Filoeleutheria

11 Juny 2012

Crítiques als estats sobirans

Filed under: Filosofia política — agrinan @ 09:26

“Els errors estructurals de la societat contemporània comencen, d’altra banda, en els seus fonaments mateixos, que són antiquats i insuficients. L’ordre internacional que ha pogut ser construït sobre aquestes bases no és, en realitat, més que un aglomerat d’Estats nacionals sobirans vinculats els uns amb els altres mitjançant regles formals que, arribat el cas, no són respectades. Cadascun dels esmentats Estats -bé sigui d’inspiració socialista o liberal, i bé tinguin un govern autoritari, democràtic o, fins i tot, teocràtic-, afirma amb intransigència els seus drets sobirans. Ara bé, els principis de la sobirania nacional són un dels majors obstacles en el camí de la salvació col·lectiva de la humanitat. Fa ja alguns anys, el gran historiador anglès Arnold J. Toynbee exclamava que la sobirania s’havia convertit en «la principal religió de la humanitat, una religió de la qual el déu és un Moloch al que els pares estan disposats a sacrificar als seus mateixos fills, així com a tots els altres éssers humans».

L’Estat nació sobirà en el seu territori, mereix un petit comentari particular. Nascut a Europa com mitjà de sortir del feudalisme, va resultar consagrat pel tractat de Westfalia, que va posar fi, en 1648, a la guerra dels Trenta Anys. Coberta de boscos, Europa no disposava gairebé encara de mitjans de comunicació; els escassos viatgers es movien a peu, amb excepció de rars privilegiats que podien pagar-se un cavall o un vehicle molt incòmode; i les poques persones que sabien llegir ho feien a la llum del sol, o devien acontentar-se amb la resplendor de llums d’oli. Tot ha canviat des d’aleshores, exceptuant el culte a la sobirania territorial. I el més sorprenent és que en l’era espacial i atòmica, aquesta relíquia d’una època superada no solament hagi continuat representant la unitat funcional de l’agressió política mundial, sinó que a més s’estigui multiplicant i multiplicant les seves malifetes sense provocar reaccions contràries.

Abans de la segona, guerra mundial, existien al voltant de 60 Estats sobirans, dels quals alguns posseïen territoris colonials molt estesos. En l’actualitat hi ha un centenar més; del total, 154 són membres de les Nacions Unides. Les seves fronteres no han cessat d’avançar o retrocedir al fil dels segles. A vegades van ser fixades per capritxos dels potentats, per matrimonis entre dinasties o per concessions d’alcova; a vegades van sorgir de la fantasia dels cartògrafs encarregats de traçar les esferes d’influència de les potències colonials. No obstant això, cada país – petit o gran, antic o modern, representant una unitat nacional racional, o no disposant més que una feble justificació històrica, ètnica o geogràfica- es mostra molt gelós de les seves prerrogatives sobiranes i declara les seves fronteres sacrosantes i intocables.

Amb freqüència aquestes solemnes declaracions no constitueixen més que un camuflatge ara patètic, ara hipòcrita, d’una realitat incòmoda i sòrdida que els governs prefereixen no mostrar al gran públic, sinó més aviat manipular entre bastidors. Sense arribar a parlar del concepte de «sobirania limitada», afirmat recentment entre els països socialistes, pot constatar-se que, enfront de les superpotències en general, a les nacions fortes i a les grans societats multinacionals, la sobirania dels petits Estats no té en la pràctica més que un valor nominal. Per altra banda, no s’estarà lluny de la veritat si s’afirma que molt pocs Estats que d’una altra manera resultarien liberals, estan disposats a reconèixer a les minories ètniques i culturals que els atzars de la història han situat en les seves fronteres els mateixos drets a la identitat ja la independència que reclamen per a si mateixos.

Els desaforaments perpetrats sota l’excusa del dret de sobirania es conten entre els seus pitjors. L’opressió s’estén, i els conflictes s’incuben o esclaten en l’interior de les nacions mateixes; o les minories es veuen expulsades sense que la comunitat internacional pugui o vulgui intervenir, doncs el camí per a fer-lo queda bloquejat pel tabú de la sobirania. El període comprès entre la intervenció dels americans a Vietnam i la dels soviètics a Afganistan és bastant curt. Doncs bé, en aquest breu lapse de temps un nombre impressionant de països s’han vist estripats per lluites internes, a vegades d’estil medieval, en les quals els contendents s’han enfrontat per a reparar preteses malifetes o per a defensar hipotètics drets. Laos, Cambotja, Malàisia, Indonèsia, Índia, Pakistan, Bangla-Desh, Iran, Iraq, Timor, Etiòpia, Somàlia, Sudan, Uganda, Rodesia. Zimbabwe, Moçambic. Angola, Txad, Nigèria, el Sàhara Occidental, Líban, Xipre, Irlanda del Nord, Xile, Argentina, Bolívia, Nicaragua i El Salvador constitueixen alguns casos. I en els anys per venir, la llista, sens dubte, s’incrementarà.

El culte a la sobirania ha adquirit tal influencia sobre la nostra manera de pensar, que ni tan sols ens adonem de les seves incongruències ni dels veritables interessos que serveix, ni del preu que ens costa. Prenent una major perspectiva i contemplant el globus en el seu conjunt, podrem adonar-nos millor del calidoscopi d’Estats de totes classes que es reparteixen els continents i que pretenen compartir també els oceans. I el que resulta encara més sorprenent és tot el que els beneficiaris de la sobirania han arribat a inventar per a justificar i perpetuar l’esmentada partició de la família humana.

El formidable tumor militar, que cada any usurpa el 6 per 100 del producte del treball de l’home, no és l’única sustentació d’aquesta compartimentació insensata. Es veu acompanyada també per la proliferació de la xarxa diplomàtica i per la inflació dels serveis d’informació o de propaganda. La seva utilitat està encara per provar en una època en la qual la ràdio, la televisió i la premsa posen totes les notícies a l’abast de tots; en la qual el telèfon, el telègraf, el tèlex i les línies aèries solquen el món; en la qual desenes de satèl·lits vigilen constantment la terra; en la qual els periodistes són capaços de treure a la llum tot el que resulta interessant. Aquestes superestructures poden, com a màxim, entabanar les inclinacions d’un públic al que li agraden les presentacions d’armes, les fanfàrries, les desfilades, els plomalls, els dobles fons i les novel·les de capa i espasa, fins el punt d’oblidar en quina mesura tot això resulta superflu i costós. La seva principal raó de ser hauria de, no obstant això, estar clara, i consisteix en que serveixen sobretot als interessos de les classes dirigents.

Si la sobirania territorial segueix representant la clau de volta de l’ordre mundial i si el seu aparell gaudeix de privilegis sense igual, es deu al fet que ambdós resulten, en efecte, tan indispensables a les persones instal·lades en el poder com al peix l’aigua. L’Estat sobirà és el seu feu. La seva pompa, la seva retòrica i el seu egocentrisme els convenen no menys que les seves estructures i superestructures. Protegeix la seva posició, bé en nom de la tradició i de la pàtria, bé en nom de la pàtria i de la revolució, bé en nom d’altres símbols distints. Els ofereix mitjans infinits per a influenciar psicològica i políticament als ciutadans, per a rentar els seus cervells o fer crides al nacionalisme, llegeixi’s al xovinisme. Vet aquí per què el món oficial de tots els països, des dels més conservadors als més progressistes, tanca files unànimement contra els quals s’atreveixen a afirmar la subversiva veritat que la ortodòxia de l’Estat sobirà és, a més de perillosa, insostenible i perfectament ridícula en el món modern.

El preu que la humanitat ha pagat per haver conservat dogmàticament tal organització política kafkiana, resulta incalculable. Es tracta d’un preu que no s’expressa solament en guerres i en conflictes de totes les classes, àdhuc contant entre ells les dues grans conflagracions mundials. I és que resulta igualment pesat en temps de pau. Als seus costos directes han d’afegir-se els de les subvencions a les indústries establertes sobre bases nacionals no competitives, els del proteccionisme, l’autarquia econòmica i intel·lectual, i els de l’educació tenyida de nacionalisme i no oberta al món. Un combat sense limitació de cops empeny als Estats egocèntrics a emprar la mentida, a falsificar la història, a manipular la premsa, a abarrotar els cervells i a invocar la “raó d’Estat”, que gairebé sempre té motivacions inconfessables. L’atmosfera internacional està enverinada a causa d’això. Els ciutadans del món es veuen obligats a viure en un clima d’hipocresia, de mitges veritats, de roïndats i de pegats que ofèn el seu caràcter i els fa perdre el sentit de la realitat.”

A. PECCEI: Testimoniatge sobre el futur. Taurus, Madrid, 1981. Pàgs. 104 a 107.

COMENTARI

1.       Expressa, en forma resumida, les idees centrals contingudes en el text.

2.       Anàlisi semàntica dels termes; teocràtic, relíquia, cartògrafs, ètnica, incongruències, fanfàrries, plomalls.

3.       Anàlisi semàntica de l’enunciat: «els desaforaments perpetrats sota l’excusa del dret de sobirania il·limitada es conten entre els pitjors».

4.       Idem. del següent: «Si la sobirania territorial segueix representat la clau de volta de l’ordre mundial i si el seu aparell gaudeix de privilegis sense igual, es deu al fet que ambdós resulten, en efecte, tan indispensables a les persones instal·lades en el poder com el peix en l’aigua».

5.       ¿Què significa l’expressió «organització política kafkiana»?

6.       ¿Comparteixes tu l’opinió de l’autor sobre caràcter nefast i insostenible dels Estats sobirans? ¿O creus, per contra, que tenen alguna utilitat i resulten beneficiosos per a la humanitat? Utilitza tots els arguments al teu abast per a justificar la teva resposta.

Anuncis

Feu un comentari »

Encara no hi ha cap comentari.

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Crea un lloc web gratuït o un blog a Wordpress.com.

%d bloggers like this: