Filoeleutheria

19 juny 2015

Els mestres de la sopita

Filed under: Antropologia,Filosofia batxillerat — agrinan @ 22:55
Tags: , ,

Els mestres de la sospita (els maîtres du soupçon) !: heus aquí una expressió que ha fet fortuna. En primer lloc cal reconèixer el mèrit del seu creador: el filòsof francès Paul Ricœur (1913-2005). Sota aquesta expressió es troben tres eminents pensadors contemporanis: Karl Marx (1818-1883), Friedrich Nietzsche (1844-1900) i Sigmund Freud (1856-1939). Tres figures que, d’una manera decisiva, han tingut influència en la cultura contemporània i les seves diverses manifestacions.

Hi ha pensadors que adquireixen la categoria d’esdeveniment perquè després d’ells la tasca de pensar es transforma radicalment. Obren una discontinuïtat en la història de les idees de tal manera que és impossible pensar després d’ells sense tenir en compte les seves aportacions. Fer metafísica després d’Immanuel Kant, per exemple, obliga a acceptar seriosament la seva crítica a tota possibilitat de dotar la metafísica d’estatut científic. No és impossible construir metafísica després de la Crítica de la raó pura (1781), però tota metafísica que vulgui ser qualificada de intel·lectualment sostenible se les ha de veure, per bé o per mal, amb l’obra de Kant.

Pensar la història, Déu, l’home o la llibertat després dels mestres de la sospita és un exercici molt suggerent. Marx, Nietzsche i Freud fan trontollar els pilars de la civilització occidental, són els epicentres d’un moviment sísmic que transforma substancialment l’ordre de les coses. Res pot ser pensat com abans. Cap pensador que vulgui ser fidel a les exigències de la contemporaneïtat podrà eludir aquests grans interlocutors: l’exigència intel·lectual obliga a afrontar-los, a repensar-los, a respondre -amb agudesa- a les seves crítiques. No correspon l’esmena a la totalitat; tampoc es pot prescindir de les seves obres. Res del que ha passat en el camp de les idees durant l’últim segle es pot entendre al marge dels mestres de la sospita.

La primera vegada que el prestigiós pensador francès va utilitzar aquesta expressió per referir-se a l’esmentada tríada va ser en un article publicat en 1965: «La psicoanàlisi i el moviment de la cultura contemporània». Posteriorment, va reprendre la mateixa expressió en la seva obra de 1969 El conflicte de les interpretacions, que porta com a subtítol Assajos d’hermenèutica. En el segon capítol d’aquest llibre, que té com a encapçalament «Marx, Nietzsche i Freud», Paul Ricœur també utilitza l’expressió per referir-se als tres filòsofs. Des de llavors, aquesta expressió ha estat objecte d’incomptables interpretacions i s’ha utilitzat molt, tant en el camp de la filosofia com en el de la teologia. En ocasions, s’ha ampliat el cercle a altres pensadors contemporanis que també han exercit, amb escreix, la pràctica de la sospita.

Ens referim, per exemple, a autors com Ludwig Feuerbach (1804-1872), a qui se’l podria considerar com el pare dels mestres de la sospita, ja que bona part de les crítiques que articula l’esmentada tríada ja estan formulades en la seva obra. L’autor de L’essència del cristianisme (1841) va néixer l’any que va morir Kant, i la seva obra va ser llegida i estudiada especialment per dos dels mestres de la sospita: Marx i Nietzsche. Tot i que els dos el sotmeten a una dura crítica, deuen molt a Feuerbach i a la seva visió materialista i sensualista de l’home i del món.

La sospita teològica i la reducció de Déu a una pura construcció humana estan filosòficament articulades en l’obra de Feuerbach. Les seves crítiques a la religió cristiana, al seu dogmatisme i a la moral que d’ella es deriva també estan formulades en l’obra de 1841, i tant en el pròleg de la primera edició com en el de la segona (1843), l’autor és conscient d’estar removent els fonaments de la civilització occidental. Altres després d’ell han intentat fer el mateix, però cap d’ells ha arribat a la seva excel·lència ni a la seva qualitat argumentativa.

No obstant això, l’expressió podria així mateix estendre a altres mestres pensadors dels segles XIX i XX que, per un o altre motiu, hagin destacat en la mise en scène de la sospita filosòfica. Una rica constel·lació de filòsofs contemporanis han qüestionat els fonaments de la visió tradicional del món, la cosmovisió occidental que s’ha forjat en una interacció dialèctica entre l’univers grec (Atenes) i el judeocristià (Jerusalem).

En un sentit ampli, es podrien incloure dins el mateix cercle a autors com Søren Kierkegaard, Max Stirner, Franz Kafka, o bé Michel Foucault i E. M. Cioran. Un lloc preferent entre els mestres de la sospita el hauria d’ocupar la figura d’Arthur Schopenhauer (1788-1860), no solament per la seva opció decididament atea, sinó també per la seva crítica a la filosofia moderna de la història i la seva visió essencialment desencantada de l’home , la qual entra en col·lisió amb l’antropocentrisme esperançat de la Modernitat. El mateix Thomas Mann dedica un assaig a Schopenhauer, Nietzsche i Freud. Michel Foucault, en canvi, se suma a la tesi de Ricœur i elabora un assaig dedicat a Nietzsche, Freud i Marx.

L’expressió mestres de la sospita s’utilitza posteriorment en un sentit no exactament idèntic a l’original; en ocasions, es va molt més enllà de la idea de Paul Ricœur. (…)

El més proper a nosaltres en el temps és Freud, que va morir en començar la Segona Guerra Mundial i que, justament per això, no va haver de patir el penós destí del seu poble. Tot i que Nietzsche va morir en el llindar del segle XX (15 d’octubre de 1900), culturalment ha estat més viu durant el segle XX del que ho va estar en el XIX. Karl Jaspers (1883-1969) afirma que els dos pensadors més influents de l’últim segle han estat Kierkegaard i Nietzsche.

L’obra de Nietzsche ha generat exploracions hermenèutiques de signes molt diferents. Fins i tot s’ha arribat a dir que és el pare de la postmodernitat, expressió certament buida de contingut, atès que encara no hi ha una noció clara del que aquesta representa. En qualsevol cas, la influència de Freud i de Nietzsche ha estat decisiva en el segle XX. L’escriptora d’ascendència russa Lou Andreas Salomé va conèixer i estimar a tots dos, i en els seus escrits deixa constància de la seva genialitat. Temàticament no estan molt lluny. Són, en sentit metafòric, coetanis nostres, i els seus dubtes, interrogants i sospites no formen part d’un univers pretèrit, sinó que tenen plena validesa en la nostra situació històrica.

Paul Ricœur utilitza l’expressió mestres de la sospita per referir especialment a les sospites que introdueixen Marx, Nietzsche i Freud en el terreny antropològic. Els tres alteren de manera significativa la visió moderna de l’home defensada per Descartes, Kant i Hegel. Porten a terme una crítica del subjecte, de la idea d’home. Com a conseqüència de la seva crítica, l’home es converteix en un ésser essencialment problemàtic, un enigma per a si mateix que ja no té referents sòlids per definir ni per marcar la seva singularitat en el món.

Com diu Max Scheler en el pròleg de la seva obra El lloc de l’home en el cosmos (1928), la idea d’home s’ha convertit en alguna cosa problemàtica al segle XX a causa de que les visions tradicionals sobre les quals es construïa han estat posades en qüestió. L’home culte occidental té serioses dificultats per encaixar els tres àmbits d’influència de la seva cultura: l’esfera grega, l’esfera judeocristiana i la visió moderna de l’home. Es troba enmig d’un camp de batalla entre cosmovisions diferents i, en alguns aspectes, enfrontades les unes amb les altres. David García Bacca ho ha expressat d’una altra manera i recorda que l’home ha passat de ser un tema a ser un problema en el segle XX. Aquesta transició no és una casualitat històrica, sinó el resultat d’una crítica radical als antics plantejaments.

Segons Ricœur, els mestres de la sospita qüestionen els fonaments de la tradició occidental i, en particular, els de la Modernitat filosòfica representada clàssicament pel cogito cartesià. Inaugurem, així, la contemporaneïtat. No tan sols trenquen les conviccions de l’Edat Mitjana, sinó que posen en dubte les poques conviccions de la Modernitat. Si la Modernitat ja suposava una pràctica de la sospita respecte a les certeses medievals, l’època contemporània representa un pas més enllà en la crítica, una crítica a la crítica, un hipercrítica; en definitiva, la culminació de la sospita moderna iniciada en el Discurs del mètode de Descartes.

Marx, Nietzsche i Freud mostren, cadascun dins del seu camp i segons la seva pròpia metodologia, que no hi ha un subjecte fundador: el subjecte no és constituent de si mateix, sinó el resultat de forces o d’inèrcies que el sobrepassen. L’home deixa de ser l’amo del món, la moral, la història o la racionalitat, per esdevenir una expressió de la història o de l’inconscient. La consciència perd la seva condició d’ideal regulador en perdre la seva sobirania sobre el món i sobre ella mateixa. És la mort de l’autonomia moderna. Els tres porten a terme una dissolució de l’antropocentrisme modern, de la mateixa manera que la Modernitat havia descompost el teocentrisme medieval.

En efecte, durant l’època moderna, es parteix de la idea que l’home té autonomia, que és un subjecte capaç de posicionar davant del món i d’actuar lliurement, un ésser amb personalitat pròpia, dotat d’una singularitat en el cosmos. És, en poques paraules, el forjador de la història. Els mestres de la sospita posen en dubte aquesta visió de l’home. Expliquen la seva naturalesa adduint altres raons, i aquesta pretesa autonomia de l’home es dissol en el no res. L’home ja no és el centre de la història, sinó el resultat purament mecànic de la dialèctica de la matèria. L’home ja no és el sobirà de la seva vida, sinó una bèstia impulsiva que ha estat reprimida per la cultura. L’home ja no és el cim de la creació, la culminació de totes les entitats creades, sinó una transició (ein Über- gang), una corda penjant sobre l’abisme, un ésser que ha de superar-se i convertir-se en superhome (Übermensch).

Els mestres de la sospita ens exigeixen reinterpretar l’home, la seva relació amb el món, el sentit de la seva existència. Posen entre parèntesis les formulacions bàsiques de l’antropologia filosòfica occidental. En conseqüència, l’hermenèutica l’objectiu central és pensar el destí del subjecte a partir de la sospita haurà de revisar la qüestió del sentit en tres esferes: la història, la moral i el sentit últim.

L’expressió mestres de la sospita s’ha emparentat amb altres termes que també tenen una profunda significació filosòfica, com, per exemple, el vocable deconstrucció. Col·locar sota sospita significa, en part, deconstruir, és a dir, demolir el que estava edificat: desmuntar el discurs tradicional, peça per peça, per obligar, posteriorment, a elaborar un de nou. El terme deconstrucció, emprat primer pels gramàtics, és utilitzat especialment pel filòsof francès Jacques Derrida. Es tracta d’una traducció interpretativa dels termes Destruktion i Abbau utilitzats per Martin Heidegger a Ser i temps (1927), amb els quals el filòsof alemany es refereix a l’empresa de deconstrucció de tota la història de l’ontologia. (…)

No hauríem sucumbir a una veneració idolàtrica d’aquestes figures. En ocasions, se’ls invoca com visionaris de l’absolut, com a autèntics profetes del futur, i les seves sospites es converteixen en dogmes de fe. No podem perdre de vista, com deia encertadament Eusebi Colomer (1924-1997), que les seves sospites són sospites i només sospites, i que no és correcte atorgar-los un estatut superior al que són. També és raonable que posem sota sospita les seves mateixes sospites i que identifiquem els excessos i les exageracions d’algunes de les seves sentències.

No podem oblidar que els mestres de la sospita no es refereixen a l’home in abstracto, sinó a cada un de nosaltres. La sospita no cau en el terreny buit de les idees, sinó que ens afecta totalment. Per això adquireix un to tràgic i sobrepassa l’esfera intel·lectual, obrint camps d’exploració que no sempre ens atrevim a visitar. Parem atenció a les crítiques de Marx, Nietzsche i Freud, i considerem la versemblança de les seves hipòtesis abans de desqualificar-los com a heterodoxos.

Francesc Torralba, Els mestres de la sospita, Fragmenta Editorial, Barna 2013

Advertisements

Feu un comentari »

Sense cap comentari encara.

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: