una família. Un exemple actual seria el d’un germà treballant que sentís vergonya de que el seu germà visqui amb els seus pares i no busqui feina ni estudïi (un “nini).

    En conclusió, la meva opinió respecte a aquest text és que hi ha algunes poques idees que comparteixo com la pèrdua de comunicació dins la família, en canvi hi ha d’altres contràries al meu pensament, com el cas de que és impossible tenir un familiar divertit. La família hauria de ser un vincle entre persones, vincle respectuós i obert a canvis.

    Comentari per Aleix Vallecillos Roldán — 29 Octubre 2015 @ 19:16 | Respon

  86. L’autor al text argumenta que les famílies ja no són el que eren, el pare ja no és el responsable de mantener la familia (a mi em sembla que només ha estat responsable economicament parlant), mentres que ara la mare és la responsable d’organitzar la unitat familiar, es a dir, en una societat masclista com en la que vivim la dona ha de treballar per aportar diners a casa, però la seva feina no acaba aquí sino que la donaés la que ajuda als fill en tot el que pot i per si no fos poc també ha de cuidar casa, els fills ja no tenen tant repecte als pares, jo al respecte que diu l’autor li dic por, abans els fills eren criatures que habien de madurar depresa i no cometre errors per a no deshonrar a la familia, mentres que ara els fills són mes independents, i no han de tenir por a errar, ja que les porsones aprenen a aixecar-se sols quant els pares els animen a aixecar-se, despés d’haber-se caigut.
    Les idees de l’autor em sembles interesants, peró no estic a favor de la seva expresió (paños de lágrimas) dirigida cap a les dones, ja que les dones desde sempre han treballat més que els homes, perquè les feines de casa mai s’acaben.
    Així doncs, m’invlino a pensar que l’autor té raó en que els fills han de respectar als pares, però no, en canvi, quan diu que les famílies no són el que eren abans, en part té raó, però no entenc perquè l’esglesia va desidir que tots hem de ser el més semblant posible, per exemple segons l’esglesia les famílies han de estar constituides per un home i una dona amb fills dins del matrimoni, jo a aixó li dic dominació psicológica, es a dir, fan por a la gent dien que un embaras fora del matrimoni no pot ser un fill de deu, i que les relasions sexuals fora del matrimoni són pecat, jo pensó que la gent ha de ser lliure de fer el que vugui, sempre i tot que no afecti a altres persones.

    Comentari per Sergi Donaire Riasol — 30 Octubre 2015 @ 22:35 | Respon

  87. En aquest article es critica durament el concepte que nosaltres entenem com a família tradicional. Del que diu els text es desprèn l’idea de família com un sistema de caràcter opressiu, és a dir, que et priva de les teves llibertats individuals, de realitzar qualsevol acció quan de veritat vulguis fer-la i de realitzar-ne d’altres d’una manera obligada i a contracor. Els éssers que es troben a la part més alta de la piràmide en el nucli familiar són els pares, en concret, remuntant-nos uns quants anys enrere i enfocant la nostra visió a la família tradicional podríem afirmar que concretament, és el pare el que ocupa el càrrec més important en aquesta jerarquia. Així doncs, els fills es veuen obligats a viure sota el mateix sostre amb persones que ells no han escollit i que probablement no escollirien en el cas de poder escollir amb qui conviure. Per aquest motiu, sorgeixen discussions i baralles sovint. Els pares no entenen i generalment no comparteixen els interessos dels fills i viceversa, això provoca una mancança de confiança entre ambdues parts fent així trontollar encara més el concepte de família i el nucli familiar d’aquesta.
    No obstant és cert que els fills acudeixen als pares quan tenen un problema econòmic, és a dir, els pares són la barca salvavides dels seus fills. Aquells que estaran incondicionalment al seu costat per ajudar-los en cas que ho necessitin. Però per altra banda, en problemes sentimentals, els fills acudeixen als amics, gent que han conegut al carrer i que s’han ajuntat amb ells per voluntat pròpia, per afinitat, per interessos o simplement perquè tots els fills volen tenir amics. El problema d’aquests segons és que, la majoria, no són incondicionals i no sempre t’ajudaran quan ho necessitis.
    L’autor, sense dir-ho, assumeix que la família està sobrevalorada, que simplement existeix perquè així ha estat des de temps remots, no obstant això, no comparteixo la meva opinió amb la descrita en el text. Una visió que em sembla més encertada seria la de l’escriptor Fernando Sánchez Dragó que defensava que “La familia es la forma menos imperfecta de la cordialidad humana.”
    Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor té raó quan diu que molts cops els fills se senten oprimits o es creen discussions amb els progenitors però no en canvi, quan diu, o dóna a entendre que la família és quelcom dolent o innecessari. En el meu propi punt de vista, la família és una organització social indispensable i fonamental per a nosaltres. Potser, penso així perquè jo tinc molta sort de tenir una família com la que tinc. Afegiré també que, fent una petita recerca sobre l’autor d’aquest text a la xarxa no he trobat cap pàgina on es parlés, ni es mencionés de o a la seva família, i això fa que em plantegi la següent pregunta, l’opinió de Vicente Verdú, està estretament relacionada amb la seva pròpia experiència personal?

    Comentari per Carla M. — 1 Novembre 2015 @ 12:32 | Respon

  88. La visió de l’autor en aquest text és una mica contradictòria, ja que ens parla de la família com una institució estúpida, opressiva i anacrònica, però a la mateixa vegada ens diu que la família ens resguarda, i per tant, es preocupa per nosaltres. Personalment, considero que tot això és massa pessimista, tot i que un exemple del que defensa l’autor el podem trobar a totes les cases (com quan ens explica que els pares no entenen ben bé els fills), també cal dir que la família no és una cosa tan radical i negativa com ens mostra en algunes ocasions.
    Del que diu el text es desprèn una imatge pèssima de la família tradicional, però també ens mostra que són “les cèl·lules” de la societat, i sense cèl·lules, no exiteix organisme. Estic d’acord en la comparació de que les famílies són aquestes “cèl·lules de la societat”, però no crec que estiguin unides tan sols per la sang en la major part dels casos: igual que en una casa podem trobar que un pare maltracta al seu fill i aquest ho aguanta tansols perquè és el seu pare, en una altra veurem una família feliç, que s’estimen i gaudeixen dels dinars de cada diumenge com una cosa que la fan no perquè sigui una tradició i estiguin quasi obligats, sinó perquè realment volen fer-ho.
    Tant de bó explicar el concepte de què és una família fossi tan senzill com ens planteja l’autor. Personalment, considero que la família és un concepte molt més complicat.

    Comentari per Izarbe Perales — 1 Novembre 2015 @ 15:33 | Respon

  89. La visió de l’autor sobre la família és clara i subjectiva quan parta de que oprimeix i que és inútil. Planteja que la relació familiar no es basa en amor, sinó en genètica i que els amics poden ser més proper que els que conviuen amb nosaltres des de la infantesa.

    Jo m’inclino més aviat per la posició contrària, ja que crec que el que l’autor defensa només existeix en casos particulars i extremistes. Un exemple actual del que defensa l’autor el veiem en nois que viuen en famílies desestructurades o amb circumstàncies molt complicades, com seria en el cas un jove que neix en una família en el que els pares són alcohòlics, hi ha maltractaments, menyspreus, etc.

    Però per aquestos casos no es pot generalitzar la família com un aspecte negatiu, al contrari, és aquesta la que després de a pesar de tot, ens dóna un poc de mà quan ho necessitem. La que pot ser la causa de moments difícils, també és l’ajuda que necessitem en situacions adverses. La que precisament la tindrem que aguantar sempre, però també ens haurà d’aguantar en les males i les madures, perquè els amics no sempre hi són.

    La raó per la qual defenso en porció la opinió de l’autor és que, per a alguns moltes, per a altres poques, vegades els pares ens han oprimit amb lliçons de vida, ens hem pogut sentir fins hi tot menys preats, però després hem sigut nosaltres els que hem repetit la historia amb els nostres fills, perquè el cicle familiar ha estat i serà sempre el mateix:
    1. INFÀNCIA- els pares sempre tenen la raó
    2. ADOLESCÈNCIA- els pares són molt agobiant
    3. ADULT- ara entenc als meus pares quan hem deien això
    4. ANCIÀ- si hagués passat més temps amb els pares, si me’ls hagués escoltat més.

    Per concloure, crec que es pot afirmar que té aspectes positius més passants que els negatius tindre una família. Ella és un suport fonamental per a una persona. Ara bé, si oprimeix o es un mal son, dependrà de les circumstàncies particulars de cada cas. Clar està que tots volem una família perfecta i unida, tot hi que encara no s’ha arribat a la perfecció humana, però per això estem els descendents, per a canviar la història.

    Comentari per Victòrica Carreras — 1 Novembre 2015 @ 17:38 | Respon

  90. La visió de la família que l’autor té, és d’una institució arcaica i ancorada en el passat que actua com una dictadura i a la que d’alguna manera tots estem obligats a aguantar. També afirma que els fills tenen la necessitat de emancipar-se tan ràpid com puguin ja que no es complementen amb els pares i els substitueixen pels amics. Allò que l’autor ens vol fer veure és que la família és com una gran mentida on els individus estan vivint una suposada felicitat que no és més que ignorància de la realitat: comoditat, consumisme, immobilisme…
    Aquesta posició tan extremista no sempre es compleix, ja que es tracta d’una generalització on no es té en compte que cada família és un món. No obstant, és cert que la família actual, per diverses raons, s’ha estancat en una rutina diària que absorbeix totalment i fa que les relacions entre individus es distanciïn i fins i tot desapareixen, perdent-se així la seva essència i autenticitat original. És una llàstima que el nucli familiar ja no doni seguretat i deixi de ser una font de felicitat.
    Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor té raó en el fet que la família no es comporta com ho hauria de fer, però no en canvi, quan opina que totes les famílies solament estan unides per genètica i no per amor.

    Comentari per Ares Sanuy — 1 Novembre 2015 @ 20:19 | Respon

  91. Aquests text treu en fora alguns dels aspectes negatius que pot tenir una família. És indubtablement cert gran part del que diu però no passa en la majoria de famílies ni de bon tros i varien depenent de si parlem de la relació entre pares i fills o de la relació entre pares.
    Fa temps les famílies es formaven per interès ( ja sigui per millores econòmiques, terrenals, de prestigi…) encara que no hi hagués amor entre el integrants i en molts casos les persones que s’havien de casar ni escollien la seva parella. Un exemple del que defensa l’autor el trobem en que, avui en dia passa alguna cosa semblant en el tema de l’amor, on en algun casos al principi sí que hi ha amor, però al cap del temps es va perdent o passa alguna cosa que fa plantejar-se a les parelles que viuen juntes de separar-se, però en la majoria dels casos que això passa, no es separen per raons econòmiques ( no podrien pagar les despeses per separat) o perquè creuen que separar-se perjudicaria als fills. Si la separació no es produeix tot i en el fons voler-ho, la situació ja esdevé per un interès molt semblant al de les famílies de fa temps. Això ja treu llibertat als integrants perquè no poden viure com volen sinó com més els convé, o dit d’una altra manera, com menys els perjudica.
    Pel que fa al fills, els avantatges que veig en aquesta posició són que, és ben cert que molts d’ells busquen amics que els facin de família perquè els entenen i comparteixen gustos, és a dir, escullen amb qui tractar. Una persona no pot escollir de cap manera de qui vol ser descendent i segurament si es pogués fer, no tothom es quedaria amb els que pares que té. El distanciament entre els pares i els fills ha anat augmentant amb l’aparició de les noves tecnologies, ja que aquestes permeten mantenir contacte amb els amics en qualsevol moment, fet que afavoreix que a casa es parli menys i que hi hagi menys comunicació. Però, si pares i fills no parlen, com podran avenir-se millor si no aprenen els uns dels altres? Això es el que encara més empeny en moltes ocasions la mala convivència a casa .
    Per concloure, crec que es pot afirmar que tot i que, com he dit, l’autor té raó en el que diu, no és tot tan dolent ni tant exagerat com sembla. Opino que la posició de l’autor és encertada dins del que defensa, però també crec en la posició contrària. Les persones s’estimen la seva família encara que es barallin, s’ajuden quan tenen problemes econòmics o d’altres tipus (encara que sigui per un sentiment d’obligació) , s’accepten (en la majoria dels casos) tal i com són, els pares eduquen els seus fill (molts cops amb autoritat i fermesa però perquè volen el millor per a ells), ploren quan perden un membre, s’enfaden quan insulten a la seva família … aquests i més exemples de què la família també dóna llibertats, demostren que la família és bona i necessària per conviure feliç i en societat. I si no fos així, perquè tothom, excloent algunes excepcions, viu en família?

    Comentari per Robert Sánchez Morales — 1 Novembre 2015 @ 20:33 | Respon

  92. En aquest text l’autor compara la família actual amb la d’abans i la defineix com persones que només estem unides pel vincle de la sang, aquesta idea ens portaria a pensar que no ens estimem uns als altres i que és completament innecessària.

    Explica que a les famílies d’abans per casar-se i tenir fills no feia falta que hi hagués amor entre les dos persones, que només era una manera d’aconseguir diners i pujar escales socials. I també comenta que en la família actual els germans no se suporten, hi ha parents que ni es veuen, el pare ha perdut el seu lloc de cap de família i que l’ha de compartir amb la mare i això fa que no tingui temps per a ella. També diu que els pares no entenen als fills i ells els exploten perquè no saben com emancipar-se, els utilitzen com un banc sense interessos, i que s’apeguen als seus amics.

    No estic del tot d’acord com explica el que és la família actual, un exemple del que defensa l’autor el trobem en les famílies que el fill o filla no pot vol veure als seus pares, ja sigui perquè no han sabut cuidar al seu fill o filla tant d’una manera psicològica, sense donar-li amor, com d’una manera física, maltractant-lo; però el autor diu que això passa a totes les famílies però no tots els casos són així. La família també ens pot donar suport quan ho necessitem i sentir que no estem sols. És normal que els nois i noies estiguin amb els amics ja que hi ha coses que prefereixen comentar amb alguna persona que no sigui els seus pares, però els amics a no poden substituir al pare i a la mare.

    Per concloure, crec que es pot afirmar que no totes les famílies són com les descriu Vicente Verdú. I estic d’acord en que la família no es tria i que a cadascú li toquen els familiars que els hi toca, però ells ens han cuidat des de que som petits, ens han protegit de les coses que estan malament i que són perilloses, i el més important és que ens han donat amor, d’una manera més oberta o menys, però és un amor irreemplaçable i que tothom necessita.

    Comentari per Anna — 1 Novembre 2015 @ 21:40 | Respon

  93. Allò que l’autor ens vol fer veure és que la família i les relacions que tenim amb ella canvia amb el pas dels anys. Podem dir que negativament. La família caduca, és una llastre, manca de comunicació ja que cadascun fa coses diferents. Els pares fan sopars matrimonials i els fills d’una altra banda, queden amb els seus amics, la seva “colla”. També participa l’Internet en la manca de comunicació.

    La concepció actual de la família és més aviat el respecte per els teus creadors amb els quals has de conviure amb ells per sobreviure, menjant i dormint en una llar segura, res més. Sí és cert que estimes als teus pares, però realment els estimes perquè et compren el què vols i et satifan totes les teves necessitats o és un amor propi de pares, mares i fills?

    Un exemple actual d’aquesta doctrina són els sopar d’Any Nou o de Nadal, quan els pares sopen per un lloc i els fills per un altre, o un exemple qüotidià dels fills que s’enfaden amb els pares però quan li compren aquell telèfon, videoconsola, els estima molt, els abraça i els hi dona petons.

    Per concloure, crec que es pot afirmar que les relacions pares i fills aniran despareixent durant els anys i tindrà més importància la família que cadascun triarà: amics, coneguts, parella…

    Comentari per Greta — 2 Novembre 2015 @ 14:56 | Respon

  94. Aquest text, ens intenta explicar el gran canvi que ha fet l’estructura de la familia. El problema més important, és la sobre-protecció que els pares volen donar als fills, en canvi els fills, prefereixen buscar vida fora de casa seva, on poden triar els amics i persones amb qui anar i no tindre ningú que els obligui a fer coses que a vegades ells no troben justes, tot i que en el fons, els pares sempre ho fan per ajudar-los. Un altre canvi important que ha fet la familia, ha sigut el model del pare com a cap dominant i la mare com a dona de la casa. Ara està molt més igualat en aquest sentit i es reparteixen millor les feines, la societat en aquest aspecte ha avançat.
    El que necessita una família basicament és una bona base de comunicació i confiança, ja que és una estructura social molt important i la família, tot i que no la tries tu, estarà al teu costat sempre tinguis el problema que tinguis, encara que sigui un conflicte que no es pugui ni resoldre.
    En la meva opinió, crec que la societat hauria de valorar més a la família, donar més confiança als teus i disfrutar dels moments que et proporciona la vida al seu costat perquè mai saps quan serà l’últim dia que passaràs al costat dels que estimes.

    Comentari per Júlia Cabezas — 2 Novembre 2015 @ 15:21 | Respon

  95. La idea de família realment no és una cosa que tinguem establerta i predeterminada ja que si fem comparacions al llarg dels anys hem tingut una evolució molt gran que ens permet pensar que per quina raó no pot tornar a canviar d’aquí 50 anys.

    Per aquesta mateixa raó l’autor defensa una posició de la qual diu que la família és una cosa que ens toca perquè si,ens agradi més o menys ,i que ens hem d’aguantar els uns als altres fins el dia en que morim, en el qual també estaran presents els teus familiars. Alguns perquè realment t’estimaven i d’altres per cortesia i no fer el lleig davant la resta de la família.

    La visió de l’autor és que el concepte que tenim de la família va variant i va canviant a mesura que ens anem fent grans ja que de petits tots som innocents i no veiem la realitat de les coses i a mesura que creixem ens anem adonant de com són realment les coses. Cosa que ens va portar a pensar que la família no és més que interès i rancúnia que mai surt a l’exterior ja que tothom se la queda dins i no s’expressa mai i realment no és del tot així tot i que pot ser-ho.
    Igual com l’autor defensa que la idea que un estimat i divertit familiar importa menys ara ja perquè la família pertany a la prehistòria de l’amor cortès. Es podria dir que no és així ja que un familiar tant el pots odiar i desitjar-lo no veure’l més, també pots trobar que hi ha algú que tel’ estimes com un germà, ni que no li diguis, i del qual mai t’empenediràs de haver-vos conegut de manera totalment fortuïta per la casualitat més gran de la vida que no és més que la família i si realment això et passa et pots sentir afortunat.

    Quan l’autor parla de que”No es amor lo que construye una família” ve a dir que el que la construeix és bàsicament el fet de estar junts, ja que dóna una solidesa i això passa a les generacions futures i així fins l’extinció de la família. Però realment si es mira tot més d’a prop s’arriba a veure que en la majoria de casos que passa això és perquè la família no viu les suficientment coses i experiències per arribar-se a estimar o potser la seva manera de ser o de viure les coses fa que no puguin realment estimar-se i tenir una bona relació d’afinitat com realment crec que totes les famílies voldrien tenir.

    Per concloure es pot dir i crec que afirmar que no només hi ha un ideal de família sinó que el que l’autor veu és dels pitjors sinó el pitjor que hi ha ja que parla d’una família que no s’estima i que no es vol i això podria ser per les seves experiències personals que no devien ser gaires bones ni de petit ni de més gran per seguir pensant d’aquest manera.

    Tot això fonamenta la tesi de que la família que tenim sigui escollida o no en cas d’amics es al final la que nosaltres volem perquè en cas de la família de sang quan al final comparteixes bons moments i bons records que et perduren ni que siguin amb persones que no estimes i saps que no estimaràs mai perquè ni que vulguis no pots , recordaràs les persones que estaven als teus bons records i moments de la teva vida i això es el que realment es vol en concepte de família i es va veient a mesura que et vas fent gran i agafes maduresa.

    Així doncs m’inclino a pensar que l’autor té raó en el concepte de que l’ideal de la família ha sofert un gran canvi en aquests últims cinquanta o seixanta anys i que ara mateix estem en punt on les dones són les referents en una família però en la qual l’home segueix sent majoritàriament qui paga les factures. Però en canvi quan parla de que els pares no entenen als fills i viceversa i que els germans s’ignoren i s’odien entre si no estic gens d’acord perquè el que tu faries per un germà o germana no ho faries per ningú més per molt que us odieu a mort sempre tens un lloc per ell o ella en el teu petit cor dividit entre tots els membres de la família que al cap i a la fi acaben ocupant sense la teva voluntat,simplement perquè així t’ha tocat, perquè sou família.

    Comentari per Roger Farré Roldán — 2 Novembre 2015 @ 17:07 | Respon

  96. Creo que el texto está muy bien, aunque exagera un poco las cosas porque no llegan de ser del todo acertadas, pero creo que lo hace para que nos demos cuenta de la realidad de algunas familias.
    La familia que nos toca no la podemos escoger, es el destino. La familia es la que tendremos siempre, la que estará en lo buenos momentos y en los malos, la que nos tendrá que apoyar si o si, gracias a ella nosotros ahora mismo somos quien somos y estamos donde estamos, y tendríamos que dar gracias a ello.
    Es verdad que la sociedad ha ido evolucionando y con ella la familia. Antes la gente se casaba desde que eran muy jóvenes, como por ejemplo la mayoría de nuestros abuelos, y también se acostumbraban a casarse entre el círculo familiar, el padre era el cabeza de familia, la madre hacia el trabajo domestico y los hijos estudian o ayudan a los padres. Pero ahora está forma ha cambiado, los padres acostumbran a trabajar los dos, los niños estudian y la resta del tiempo hacemos actividades extra-escolares o están con los abuelos.
    Pero llega el día en que los hijos nos vamos de casa, nos independizamos, nos vamos a estudiar fuera, tenemos pareja…y entonces los padres son nuestro apoyo más grande, un colchón donde caer. Y por eso creo que exagera demasiado que los hijos y los padres nos llevamos mal, probablemente tenemos formas diferentes de ver las cosas pero no hasta llegar al punto de odiarnos y siempre hay algo que contar o alguna cosa nueva que explicar.
    Este texto te hace reflexionar sobre cómo cambia la sociedad i con ella en esta casa la familia, todo evoluciona.

    Comentari per Anna Torres — 2 Novembre 2015 @ 17:37 | Respon

  97. Jo crec que exagera el concepte de família, sí que la família d’abans i la d’ara són totalment diferents, abans passaven més temps junts, ja que tenien més temps lliure i tenien uns costums com assentar-se a taula tota la família junta i poder menjar tots junts i com que no tenien televisió, destinaven aquell temps lliure en passar-lo en família, explicant les activitats del dia, i opinant sobre temes aleatoris que anaven sortint.
    Però ara trobo que a les famílies d’avui en dia no hi ha gaire comunicació perquè no tenim temps lluiré com abans, ja que fem moltes més coses com els esports, els estudis d’altres llengües o cultures… O en requerim de molt poc, per passar-lo tots units, compartint estones en família. Quan l’autor diu que dins la família hi ha un odi entre pares i fills o amb la sogra jo m’inclino més aviat per la posició contraria perquè penso que no a totes les famílies és així des del meu punt de vista tot depèn de la manera de com eduques el teu fill, i en la part de la sogra sí que es diu que no es porten bé generalment però és el mateix que abans, no sempre és així perquè per ficar un exemple en la meva família no hi ha odi entre sogres, més ben dit, no hi ha odi dins de tota la família.
    Quan l’autor diu que dins la família ens sentim més protegits ens vol fer veure que quan estem en família, amb gent amb la qual tens molta confiança ets més obert amb ells, no tens por d’expressar-te tal com ets i de què et mirin malament o ens facin canto. Ells sempre estaran al teu costat en el bo i el dolent i t’ajudaran en molts problemes que tinguis, la qual cosa ens porta a dir que la família no és una institució monstruosa que oprimeix, sinó tot el contrari.
    Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor té raó en moltes coses de les quals diu, però no, en canvi quan diu que dins de la família ens sentim empresonats o mal estimats.

    Comentari per Xavier Jiménez Alcázar — 2 Novembre 2015 @ 18:34 | Respon

  98. Allò que l’autor ens vol fer veure és que la família actual ha canviat respecte la visió que tenien els nostres pares.
    Una visió que en sembla més encertada és la de que la societat ha anat progressant i modernitzant-se, que defensava que actualment encar hi ha aquest model de família tradicional.
    La visió de l’autor és que la figura del pare ha perdut autoritat i sa dividit mes amb les dos figures paternes.

    Comentari per Jordi Gregori Borrell — 2 Novembre 2015 @ 18:58 | Respon

  99. La visió de l’autor envers la família actual és negativa. Diu que la família actual ens intenta dirigir la vida i evitar que decidim per nosaltres mateixos.
    Segons l’autor, la família no està unida per amor sinó per interessos personals. Un exemple del que defensa l’autor el trobem en famílies que acullen als fills aturats i que els hi deixen diners. També afirma que el membres d’una família actual no tenen bones relacions entre ells per la falta de comunicació.
    La meva opinió és similar a la de l’autor quan afirma que la família està unida pels interessos de cada un dels membres. Tot i així hi ha la família que prioritza les relacions basades en l’amor, però crec que cada cop són menys.

    Comentari per Pau Alòs — 2 Novembre 2015 @ 19:00 | Respon

  100. La visió que té l’autor sobre les famílies, i ens intenta deixar entendre, és la típica família que no es suporten entre ells, els sogres amb els gendres, les baralles entre germans que alguns no es poden ni veure… Però realment les famílies no són així, hi ha algunes que si però la gran majoria són el contrari del que explica el text, moltes famílies es parlen, els sogres es porten bé amb el gendre, els germans es parlen i tenen bona relació entre ells (sempre hi ha alguna excepció)… No totes les famílies són com demostra el text.
    La raó per la qual defenso l’oposat al que diu aquest text és perquè tots tenim una idea equivocada de família, pensem que hem de sobreviure dels pares, hem de tenir una mala relació amb la nostra família perquè així o diu la societat. Però no és així, no tenim per què sobreviure dels nostres pares, podem fer les coses per nosaltres mateixos sense haver de demanar ajuda als pares, si no serà com una serp que es menja la cua perquè si nosaltres depenem dels nostres pares, els nostres fills dependran de nosaltres, però com nosaltres hem estat depenent dels nostres pares, els nostres fills no podran dependre de nosaltres, perquè no sabrem com ajudar-los.
    Aquesta idea ens porta a pensar que realment no som prou valents per independitzar-nos de casa i poder viure per la Nostra pròpia butxaca, sense haver d’anar a final de mes a casa dels pares en cerca de diners que possiblement durant tot el mes has gastat en diversió innecessària. No podem sempre dependre dels altres, hi ha una línia que hem de creuar a la nostra vida hi és la de deixa la casa dels pares i marxar a una pròpia per poder formar una família, de la qual quan arribi el moment els fills també passaran aquella línia i així successivament.

    Comentari per Núria Morera — 2 Novembre 2015 @ 19:31 | Respon

  101. La finalitat d’aquest text és fer una crítica, potser una mica exagerada, de la institució familiar. Tan és que principalment ja diu que la família actual és mostrenca, oprenssiva i anacrònica.
    Presenta la família com un lloc de resguard i protecció, una institució obligada i també que ens oprimeix. En la majoria dels casos es aquesta família la que influeix en la nostra manera d’actuar, pensar i ser i evidentment aquesta influència pot ser positiva o negativa.
    Avui en dia relacionem la família amb un vincle d’amistat i cal diferenciar el concepte d’amistat i el de família, ja que la familia ens agradi o no és la que tenim, no l’escollim i en canvi les amistats sí per tant trobo que són dos conceptes amb una gran diferència però que a vegades es poden presentar com una cosa molt similar.
    En el text també es diu que no es amor el que construeix la família, sinó l’interès i és cert que hi pot haver casos en els que es presentin aquestes circumstàncies però dubto que succeeixi aixi en una normalitat. Ni que sigui una crítica una mica exagerada de la família, hi estic d’acord en molts aspectes.

    Comentari per Paula Regany — 2 Novembre 2015 @ 19:53 | Respon

  102. Si per família entenem que només són els que viuen amb nosaltres a casa, aleshores els parents que tenim fora no ho són? La família és el primer pas que dóna descendència a la nostra espècie, quan una persona vol construir una família significa continuar la relació d’antics familiars, cap a les generacions futures. Per tant, no és un fet negatiu, ni considerat dolent.
    La visió de l’autor de la paraula família, principalment és negativa, fet que contradiu als principis que té la gent avui en dia del que seria. Tenir una família, segons moltes opinions i expresions de sentiments, t’aporta la felicitat. Per tant no coincideix amb la visió que té l’autor, ja que diu que la família és un fet que t’empresona, que et prohibeix moltes de les coses que tu destiges fer. Només hi ha un motiu pel qual aquestes coses passen, els pares, membres fundamentals d’una família propera, volen assegurar-se de que el seu fill/a tingui les coses bàsiques per a crèixer. Són els primers en ensenyar-te qualsevol disciplina i els qui decideixen com educar-te. Fet que s’hauria de considerar valuós.
    Dins d’una família els paper de cada membre és diferent, al pas dels anys aquests papers han anat canviant la seva funció, i deixa de posar l’home al capdavant, per igualar les seves condicions amb la dóna. Això implica que els dos tenen l’opció d’ensenyar al seu descendent.
    Tanmateix, la família és un fet positiu ja que com afirma el text, és la primera qui t’acull als teus problemes, siguin econòmic o sentimentals, els que t’aporten diferents solucions i els que sempre estaran al teu costat passi el que passi. Les relacions entre familiars, pot ser una cosa la qual no sigui perfecta, però tot i això roman unida tot i les conseqüències.
    Per concloure, crec que es pot afirmar que la família és la unitat bàsica de la nostra vida, allò que ens aporta tot el que necessitem i ens ajuda a tirar endavant, per a un futur poder viure independenment sense tenir qui et controli al teu costat, tot i això sempre amb el consell dels més estimats.
    Considerant també com a segona família aquells qui t’envolten, ja siguin companys, amics i la resta de coneguts, que aporten també a la teva vida aquell punt de felicitat.
    Així doncs, m’iclino a pensar que l’autor té raó en que la família d’avui en dia és diferent de la tradicional, però no, en canvi quan diu que només hi ha fets negatius dins l’àmbit familiar.

    Comentari per Laia Oms Gràcia — 2 Novembre 2015 @ 20:26 | Respon

  103. En este texto el autor Vicente Verdú nos ha querido transmitir, explicar y comparar la familia actual i la de la antigüedad. Defensa la tesis que la familia es mala, pero tenemos que tener en cuenta diferentes puntos de vista.
    Estas ideas se pueden observar en diferentes casos aunque des de siempre la familia haya estado importante en diferentes épocas. La comunicación entre padres e hijos ha cambiado, los niños se cierran en sus habitaciones o salen de fiesta o a la calle a pasar un rato con sus amigos y les piden consejos, de alguna manera sería la familia que eligen, envés de tener una conversa cordial entre los familiares los cuales tienen más experiencia. Pero los padres también salen y tampoco tienen tiempo para sus hijos, en algunos casos ni preguntan cómo les ha ido el dia. De esta manera se olvidan el uno del otro, se comunican solo cuando vuelven a casa y a veces viven como vecinos de solo un ’Hola.’ y ’Adiós.’
    Des de mi punto de vista, todo puede cambiar si tienes una familia que te entiende y te ayuda, a que tengas una con la cual nunca hables.
    Para acabar, creo que se puede afirmar que tendríamos que pasar más tiempo en familia y no solo reunirnos una o dos veces al año para celebrar alguna festividad. También me inclino a pensar que el autor tiene razón casi en todo lo dicho, pero no, en cambio, cuando dice que la familia es mala e inútil, porque a veces es lo más importante y se tiene que valorar.

    Comentari per Anastasia Buyakova — 2 Novembre 2015 @ 20:50 | Respon

  104. Yo creo que el autor nos quiere decir que donde nosotros pensamos que estamos bien(familia), también vivimos oprimidos. Siempre se tiene que hacer lo que el patriarca de la familia más le guste sin pensar que los demas tambien quieren opinar, pero no nos dejan.

    En mi opinion yo pienso, que no nos oprimen tanto como el autor nos esta expresando. Vale que no nos dejan hacer todo lo que queremos, pero nos intentan permitir todo lo que ellos opinan que esta bien.

    Pienso que nadie se tiene que sentir humillado por la familia que tiene como comenta el autor. La familia que te a tocado no la has podido escoger, pero tampoco es para avergonzarte por muy patetica que te parezca, ya que ellos intentan darte todo el amor que tienen.

    Creo que en la familia siempre hay algo que contarse, ya que todos los días te ocurre algo. La familia lo mejor que tiene en mi opinion es la comunicación entre ellos, sin comunicación se pierde todo.

    Comentari per Bilal Mohamed — 2 Novembre 2015 @ 20:55 | Respon

  105. La visió de l’autor és bastant realista en posats en aquest segle. Tal com diu Vicente Vallverdú, la família ha passat a ser una obligació angoixosa i opressora, un malestar entre familiars que ha acabat portant a la separació d’aquests. La concepció actual de família seria més aviat un vincle sanguini, una relació forçada. Segons l’autor convivim amb les nostres el menys possible degut a que cadascú te el seu propi grup on es sent bé i és entès. Per tant l’autor arriba a la conclusió de que la família tradicional ha desaparegut totalment degut als grups socials(amics o amants) i les noves tecnologies que han acabat totalment amb la comunicació. També ens parla de la reestructuració familiar d’avui en dia en comparació al passat, ja no és el pare el cap de família ni la mare la que es queda a casa.
    Des de el meu punt de vista, m’inclino a pensar que l’autor te raó en part però he de dir que la posició de l’autor es una mica dogmàtica. Assoleix com a única veritat el seu pensament sense tenir en compte les excepcions que hi pot haver. Per ficar-vos un exemple, els Amish continuen tenint una família del tot tradicional, estructurada i conviuen sense cap tecnologia però encara així, no vol dir que la seva comunicació sigui molt millor.
    La religió i el pensaments hi fan molt, el món ha canviat i els joves tenen vides diferents a la dels seus pares i no volen viure com ells. Això és el que porta a que moltes famílies vagin a psicòlegs per intentar no matar-se o simplement no es parlin. Encara així, jo continuo veient famílies que conviuen bé i que passen molt temps junts sense cap tipus de malestar. Tot i així s’ha de dir que en queden poques.

    Comentari per Sakhinia Salagean — 2 Novembre 2015 @ 21:07 | Respon

  106. Allò que l’autor ens vol fer veure és que la família ha anat canviant a poc a poc al llarg del temps, i cada vegada a coses negatives, aquesta idea ens portaria a que la família tradicional ja no és com abans. L’autor ens diu que en aquests moments ja no hi ha amor entre la família i que ja no serà res com abans, que estimem més als amics que als pares, pesem que ens aconsellen més, però tot això depèn de la persona i la família. En aquesta evolució hi ha coses bones i dolentes. Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor té raó en que ha canviat al llarg del temps i potser d’algunes coses bones a dolentes, però si volguéssim es podria solucionar, però no, en canvi, quan diu que ja no hi ha amor, que vivim amb la família per obligació, ets… En la meva opinió penso que exagera una mica amb aquest tema, ja que sense amor no es pot viure normal i sempre necessitarem als nostres pares i ells a nosaltres.

    Comentari per Daniela Godoroja — 2 Novembre 2015 @ 21:22 | Respon

  107. En aquest text, allò que l’autor ens vol fer veure és que la família és una institució monstruosa, la qual ens oprimeix, i ens empresona dins d’unes normes establertes pels seus propis membres, que fan que una persona no sigui del tot lliure. També dona a entendre que la visió que tenen els nostres pares de la família és antiquada i egoista, ja que no entenen les necessitats i desitjos dels fills, sinó que fan per ells el que creuen que és millor, guiant-se per les seves pròpies experiències.

    Igual que l’autor defensa que la família sigui una cosa que ens perjudica, es podria dir que per d’altra banda està portant la situació massa a l’extrem, ja que en cada cas es diferent. Hi ha famílies on tot flueix a la perfecció, on les persones es respecten i s’escolten unes a les altres, i tot i això tenint en conte els típics enfrontaments pel fet de conviure junts tot el dia. Però també hi ha famílies on les coses no són tan fàcils, on viure en companyia no ajuda als membres que la formen, degut a diversos problemes que poden ser tan econòmics com psicològics, tant per part dels pares com dels fills, els quals poden afectar a la manera de educar una persona.

    Tot i això, per mi la família està sobrevalorada, ja que ens molts casos les coses no es mostren tal com són, amb això em refereixo que per molt feliç, estable i unida que aparenti ser una família no vol dir que aquesta realment sigui així, ja que els problemes i les carències de cada un és queden a casa. Això no treu, que quan realment estiguis passant per circumstàncies difícils, els que estaran al teu costat ajudant-te, aconsellant-te i escoltant-te seran els que hauran estat tota la vida tu.

    Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor té raó en que la família pot ser perjudicial, tot depèn de la situació de cada persona i de com ha estat estimada i educada pels seus familiars, però no, en canvi quan ho generalitza a nivel global, a causa de que cada casa, família, és un món.

    Comentari per Teresa Grau — 2 Novembre 2015 @ 21:27 | Respon

  108. És la familia tan opresora i cruel com aquest article ens dóna a entendre? Qualifica la familia com una força que está per sobre de cada individu i que minimitza com a tal.

    Si per estricta entenem dolenta, aleshores no estem atribuin el significat correcte. La familia és estrica, si, però realment és qui ens ha educat desde la nostra primera alenada, gràcies a això, (o per desgràcia) avui som qui som. Podem no estar tan agust a casa com desitjariem, però es el que ens ha tocat, en això estic en acord amb el text quan parla de ciment hormonal, no pots escollir els tus pares, pots escollir els teus amics i a les persones de qui rodejar-te, pero la familia es una caracteristica innata i que hem d’acceptar

    Es veritat que entre pares i fills sempre hi ha hagut, i hi haura, grans diferències, però quan els nostres pares van decidir engendrar-nos, sabien les conseqüències i deures que això tindria. Ningú obliga a ningú a tenir fills. Sabien que si algun dia teniam alguna carència, ells serán la primera persona a qui recurrirem, a vegades si que abusem d’aquest privilegi i demanem més del que realment ens poden oferir, però hi ha molts casos diferents com per a generalitzar.

    Quan l’autor manifesta aquest despreci cap a la familia dóna a entendre que l’exepriència que ha tingut ell amb la seva familia no va ser gaire possitiva, ja que si tens la sort de tenir uns pares mitjanament oberts de ment i que els teus familiars més propers siguin com a tu t’agradaria que fossin, no escriuries un article fen una critica tan dura cap a la famila com ha fet Vicent Verdú. Amb la seva manera de retratar la seva experiència personal o comparant-la amb altres casos se’n ha adonat de que ell no va tenir la sort de viure la situacio familiar que desitjava.

    Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor te raó en que la familia no sempre es com tu desitjes que sigui i que moltes d’aquestes vegades es més una càrrega que un privilegi, però no quan dóna a entendre que no hi ha res de positiu, perquè d’alguna manera o altra es el suport més gran que tens al llarg de la teva vida.

    Comentari per Júlia Teixidó — 2 Novembre 2015 @ 21:38 | Respon

  109. En aquest text argumentat de Vicente Verdú, trobem un seguit d’arguments que fan referencia a una mena de critica cap a la família tradicional i com esta distribuïda avui en dia.
    L’autor comença esmentant que no es troba cap organització més opressiva, ignorant i desfasada que la família moderna, però que se la tracta com una institució sagrada i que per això és una cèl·lula de la societat. L’autor, sense dir-ho, assumeix que independentment de les característiques negatives que té l’organització aquesta és el primer grup on es veu inclosa una persona i es important.
    A continuació, l’autor, comença a donar un conjunt de situacions que es donen per suposades, que dins la família s’està segur però controlat al mateix temps. Podem dir que la visió de l’autor de una família moderna és que els membres es veuen resguardats i controlats a la vegada. Però em de tenir en compte que aquestes afirmacions són generalitzades, ja que no totes les famílies tenen aquesta estructura d’estimar-instruir.
    En el 3r apart posa una altra opció de construcció d’una família. En aquest cas esmenta que existeixen famílies unides per temes externs, diners, interessos, etc… En el següent apartat continua argumentant sobre aquest tema i afirma que es trobaven casos així en èpoques passades.
    Finalment l’autor esmenta el tema dels desacords pares-fills deguts a la protecció paterna i les ganes “d’alliberació” per part dels fills, sobretot en casos d’autoritarisme. També afirma que moltes famílies es mantenen unides pel fet de que estar enfadats produeix malestar.
    Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor té raó en que cada cop més les famílies s’estan distanciant entre pares i fills, ja la societat actual no permet emancipar els fills i provoca que aquests vulguin separar-se de males maneres. Però no estic d’acord quan diu que moltes famílies continuen unides pel fet d’estar contents, ja que existeixen opcions per tal de separar la institució familiar i ser feliç per si sol.

    Comentari per Mario Borràs — 2 Novembre 2015 @ 22:01 | Respon

  110. Allò que l’autor ens vol fer veure és que la família és un lligam que no hem triat, sino que ens hem entrabancat amb ella, i què simplement ens anem ficant obstacles entre nosaltres fent-nos nosa alhora que ens preocupem tots per tots. Un punt feble d’aquesta posició és que la família està darrere sempre que es té algún problema, si més no, ens ajudem tots, i que la mare sigui la que fa tota la feina, o que sigui una familia patriarca, no vol dir que en un futur no canvii. Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor té raó en que els pares estan d’helicopters molta estona per sobre dels fills o que els fills solament “estem físicament”, però no, en canvi, quan insinua que sol ens fem nosa mutuament.

    Comentari per Mariona Clua — 2 Novembre 2015 @ 22:58 | Respon

  111. Vicente Verdú, l’autor d’aquest text, en part crec que vol fer-nos com reflexionar sobre la família , per l’altra part no estic d’acord en certes coses que ha dit. Una de les coses es diu es que la família només és un grup de persones que han de parlar entre elles per entendres i anar passant els dies i seguir endavant. Però una família no només és per això, si no per ajudar-nos tots entre tots, per donar-nos consells encara que els consells ens els donen els pares als fills, però això no vol dir que un fill no pugui intentar ajudar al seu pare/mare. La família s’ha creat també per donar-nos amor, carinyo, i tota mena de sentiments dels uns cap als altres, perquè sense amor personalment penso que no sabríem viure, perquè una persona que no té amor per dins es sent buit, l’amor ens dóna vida i més si es de les persones que estimem, no hi ha res millor que sentir-se estimat.

    És veritat que el concepte de família ha anat canviant , abans la gent es casava només per interès econòmic, moltes persones no podien triar al seu futur marit o esposa perquè eren els pares els que s’encarregaven de buscar-los. Tenien fills, per tenir-ne, perquè la família sigues més gran i tenir més ajuda a casa si eren nenes o al treball si eren nens. Jo penso que aquelles famílies d’abans no eren felices i no tenien molt amor. Ara cadascú és lliure de triar la persona amb la qui vol mantenir una relació i en el cas de casar-se amb qui compartir la resta de la seva vida i formar una família si fa falta.

    Quan som petits potser ens sentim més estimats o això es el que ens pensem, ja que necessitem que els pares estiguin per nosaltres i si pot ser tot el dia, necessitem sentir cada hora l’amor dels nostres pares, a mesura que anem creixent el nostre pensament va canviant i ens pensem que no fa falta sentir tant carinyo, comencem a fer amics, tenim el nostre grup d’amics als quals possiblement els i expliquem els nostres problemes i ens fan sentir estimats molts cops ja que ens transmeten amor i ens donen consells, de m’entres que ens oblidem dels pares, i no pensem en els que realment qui ens podria donar els millors consells serien els pares, avis, tiets… la nostra família. Quan arribem a l’adolescència ens comencem a tancar més amb els pares i casi no expliquem els problemes que tenim ni un moment al dia per anar allà i parlar amb ells una estona, ens volem independitzar, fer el que volem i ens moltes ocasions odiem sentir un no per resposta quan demanem alguna cosa. Pensem que no ens poden entendre, que no ens ajudaran, potser que ens escoltaran, o ens fa vergonya obrir-nos amb ells perquè hem anat perdent aquest fil i ens costa cada cop més. Però no t’has parat mai a preguntar-te a tu mateix a quines persones demanes ajuda rapida quan tens un problema realment? Perquè tu saps qui mai et fallarà i qui possiblement si.

    Comentari per Jana Riera — 3 Novembre 2015 @ 15:10 | Respon

  112. Aquest article preten explicar-nos com ha evolucionat la familia. Bé, doncs que abans els matrimonis no eren com ara, abans la gent es casava per tenir una familia, el pare era el cap de la familia, i la mare feia les tasques de la casa, el divorci no era una cosa ven vista, però actualment les coses han canviat i ja no es així, ara les persones es casen per amor, el divorci és un valor positiu i la incorporació de la dona al món del treball ha evolucionat.No estic d’acord amb aquest article, perquè, hem de tenir present que la familia sempre ens ajuda i ens ajudarà i sense la familia no podriem comprendre el món com el podem comprendre ara.

    Comentari per Andrea Covaci — 3 Novembre 2015 @ 16:48 | Respon

  113. El que ens vol transmetre aquest article es mostrar-nos com es la família des de l’antiguitat fins la que coneixem avui en dia. Ens parla de tot el que fa la família, ens intente fer entendre que la família no la necessitem per a res i no, penso que mai tenim que donar de costat a la família, perquè es lo mes gran que un te en aquesta vida, ja que sense ells no estaríem on actualment estem i tenim a les nostres mans tot el que tenim.
    Personalment la família sempre estarà als bons i mes que mai als dolents moments de la teva vida sense donar-te de banda ni un instant. La família actualment des de el meu punt de vista la veiem mes d’amistat però recordar-nos d’on venim i de qui ens u ha donat tot per ser qui som.
    Després a l’article es parla del tema dels amics que es veritat que tu la teva família no la pots triar, te toca la que et toca, en canvi les amistats si que les pots triar, tu tries aquelles persones que creus que estaran al teu costat, que t’ajudaran, que t’estimaran tal com ets, intentant semblar-se el mes possible a una família.
    En conclusió que podem tenir molts i molts amics en aquesta vida però els únics que ho donaran tot per tu serà la teva família.

    Comentari per Miquel Pons Sánchez — 3 Novembre 2015 @ 17:16 | Respon

  114. El text parla del pes que suposa la convivència amb la família quan l’amor i l’empatia estan per sota del poder que exerceix cada rol familiar sobre els altres.

    En l’època actual, amb la crisi econòmica, molts fills no es poden emancipar i inclús d’altres que ja vivien sols perden la feina i han de tornar un altre cop amb els pares o padrins. Tot això suposa una dependència familiar no triada, que esgota encara més els vincles familiars.

    Es prefereix l’amistat escollida lliurement, que la jerarquia de la família imposada per sang.

    Per crear i mantenir vincles afectius positius amb la família, l’individu ha de poder ser lliure de relacionar-se amb ells partint d’interessos comuns i experiències viscudes. Sempre serà més sana la relació familiar com més cap a l’exterior es relacioni cadascun dels seus individus i no es centri en un cercle tancat. Com més experiències i més punts de vista, menys rígida serà cada persona i menys estàtic el seu rol.

    Comentari per Cristian Hernández — 3 Novembre 2015 @ 18:05 | Respon

  115. Allò que l’autor ens vol fer veure és principalment les diferències entre com era abans la família, i la família actual. Del que diu el text es deprèn que la família tradicional no calia estimar-se per casar-se i tenir fills, no mantenien converses interessants entre ells, i el pare era la figura important en totes les famílies mentre que la mare s’encarregava de la llar i dels fills. I sobretot, la família sempre havia d’estar unida davant de totes les conseqüències.

    En canvi, actualment, es casen perquè s’estimen i tenen fills perquè realment ho volen. A diferència d’abans, el pare ha perdut la seva gran autoritat. Ja que, segons l’autor la mare és qui s’encarrega de gairebé tot sense tenir temps lliure. I els fills, ara és fan “independents” per ells sols, i acostumen a tenir el seu grup d’amics, sense voler que ningú els mani, ni fins i tot els seus propis pares. Els avantatges que veig en aquesta posició són que hi ha d’haver igualtat entre el pare i la mare. Què els fills han de tenir el seu temps lliure per gaudir de l’adolescència sense deixar en una banda les seves responsabilitats. Per aquestes raons defenso la família actual i les idees de l’autor em semblen interessants si tenim en compte com eren els costums en la família tradicional.

    Així doncs, m’inclino a pensar que l’autor té raó en què els fills ara tenim més llibertat i no ens agrada tenir cada dia els pares damunt de nosaltres. Però no, en canvi, quan diu que els fills no tenim respecte a ells. Molts d’ells no en tenen, però jo no em sento gens identificada amb aquesta tesi exposada per l’autor. Ja que, a jo m’agrada tenir el meu temps lliure, però per sobre de tot sempre mantenint el respecte cap als meus pares. En síntesi, crec que es pot afirmar que les famílies han canviat molt d’una època a l’altra. Abans eren molt més exigents i ara tot és més senzill, però s’ha d’afirmar que ara és més senzill aportar problemes familiars.

    Comentari per Andrea Cuñé — 3 Novembre 2015 @ 18:37 | Respon

  116. Jo sincerament penso que la meitat de les coses que surten en aquest text són vetitat ja que la família no és amor. La majoria dels pares senten una obligació per cuidar els seus fills i els fills al mateix temps estan només per la necessesitat econòmica. En l’actual societat els pares prefereixen passar una tarda amb els amics que amb els fills i els joves igualment. També hi ha excepcions i crec que és per l’educació que els hi han donat des d’un principi. Aquesta idea ens portaria a pensar que la societat d’avui en dia es molt egocentrica i vol ser independent i lliure. Un exmple actual d’aquesta doctrina seria l’exemple de les vacances i les sortides familiars ja que els fill prefereixen estar un nadal o un cap d’any amb els amics més que amb la familia. La raó del que passa es que els joves tenen més confiança i es senten més segurs amb els amics o coneguts que amb els seus progenitors. Això sol passar per l’exessiva autoritat dels pares o també per la llibertat que se’ls dona.
    La concepció actual de familia seria més aviat la necessitat de tenir una llar i un lloc on viure i sentir-nos segurs. “Estimem” a la familia per les possibilitats que ens donen de tenir una millor vida i de satisfer totes les necessitats i luxes. Avui en dia és més important un regal que l’amor.
    Per conclore crec que es pot afirmar que l’argument del text és cert i que aquesta societat pot empitjorar per culpa de molts problemes o conductes de la gent i la manipulació d’aquets. No podrem mai arribar a estimar una persona que no ens pot entendre i ens prohibeix allò que més ens agrada.

    Comentari per larisa calugar — 3 Novembre 2015 @ 18:42 | Respon

  117. Aquest article el què pretén dir-nos és que la família ha anat evolucionant al llarg del temps. Abans la família no es formava per amor, sinó era quasi una ‘’obligació’’ ; t’ajuntaves amb una altra persona ja sigui per interessos, per unions que feien els teus propis pares… i es tenien fills perquè era lo normal, la teva mare havia tingut fills,la teva padrina també… llavors tu també els tenies que tenir, era com una ‘’obligació’’ era una cosa lògica. En canvi avui dia és més diferent, primera perquè crees una família amb qui realment vols, sempre hi ha excepcions, com per exemple en altres cultures, però en general esculls amb qui vols formar aquesta família; també ets tu qui decideixes si vols o no tenir fills, ja no és una ‘’obligació’’ avui dia ja és més normal trobar-te parelles que no volen tenir fills, i que no els tindran mai.
    També ens mostra que la família avui dia potser no es valora tant com es feia abans. Abans, els pares imposaven més, eren més estrictes i els fills tenien molt més respecte, en canvi avui dia hi ha pares que ja no saben com controlar als seus fills, simplement no poden amb ells, i aquests sempre s’acaben sortint amb la seva, però això no hauria de ser així, s’hauria de tenir, per part dels fills, un mínim respecte davant dels pares, que al fi i a la cap són els que t’han donat la vida, t’han criat, educat, i t’han estimat, sempre hi pot haver excepcions, però en gran part, aquesta és la feia que fan, o haurien de fer els pares.
    La família és qui mai et fallarà, sempre saps que estarà allí quan alguna cosa vagi malament, quan tinguis algun problema… sempre seran ‘’teus’’ en canvi els amics no, mai es sap, potser quan més els necessites és quan et giren la cara i et donen l’esquena, en els moments que més necessitaries que estiguessin al teu costat. Pot ser més divertit fer coses amb els amics, sí, però mai s’ha d’oblidar a la família, mai.
    Resumint s’ha de valorar més la família que tenim.

    Comentari per Carina Melisa Ardelean — 3 Novembre 2015 @ 19:04 | Respon

  118. El autor d’aquest text ens vol fer veure que una família no es tria, tens la que tens. El text ens parla de que la família ha anat evolucionant al llarg del temps. Parla de la família com si fos una cosa dolenta i la família és el millor que pots arribar a tindré ja que estarà sempre amb tu, per molts problemes que tinguis és la que mai et fallarà, a tothom li agradaria poder viure amb els seus amics i poder compartir els problemes amb ells, però els amics mai t’esbroncaran quan fas una cosa malament i et poden arribar a fallar, en canvi una família mai et fallarà. Si ens deixessin escollir la família, escolliríem la nostra família? Segurament triaríem una família amb molts diners o una família la qual ens deixes sortir cada dia de festa i ens dones tot el que demanéssim. La família no està per donar-te tot el que vols, la família està per ajudar-te, fer-te obrir els ulls i sobretot ajudar-te a escollir el camí correcte. A tota família hi han problemes, a ningú li agrada que una persona la cridi, però els pares i les mares no ho fan amb la finalitat de fer cabrejar als seus fills o fan amb la finalitat de que els fills obrin els ulls i aprenguin coses noves.
    La família es basa amb la confiança i el respecte, la meva opinió és que la família és el millor que pots arribar a tenir ja que estaran amb tu als bons i mals moments.

    Comentari per Laura Fernández Ramells — 3 Novembre 2015 @ 19:30 | Respon

  119. En aquest text trobem que l’autor troba de fer-nos veure com estava formada la família tradicional o com es comportaven i es tractaven els membres de la família antigament. Estic d’acord per una part de la tesi quan vol defensar que la família no es tria, et toca la que et toca. Tot i així jo estic en desacord amb el que defensa el autor perquè trobo que critica molt durament el concepte de família. Sóc conscient de que en temps anteriors la família no era una estructura gaire sòlida, és a dir, no teniem la mateixa confiança els uns als altres a l’hora de explicar les coses que ens ocurrien o de mostrar-nos nosaltres mateixos. També diu que no és l’amor el que fonamenta una família, sinó altres interessos. A pesar de les raons que vulgui donar l’autor del text, trobo que s’equivoca perquè les primeres persones en les que ens relacionem, en la gran majoria d’ocasions són els nostres parents i abans de néixer ja ens estimen i nosaltres venim automàticament per estimar’ls a ells també. Quan poden començar els conflictes són quan anem abandonant la infancia per entrar a adolescencia i es quan preferim estar més amb els amics que amb els nostres pares o familiars. És cert en el que diu que preferim estar amb els nostres amics perquè en aquesta etapa les nostres hormones i la nostra personalitat es desarrolla més i també perquè amb els nostres pares passem molt temps sota el mateix sostre i necessitem inpedenditzar-nos més.
    Encara que discutim per manca de deixar sortir més o menys al nostre gust o pels motius que trobin adients perquè siguem millors persones, ho fan per protegir-nos del futur o dels errors que podrem cometre i tot això ho fan perquè ens estimen i volen el millor del món per a nosaltres.
    Aquest insistiment per a fer les coses com ells volen es quan genera problemes però tot i així trobem un acord perquè poguem prendre les nostres decisions que ens convè.

    Comentari per Anna Prió Farré — 3 Novembre 2015 @ 19:48 | Respon

  120. Vicent Verdú ens dóna a entendre, que la família és un vincle de sang que ens manté units els uns dels altres.
    Com tot, i com aquest factor també, la família al llarg del temps ha anat evolucionant, elements que positivament i d’altres que no tan, és a dir, negativament. A mesura que evoluciona la societat, el món familiar també canvia.
    Aquest text ens compara la família actual amb la família més antigua o tradicional. Algun exemple com el fet de casar-se. Temps enrere, el matrimoni era una obligació, estava mal vist no fer-ho, però ara, en aquest tema ens sentim més lliures, podem casar-nos amb qui vulguem, i si no ho fem, ningú ens obligarà i tampoc ens ho criticarà.
    Però tot i aquests obstacles, cada família s’estima i s’aprecia a la seva manera depenent de cada un de les persones que la forma.
    Verdú ens exposa que al llarg de la nostra vida podem diferenciar dues famílies diferents: la família per naturalesa, formada per pares, germans, oncles, cosins…I totes les branques parentals. La que per dir-ho d’alguna forma, la que no tries però que, tot i això, no la canviaries per res del món, ja que, en teoria, no et fallaran mai. I després, distingim la família que tu tries. La teva segona casa, els amics. Aquella que vas modificant a mesura d’experiències, però que ells també formaran part de tu mateix, i tu d’ells.
    El text, ens mostra la clara exageració entre aquesta comparació. Al principi he dit que la família és un vincle de sang que ens manté units, però no només és aquest vincle que ens ajunta, sinó l’amor i la estima a cada un dels membres d’aquesta família.
    Per tant, la meva conclusió fa referència a que per moltes discussions i elements negatius que tinguem amb la nostra pròpia família, hem de saber que si ho posem en una balança, i comparem els fets “dolents” i els fets “bons” que hem tingut, per descomptat que guanya les coses bones que la família ha fet per nosaltres. Hauríem d’estar agraïts de la família que la vida ens ha donat i gaudir cada un dels nostres moments amb ells.

    Comentari per Mar Laborda — 3 Novembre 2015 @ 20:04 | Respon

  121. Crec que el que ens vol transmetre l’autor són dues idees claus : La primera , ens fa una petita comparació del tipus de famílies tradicionals d’abans i les famílies de l’actualitat . Abans , el “cap” de família era el pare i tots els altres membres de la família feien tot el que els hi deia . El pare tenia totes les autoritzacions de la família i això és el que ens vol transmetre l’autor. El Sn. Vicent fa una crítica de totes les famílies de l’actualitat , perquè ell pensa que la figura del pare és la que marca a la família . Si que és veritat que el pare , té bastant autoritat en la família , però tant la mare com els altres membres de la família tenen una certa autoritat. És veritat que ara , la comunicació que tenim amb els pares no es tant “forta” com la que es tenia abans , però també es culpa dels avenços tecnològics , companyies… etc. La confiança és un dels valors més importants que hi ha d’haver en una família , en les famílies de l’actualitat no hi ha molta confiança ( generalitzo) , en canvi , les famílies d’abans , les figures paternals i maternals , eren les més importants per als fills. La segona idea clau , fa referència a les amistats. Aquí hi ha més tema a discutir. L’autor ens fa entendre que la família és una de les sortides més segures que hi ha quan tens un problema o sentir satisfacció juntament amb ells , però jo crec que totes les amistats que tens (saber triar amistats ) , et tenen un grau de seguretat en explicar les coses i això fa que donis una gran confiança i els hi expliquis tot el que et passa , el que tens , el que sents… . La gran diferència que hi ha entre les famílies i les amistats és que els amics passen més temps amb nosaltres i això ens fa reflexionar moltes vegades i dubtar de moltes coses que tu mateix no ets capaç d’expressar i explicar a la família . Jo crec que l’autor fa una crítica bastant exagerada sobre les famílies de l’actualitat , però amb mots aspectes té raó . Tothom ha de tenir aquesta seguretat i confiança tant amb la família com en les amistats .

    Comentari per xavier rami — 3 Novembre 2015 @ 20:25 | Respon

  122. Aquest text posa dos conceptes en relació: la família tradicional i la família actual.
    L’autor defensar la tesi que la família és un nucli format entre pares, mares i fills que conviuen junts per conveniència però cal tenir en compte que també s’estimen i que la família és necessària per a tothom.
    Aquesta idea ens portaria a pensar que som uns interessats per a que quan tinguem problemes sigui la família la que ens ajuda i mentre les coses funcionin només ens preocupem per nosaltres tot i així sempre hi han excepcions.
    La visió de l’autor és molt clara tot i així hi han coses que no estic massa a favor i altres que si.
    Si comparem el que diu l’autor amb el que passa amb les famílies actuals trobem que hi ha bastanta relació amb lo que i diu al text, veurem excepcions també es com tot.

    Comentari per Paula Ramírez — 3 Novembre 2015 @ 20:30 | Respon

  123. L’autor d’aquest text ens pretén comunicar la seva visió respecte un dels conjunts més importants i que a la vegada no tenim el compte, la nostra família. I des de el seu punt de vista els lligams de sang són més importants que l’amor o el sentiment. I segons ell els amics són la família que podem escollir.
    La intenció d’aquest text és la reflexió i crítica de nosaltres mateixos envers la família, ja que ens explica com han arribat a canviar els aspectes més familiars, com la comunicació, perquè actualment els joves es tanquen en el seu món i només estan disposats a mantenir una conversa amb els seus pares en les hores de les menjades, i n’hi ha que ni això. I s’obliden mútuament l’un a l’altre, cosa que porta a una relació quasi nul•la. Com per exemple en l’àmbit de l’Internet, cada cop més joves estan tancats en el nucli virtual dins la seva habitació i res més del seu entorn els importa, per això deixen de banda la relació amb la família.
    Jo personalment no estic totalment d’acord perquè aquestes situacions no es produeixen en totes les famílies, tot i que trobo lògic que en algunes festes destacades,a mesura del temps, ja no es celebrin juntes però això no significa res,sinó que els fills creixen i també tenen la necessitat de passar-ho bé sense la família .
    Finalment crec que l’autor té la seva raó en que ara la societat ha canviat molt, però això no significa que les persones no siguin capaces d’estimar-se entre elles mateixes. Jo crec que la família és la que esta allí en els bons moments i en els dolents i sempre et recolzaran passi el que passi i penso que l’autor parla malament de la família i tampoc ho hauria de fer, dóna una visió molt pessimista sense donar uns arguments del tot clars i precisos.

    Comentari per Meritxell Bonet Sellart — 3 Novembre 2015 @ 21:20 | Respon

  124. En aquest text l’autor qüestiona el concepte que tenim sobre la família, la funcionalitat i raó de ser d’aquesta. Defensant aquesta tesi, posa en dubte el vincle real pel qual estem tan units als nostres familiars directes.

    Com bé diu l’autor: “Estar en familia resguarda, no cabe duda. Estar en la familia encarcela, no hay la menor vacilación”, per tant afirma que la família ens ofereix una protecció però també ens oprimeix. Cap persona està ensenyada de com cal educar correctament als fills. Quins són els límits entre la protecció i la sobreprotecció. Quins càstigs són adequats i quins no. Per tant aquests apliquen la seva visió subjectiva a l’hora d’educar i un cop els fills han adaptat una forma pròpia de pensar es rebel•len contra els pares, ja que poden tenir els interessos primordials contraposats. Aquesta idea ens portaria a l’afirmació en què l’autor diu: “En esta institución bendita los padres no entienden a los hijos, más bien los soportan.”

    Del que diu al text es desprèn que la família no està contenta els uns amb els altres, ni està feta per un motiu d’amor i altruisme, sinó per tal de seguir el rol social, el qual dicta que la sang és el més important i el que et proporcionarà felicitat, ja que els uns miraran de beneficiar als altres.

    Estic d’acord amb molts punts als quals ha fet referència l’autor d’una forma crítica. Com ell bé diu la família és la que et toca no la que tries i tot i que la convivència ens proporciona uns forts vincles, el fet que el vincle no el creïn les avinences o les coses en comú, crea moltes discrepàncies entre la família i inclús un cert rebuig a aquesta, com el que l’autor deixa entre veure en el seu escrit.

    Però el punt feble d’aquesta posició cau en el fet que les famílies són totalment necessàries per a l’evolució d’una persona, i la continuació de l’espècie. Si les famílies decidissin no cuidar dels fills que engendren, aquests no podrien sobreviure de cap forma en la societat que vivim. I per tant, podem dir que la vida sense el vincle afectiu que la família proporciona no és factible.

    Comentari per Clàudia Faura — 3 Novembre 2015 @ 21:57 | Respon

  125. Des de fa un temps, hem arribat al punt de donar més importància a l’amistat que a la família en si, però no podem negar que la família és qui ens ensenya i ens forma des de ben petits. També hi ha una diferència ben clara: la família et toca, no la pots triar, en canvi l’amistat pots triar qui és el teu amic i qui no. Jo li dono la raó a l’autor, ja que crec que la relació familiar que ens uneix és bàsicament genètica i que això ” t’encadena ” a unes persones que potser no haguessis triat si haguessis tingut l’opció de fer-ho.

    El text deixa caure coses com ara que la família no serveix per a res, que si tenim amics perquè volem la família?, … Tot això ho diu d’una manera bastant exagerada, entenc que exageri, ja que la família d’ara no s’assembla per a res a la família d’abans, i un exemple clar és qui manava abans i qui mana ara en una família.

    Igual que l’autor defensa la idea de: ” Sempre podem fer amics i perdre’ls, però la família sempre estarà allà ”, jo crec que això no és ben bé cert, ja que igual que pots perdre amics també pots perdre la relació amb la família i alhora pots tenir amics que els consideris molt més que amics, germans.

    Jo he arribat a dues conclusions; una és que res es estable, tot canvia durant el temps i l’altra conclusió és que has de viure amb qui tu et sentis millor (amics, família, … ).

    Comentari per Joan Guillaumet Paris — 3 Novembre 2015 @ 22:24 | Respon

  126. El que ens intenta explicar en aquest text es els canvis que s’han produït en les famílies antigues i les d’avui dia. Que vist així no son gaire bons aquests canvis.
    Tenim dos famílies, la primera i més important es la família estricta, la de la mateixa de sang que tu i l’altra es la família que tu tries formada per els amics més pròxims.
    No sempre el que uneix la família de sang es el amor, de vegades només es interès.
    Abans es casaven sense amor i es tenien fills sense cap sentiment, ara aquest cas es produeix quan utilitzes el amor com a mètode per obtenir un negoci assegurat.
    Les relacions familiars ja no son tan agradables, ja no t’estimes a tots els que formen part de la teva família i tampoc els coneixes a tots, hi ha molts dels familiars que no en saps de la seva existència.
    Que es perdi el respecti cap a als pares i que els fills prefereixin estar amb els amics abans que la família ho trobo una mica excessiu, des de que neixes fins que et fas adult vas acompanyat de la teva família, passes el temps suficient amb ells per a que quan siguis gran puguis decidir si marxar del seu costat o continuar amb ells. Tot depèn de les situacions i l’ambient en el que creixes, si creixes en un ambient estable decidiràs quedar-te i sempre tornar junt a la família, el que passa es que no tots tenen aquest privilegi llavors no pot ser sempre així, també pot passar que creixis en un àmbit poc acceptable i problemàtic i quan ja tens l’edat suficient per dependre de tu mateix decideixes abandonar el que se’n diu la teva familiar per començar una nova vida independent.
    El bo de tenir una família es que saps que mai estaràs sol, sempre els tindràs, els que mai et fallen.

    Comentari per Najoua Tami — 3 Novembre 2015 @ 22:34 | Respon

  127. Allò que el autor ens vol fer veure és que la visió actual que se’n té de la família tradicional és més aviat negativa, que està desfasada. Del que diu el text se’n desprèn que la família, tot i ser sempre un resguard quan no tens res, pot ser una cosa que t’oprimeix, que sents que d’alguna manera et priva de tota la llibertat i intimitat que un vol tenir. També s’expressa que fins i tot arribem a l’extrem d’aguantar a la nostra família, i no per altra cosa més que per el cement hormonal que s’esmenta, per ser de la mateixa sang. També cap destacar el fet de que els fills i els pares siguin tan a prop i a la vegada tan lluny. Els fills, com bé es diu, ràpidament volen deixar de dependre dels pares en molts aspectes, perquè es senten incòmodes si això passa. M’agradaria també remarcar que des de petits veiem els pares com a algú dolent, que ho hauria de saber tot i fer el just sempre, però són iguals que nosaltres, uns nens grans que aprenen cada dia amb la paternitat, i que de vegades se’ls jutja massa precipitadament.

    Comentari per Alexis Valera Muñoz — 3 Novembre 2015 @ 22:37 | Respon

  128. La estructura familiar actual ha canviat molt envers l’antiga , ara el pare no és el cap de família ni es qui pren totes les decisions, es mes la mare qui porta l’educació dels fills. Antigament constituir una família era mes aviat una obligació que per gust, i desgraciadament molts cops no podies triar amb qui casar-te perquè no era per amor sinó per interessos econòmics.
    La convivència familiar antigament es basava que totes les decisions requeien sobre el patriarca, hi havia una excessiva disciplina i si no es complia el que patriarca deia, hi havien càstigs forts, que a la llarga comportava un odi entre pares i fills, i molts d’ells cansats de no poder pendre decisions per ells mateixos abandonaven la llar molt aviat.
    En canvi ara, les decisions les prenen els dos progenitors i donen molta més llibertat d’expressió i autonomia als seus fills a fi de preparar-los perquè s’ independitzin i deixin de tenir els pares com a mitja de supervivència, situació que cada vegada per molt que els fills o desitgin es dona lloc més tard.
    Ara s’intenta l’amistat entre pares i fills, cosa que provoca menys respecte cap als pares. Però depèn, en algunes famílies hi ha un ambient de molta confiança, d’altres pot resultar situacions incomodes i pesades quan intenten fer mes el paper de amics que pares. Abans en canvi hi havia un respecte i un tabú segons quins temes cap als pares, hi havia poca comunicació i llibertat d’expressió.
    Crec que l’autor té raó en la visió actual respecte a l’antiga, però trobo que exagera una mica quan diu que les famílies no estan unides per amor ni per gust i que simplement és com un mitja de obtenir descendència.

    Comentari per Laia Farreny Roca — 3 Novembre 2015 @ 23:02 | Respon

  129. Vicente Verdú defensa i posa de manifest la imatge de la família com a entitat. El que ens vol fer veure és la diferencia del concepte que tenim de la família. En el passat, es creia que era el nucli primordial de les persones i la societat, es formaven en base als interessos personals dels progenitors. L’amor no era la idea principal per la unió sinó que les raons eren més objectives: econòmiques, empresarials, reputació i moltes més. Tot això, semblava que hagués de ser idíl•lic i que cada persona hagués d’estar satisfet amb aquesta concepció. En canvi, actualment, “no té res a veure”, la gent prioritza de manera diferent a l’hora de formar la seva família. Malgrat que les pressions socials continuïn presents i sent les mateixes (divorci, retard en contreure el matrimoni…), ha canviat, més que res, la manera de gestionar-les. Sembla ser, que ara tenim una visió més crítica del “nostre paper” dins la família. Ens dóna la impressió que hem nascut en una llar amb persones que no hem elegit i la societat ens obliga a adaptar-nos-hi, simplement pel fet de compartir aquests lligams de sang.

    La concepció de família que ens relata l’autor és perfectament defensable avui si tenim en compte que cada vegada els pares s’imposen menys per aconseguir una estabilitat familiar i són els fills els que s’oposen a sotmetre’s a la seva voluntat ja que tenen una visió més egoista i no tant una idea com a nucli familiar.

    Aquesta posició de l’autor crec que planteja un problema: la generalització de les famílies, perquè és cert que “cada casa és un món”. Si bé, algunes cases es regeixen per interessos personals, també crec que n’hi ha d’altres que es mouen per motius afectius. Per això no entenc que, per l’autor, la família és només obediència, respecte i subordinació. No tots els adolescents, afortunadament no tenim aquest punt de vista perquè realment quan necessitem de debò un bon consell o recolzament, és als pares, familiars a qui acudeixes sabent que t’ajudaran sense res a canvi. Perquè al cap i a la fi la família és la única cosa que dura eternament.

    Comentari per Laura Auberni — 3 Novembre 2015 @ 23:06 | Respon

  130. Este artículo habla sobre la familia y dice que las familias actuales son como una mala influencia o algo por el estilo, pero no las familias de ahora te ayudan, te respetan y te crían perfectamente, no como antes pero lo hacen para enseñarnos en que siglo vivimos ahora. Hay familias que educan de una manera o otra ja que hay familias que aun son de los años que vivan nuestros abuelos y hay algunas que no. También hay otras que si que pueden ser perjudiciales ja que los niños no están en un entorno muy salubre. Y eso de que los padres son la cabeza de la familia lo veo injusto, ja que una mujer tiene el mismo derecho que un hombre.
    Lo de rechazar las vacaciones, fin de año y esas coses a veces es normal porque las quieres pasar con los amigos porque te lo pasas bien, pero eso no significa que no los queremos, porque a mi me gustaría pasar tiempo con mi madre, mi padre,… lo que también tenemos que vivir nuestra vida aparte de estar con ellos. La familia estará allí para siempre y es verdad que los amigos puede ser que no.
    Y los amigos los eliges tú, la familia no.

    Comentari per Nerea — 4 Novembre 2015 @ 15:52 | Respon

  131. El text pretén donar-nos un exemple de com era una família d’abans, ha que abans les famílies eren molt diferents a les actuals. No estic d’acord amb el text perque penso que la família és l’estructura de la nostra vida perquè sense ells ara no seriam on son. Són el nostre pilar ja que ells saben donar-nos consells com ningú i intenten que el seu fill no cometi els errors que han comes ells. Els fills ara prefereixen estar abans con los amics amic que amb la família. I són les persones que mai ens fallarn i els que tindrem sempre al costat.

    Comentari per júlia collado — 4 Novembre 2015 @ 16:55 | Respon

  132. La família per a nosaltres és una institució molt important i una de les més velles de la societat. En principi, la família és una peça clau en les nostres vides. No obstant això, hi ha gent que creu que la família condiciona de tal manera que ens opremeix.
    La família potser un règim autoritari per a certes persones, ja que obeï “ordres” no és el seu fort, llavors creiem en el règim autoritari. Però els que les obeeixen troben que al obeïr també poden demanar de vegades, certes coses que al no ebeïr no ens donarien.
    Les famílies ens protegeixen davant perills que no som capaços de afrontar perquè som nens o no en sabem suficient per afrontar-los. Fins aquí, la família és un element positiu; un suport.
    Hi ha famílies que tenen defectes, com totes les altres, però alguns dels defectes en la nostra societat no estan gaire acceptats com a normals. Llavors tendeixen a criticar-los i els fills s’enavergonyeixen dels seus pares quan estan en públic. També pot succeir al revés. Molts pares, tot i que han educat els fills, no actuen com ells voldrien o creuen que es correcte.

    Comentari per Roger Baró — 4 Novembre 2015 @ 18:50 | Respon

  133. Cada cop relacionem més l’amistat amb la família, però hi ha una diferencia, ja que la família no la esculls i, per tant no és el mateix dir família amb amistat. Allò que el autor ens vol fer veure és que la majoria del temps el passem amb els amics i no amb la família. Les vacances, les festes, tot això que abans es feia amb els familiars ara es fa amb els amics, ells volen passar estones amb tu però en canvi els hi dones la esquena per dir-ho d’alguna manera.

    En canvi, la família hi serà sempre però les amistats van i venen. Amb això vull dir que se’t valorarà més al teu entorn passi el que passi.. La família abans era una cosa imprescindible i ara es prescindeix d’ella fàcilment. La comunicació disminueix i la confiança també, ja que si et passa alguna cosa consultaràs abans als amics.

    Jo m’inclino més aviat per la posició contrària: la família és el més important que hi ha a la vida.

    Comentari per Marina Cullerés — 4 Novembre 2015 @ 20:08 | Respon

  134. Lo que el autor nos quiere hacer ver es que este artículo nos enseña que la familia es una de las cosas más importantes que tenemos. Aunque también tenemos la amistad que, a pesar de que creamos que son uno más de la familia, no es así. Porque la familia estará siempre para lo bueno y lo malo, mientras que un amigo no siempre está. Los amigos se consiguen en un día, pero tan fácil es ganarlos como perderlos y no volver a saber nada de ellos.
    La visión del autor es que en una familia el padre era el que mandaba en todo y el que traía el sustento a casa. Hoy día todo ha cambiado: la mujer ya no es sólo ama de casa sino que tiene un empleo remunerado fuera de ella.
    El autor, sin decirlo, asume que antes, las vacaciones, las fiestas de Navidad y Año nuevo, se pasaban en familia. Era la costumbre. Ahora todo ha cambiado: a cierta edad los hijos ya no pasan las fiestas con la familia sino con los amigos. También antes los hijos respetaban a los padres; ahora muchos hijos no cumplen con los deseos o decisiones de sus padres porque pasan de todo (no los respetan). Los padres quieren protegernos de todo para nuestro bien. No obstante (o a pesar de todo, o sin embargo) a veces no hacemos caso de lo que dicen, ni los respetamos. Y luego sufrimos las consecuencias.
    La razón por la que defiendo este artículo es porquè tiene mucha razón en la mayoria de las cosas como que todo a cambiado con la familia.
    Cuando el autor defiende el tema de la familia, da por supuesto que la familia ya no existe, queriendo decir que la familia ya no es tan importante como antes sino que los consideramos como amigos.
    Yo pienso que tendríamos que valorar más a nuestra familia como la más importante de nuestras vidas , ya que es la que nos dio y nos la da vida y siempre la tendremos.

    Comentari per Nerea — 4 Novembre 2015 @ 20:43 | Respon

  135. Este texto hace una comparación entre la familia tradicional y la familia actual. Antes estaban más unidos, los hermanos jugaban juntos, la madre siempre estaba en casa y el padre era el que mandaba. También hay que añadir que en esos tiempos la tecnología no estaba muy avanzada y eso provoca un gran cambio.
    Hoy en día los hijos y los padres no tienen mucha comunicación. Los padres, tanto la madre como el padre, trabajan, a diferencia de la tradicional la madre era la ama de casa y ahora o pagan una criada o hace las dos cosas. Al trabajar ya no tienen tanto tiempo de estar todos juntos, hay que añadir que la juventud actual es mucho más abierta y socializa fácilmente, entonces empezamos a distanciarnos de la familia y empezamos a ir con los amigos, la segunda familia, porque están mucho sobre nosotros constantemente, pero no lo hacen para molestar, piensan que es lo correcto y causa que no queramos ir con ellos. Los padres intentan llevarse bien con los hijos, o entenderlos, pero no lo consiguen, y no es culpa suya, ya que la juventud que vivimos no es la misma que ellos vivieron y no lo van a entender nunca por mucho que quieran, vivimos en una sociedad totalmente diferente que la de antes.
    Los hijos, lo que no quieren es estar protegidos, que prohíban cosas porque ellos ya lo han experimentado y que den órdenes y si no las cumples te tienes que aguantar. No creo que eso sea la mejor, tendrían que dar un voto de confianza al hijo, la sociedad ha cambiado y nunca volverá a ser como antes.
    No pueden copiar la forma de educar a los hijos como lo hacían sus padres. Cuanto más prohibiciones y más órdenes haya, habrá menos comunicación y relación con los hijos, y no creo que sea algo bueno.

    Comentari per Maria Alba — 4 Novembre 2015 @ 20:46 | Respon

  136. Allò que l’autor defensa ens vol fer veure és que la família no ens deixa ser lliures, de manera directa o indirecta, ens diu que hem de fer o quines pautes hem de seguir.
    Aquesta idea ens portaria a pensar que l’autor del text, Vicente Verdú, no esta satisfet amb la seva família, o bé, que veu a totes les famílies per igual.
    Des del meu punt de vista, la visió de l’autor és errònia per casos d’algunes famílies, però en canvi, encertat per unes altres perquè no totes les famílies són com es descriu. Un exemple del que es defensa, les relacions de convivència. Diu que els gendres odien a les sogres, pares i fills no s’entenen, que el pare és el cap de família i la mare és qui aguanta aquesta família.
    Estic d’acord amb els arguments d’aquest text. La raó la qual els defenso es que ha descrit les típiques famílies, i amb típiques em refereixo les que la societat ens ha ensenyat.
    Tot això fonamenta suficientment la tesi de com són la majoria de famílies actuals.

    Comentari per Laura Capdevila — 4 Novembre 2015 @ 21:58 | Respon

  137. En aquest article ens inteneten explicar com son les families o com han de ser i ens diferencien les families ens adulst i fills :que els aduls han de manar i volen protegir els seus fills del mal como sigi mentre que els fills volen pasaru be també que la familia es molt important perque cuan tenim algun problema ens dirigim a la familia també que hi ha d’haver una bona comunicació entre la familia perquè si pase algun problema ho tenim que compartir amb la familia aixi podrem trobar solució.En la meva opinió la familia es lo mes important de lo que ens envolta perquè sempre esta al nostre costat en lo bo i dolent.

    Comentari per ibrahim maizi — 5 Novembre 2015 @ 15:04 | Respon

  138. La visió de l’autor és que la familia ja no es la mateixa.
    Bé, doncs un exemple del que defensa l’autor es que el pare és el cap de la casa i la mare és la que s’ocupa de les tasques de la casa i dels fills. Les persones no es casaven per amor, sinó per tenir fills i per ser feliços en canvi actualment això no es així. Ara la gent es casa per interés o per amor, la dona té més llibertat, és a dir, pot treballar, té dret a altes coses que abans no en tenia. L’autor diu que malgrat l’invent de l’internet, els joves han canviat. A la familia ja no es comuniquen prou i els adolescents tenen els seus grups però els pares volen protegir-los ells s’aparten.
    Finalment vull dir que jo personalment m’inclino a pensar que l’autor té raó en els aspectes que he comentat anteriorment però d’una altura banda penso que sense la familia no podriem comprendre el món tal i com el podem comprendre avui en dia.

    Comentari per Andrea Covaci — 18 Novembre 2015 @ 00:05 | Respon

  139. per a mi com diu Fofito de “los payasos de la tele” no hi ha res mes bonic que la familia unida. En quan al text la concepció de l’autor comporta una visió pesimista de la familia, osigui que, la familia ara per ara ha canviat molt envers avans perque hi ha moltes persones que pensen que la forma de ser i com et dirigeixes a ella es com un amic i res te aveure amb els amics. Els amics son d’una manera i a la famili l’has de respectar mes que als amics perque els amics algun dia et poden fallar pero la familia per molts errors que haguis comes sempre estaran al teu costat per apoyarte. Les idees de l’autor em semblen interessants si tenim encompte que la familia avui en dia esta infravalorada que per molt que un tingui una familia no la valorara tsn, pero si arriba el punt que una persona esta sola i pensa quetenin una familia no estaria tan sola, aquella persona es laque valora la familia, la que sempre passaria els caps d’anys amb ella, la que sempre defensaria a qualsevol persona de la seva famili, la qual per les persones de la seva familia, donaria la vida aixo es una persona de la cual els seus pares en poden estar orgullosos. Per concloure, crec que es pot afirma que per moltes coses que la familia et faci o els hi facis sempre estaras alli i ells tambe. La familia es una de les coses per les cuals val la pena viure!!!

    Comentari per joana iglesias — 12 gener 2016 @ 21:04 | Respon

  140. Aquest article és una crítica a les famílies modernes, mostrant diferències entre les famílies de fa temps i les famílies d’avui en dia. Aquest terme ja no té tanta importància actualment, si no ens el presenta d’una manera dura com una cosa inùtil que serveix només per protegir-se entre ells, donant molta més importància als amics o les altres persones que ens evolten. Però ja que la família no la podem escullir i és l’ùnica que mai ens fallara, ho hem de tratar amb màxima importància, perquè no és només una agrupació d’individus unida per llaços de sang i sotmesa a una jerarquia autoritària. La família sempre et va donar suport, una educació, confiança, esperança i sobretot l’amor específic familiar.
    La meva opinió sobre la família és que, és una de les coses més importatas i valoroses que ens pot oferir la vida, per la qual cosa ho hem d’apreciar i respectar.

    Comentari per Antonia Sabina Bucur — 20 gener 2016 @ 15:16 | Respon


RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Deixa una resposta a Duna Plana Blanco Cancel·la la resposta

Crea un lloc web gratuït o un blog a WordPress.com.