Filoeleutheria

5 Juny 2011

L’home sense atributs (II)

Filed under: Antropologia,Societat — agrinan @ 22:53
Tags:

El segle, recentment sepultat en aquells dies, no s’havia distingit massa en la seva segona meitat. Havia estat efectiu en el desenvolupament tècnic, en el comerç i en les investigacions científiques, però fora d’aquests focus d’energia, havia estat tranquil i il.lusori com aigües pantanoses. Els homes van ser clàssics en la pintura, com Goethe i Schiller en la poesia, i van construir les seves cases en estil gòtic o renaixentista. L’exigència de l’ideal feia acte de presència, com un cos de policia, en totes les manifestacions de la vida. Però en virtut d’una llei secreta, que no consent imitació alguna sense unir-la a l’exageració, estava tot tan posseït d’un conformisme artístic que els arquetips admirats quedaven molt lluny de realitzar-se. Signes d’aquest temps podem veure encara als carrers i museus i, ja vingui al cas o no, les dones, tant les castes com les porugues, havien de portar vestits llargs, des de les orelles fins als peus, però exhibien els seus pits pronunciats i unes natges impressionants. D’altra banda, a causa de moltes raons, cap període passat ha estat tan ignorat com els tres, quatre o cinc decennis que divideixen els nostres anys vint dels vint anys dels nostres pares. Per aquest motiu pot ser útil tenir present que en els pitjors temps es van fer cases horribles i dolentíssimes poesies, seguint el bell principi dels millors temps, no us oblideu que tota generació intenta destruir els resultats positius d’una època precedent creient millorar-los, que la joventut anèmica de semblant època es fa juvenil il·lusió de principiant sobre la seva sang.
I s’esdevé com un miracle quan, al cap d’uns anys d’aquest silenciós i lent enviliment, sorprèn un petit ascens espiritual, com va ocórrer aleshores. De la mentalitat, esmunyedissa com l’oli, dels dos últims decennis del segle XIX s’havia apoderat a tot Europa una febre eruptiva. Ningú sabia el que s’acostava, ningú s’atrevia a dir què era un nou art, un home nou, una nova moral, o potser una nova organització de la societat. Per això, cada un deia el que li semblava. Però a tot arreu s’aixecaven homes a lluitar contra el passat, apareixia el tipus ideal i, el que és més important, homes d’iniciativa pràctica es trobaven amb homes d’iniciativa intel·lectual. Prosperaven talents que abans havien estat impedits o no havien pres part en la vida pública. Eren distints fins a un grau difícil d’imaginar, el contrast dels seus objectius no podia ser més gran. S’estimava al superhome i a l’infrahome, s’adorava a l’ sol i a la salut, es venerava la tendresa de noies malaltes del pit, es retia culte a la heroïcitat i al credo socialista de la humanitat, els homes eren creients i escèptics, naturalistes i refinats , robustos i mòrbids, somiaven en alberedes de palaus, en parcs tardorencs, en piscines de vidre, en pedres precioses, en l’opi, en malaltia i en dimonis, però també en pampes, en grans horitzons, en fargues i laminadors, en torejadors nus, en revoltes de treballadors esclavitzats, en els primers progenitors de la humanitat i en la destrucció de la societat. Eren, és clar, contradiccions i crits de guerra antitètics, però tenien un alè comú, si s’hagués pretès descompondre i analitzar aquell temps, hauria resultat un absurd, una cosa així com un cercle quadrat fet de ferro llenyós, però en realitat tot s’havia amalgamat i tenia una virtut refractant. Aquella il·lusió, materialitzada per la màgica data del canvi de segle, era tan poderosa que alguns es van llançar entusiasmats sobre el nou segle encara intacte, mentre altres s’entretenien en el vell com en una casa de la qual un es trasllada, però no es va aconseguir que aquestes dues actituds es diferenciessin.
Qui no vulgui, no necessita exagerar el valor d’aquell pretèrit “moviment”. Aquest es va desenvolupar només en el món enginyós i indecís dels intel.lectuals, els quals -avui dia han tornat, gràcies a Déu, a adquirir novament crèdit-, dotats d’un indescriptible sentit de la vida, foren menyspreats no obstant la varietat de la seva ideologia; per això van influir en les masses.

ROBERT MUSIL, L’home sense atributs, (1930).

Anuncis

Feu un comentari »

Encara no hi ha cap comentari.

RSS feed for comments on this post. TrackBack URI

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Bloc a WordPress.com.

%d bloggers like this: